"El secret és abraçar el que et va venint, bo i dolent, i aprendre de tot"

La Sala Versus Glòries de Barcelona sempre serà per al David Pintó (Manresa, 1977) l’escenari on va iniciar la seva carrera com a director teatral i ara, vint anys després, l’equipament barceloní és de nou el punt de partida d’una nova etapa professional després d’estar una llarga etapa amb Dagoll Dagom. Fins al 3 de maig, té en cartell "El lladre de llibretes", amb interpretació d’Albert Triola. Una peça de Gianni Solla sobre el sentit de la vida a partir de la història d’un noi coix que, en un petit poble de la Itàlia feixista de Mussolini, intenta rebel·lar-se contra el seu destí. El dijous 28 de maig, l’obra es farà al Teatre Kursaal de Manresa.

Vint anys ja, del primer dia que va dirigir una obra de teatre.

Després d’estar a La Cubana, vaig invertir els meus diners en la producció de "John & Jen", amb la Laia Piró i el Jordi Vidal d’intèrprets. Recordo que vam estrenar a inicis de maig del 2006. Vaig fer de director, productor i adaptador.

Un salt endavant?

Volia fer una altra obra, però no vam aconseguir els drets. Vint anys enrere, el món era diferent, no hi havia xarxes, no era tan fàcil localitzar algú. Vaig escriure als Estats Units, però em van fer això que ara en diuen ghosting, no em van contestar. Aleshores, el Pol Izquierdo em va parlar d’un musical una mica estrany, però molt xulo, John & Jen, i em va encantar.

Fins al punt que el va produir?

Sí, i ara, m’ha passat també una mica el mateix: vaig topar amb el llibre "El lladre de llibretes", una novel·la de l’escriptor italià Gianni Solla. En buscava un altre, però em vaig topar amb aquest, el vaig agafar i em va atrapar.

Quan temps va estar amb la companyia La Cubana?

Quatre anys, i vaig aprendre moltes coses. Vaig poder fer uns estalvis i, aleshores, vaig dur a terme la millor inversió de la meva vida, perquè vaig descobrir que m’agrada dirigir. Vaig estudiar per ser actor, i vaig estar cinc o sis anys fent-ne, vaig començar a la Cia. Roseland. També a La Cubana. I allà se’m van despertar les ganes de dirigir.

I a Dagoll Dagom?

Van ser tretze anys, des del 2013 fins al 2025. Vaig fer molta feina, i al mateix temps també rebia altres encàrrecs. Amb els anys guanyes confiança amb la gent per poder dir que vols fer un projecte, com el concert de Gaudí, que vaig estar perseguint. Ara, novament, vull fer el que estem fent amb l’Albert.

No té ganes de tornar a actuar?

He fet teatre perquè m’agrada, i si ara em diguessin de tornar a fer d’actor diria que sí, però m’espantaria bastant. Memoritzar un text és realment difícil. Des de fa vint anys, les tres potes de la meva carrera són l’adaptació i la traducció, la direcció i la docència. Ho vaig combinant tot, i sense voler em passa que apareixen projectes de traducció que són engrescadors, llaminers, costa dir que no. M’agrada dirigir, però també fer de coach actoral, direcció d’actors, càstings, ... He ajudat el Carles Porta a fer el càsting d’una sèrie, i també en una sèrie de quatre capítols del mil·lenari de Montserrat. M’agrada organitzar, buscar talent, dirigir i embolicar la troca. Jo m’apassiono amb qualsevol cosa.

«El lladre de llibretes» és una novel·la, no pas una dramatúrgia.

L’autor no pensava que pogués ser una obra de teatre. Vaig contactar amb ell per demanar-li permís, a través d’un privat d’Instagram. Es va quedar molt sorprès, però la idea li va agradar.

Hi ha diversos personatges, però va preferir fer un monòleg amb un sol actor, l’Albert Triola.

Té tot el sentit fer-lo en teatre: crea sensacions molt diferents de les que tens quan llegeixes. El monòleg crea un lloc imaginatiu més poderós. I és més barat. L’Albert fa un exercici de virtuosisme de 75 minuts. Intentem saltar d’un lloc a l’altre, les piscines, que deia el Jaume Melendres, t’hi has de trencar les banyes perquè la vida són sudokus i Pastorets.

Curiosa definició de l’enyorat Melendres.

T’hi has de trencar les banyes per pensar les entrades, les sortides i les escenes, i els Pastorets són saber quan toca un moment d’emoció o un d’humor. El lladre de llibretes se situa en un moment terrible, la Segona Guerra Mundial, i explica el conte de l’aneguet lleig. M’agrada anar a l’essència, a la feina de l’actor, no necessito res més.

L’escenografia és molt suggestiva, amb un quiosc de venda de llibretes, un corral de porcs, ...

És dels Castells i esdevé una metàfora de la cort dels porcs. El protagonista és el porc negre, que se sent diferents dels altres, i la mort metafòrica fa que comenci el seu camí. L’obra ens parla dels murs invisibles, imaginaris, que tots tenim a dins. L’Albert és un actor magnètic, perceps que la gent està atenta, es fan uns silencis molt especials.

Ha pensat mai a crear la seva pròpia companyia?

De fet, amb "El lladre de llibretes" comencem la trajectòria de la companyia Petit Detall ... fa anys que diem de broma que tenim una empresa que vetlla pels petits detalls ... i així ha quedat.

Se sent afortunat perquè pot fer el que li agrada?

El secret és abraçar el que va venint, bo i dolent, intentar treure coses bones de tot. Soc un privilegiat perquè tinc la sort de viure del teatre. M’agradaria estrenar cada any al Lliure o al TNC, és clar, però no hi ha cap mal en fer tot el que faig, i aprendre de cada projecte.

I el futur immediat, què depara?

El nou projecte del "Fem Òpera" del Kursaal, després de quatre anys estrenarem un nou espectacle. També dirigiré el nou projecte del Mag Lari, i a l’estiu la 5a Nit dels Musikaals, al Kursaal, serà especial.

Li agradaria fer cinema?

Qualsevol cosa nova per descobrir m’encanta, però encara hi ha tantes coses a fer en teatre ... Per a un actor, el cinema és un altaveu, però com a director encara n’hauria d’aprendre molt. M'interessa més fer de coach actoral de cinema, ho he fet amb amigues i actors que em demanen ajuda.

Subscriu-te per seguir llegint