«M’agradaria dir la notícia que s’han trobat les restes de la Cristina Bergua i de la Marta del Castillo»

«La notícia que m’agradaria donar?», va repetir la Mayka Navarro en veu alta entomant la pregunta d’un espectador: «voldria poder explicar dues històries semblants». La reconeguda reportera de successos va omplir dimecres a la tarda la sala d’actes del Casino en la xerrada del cicle Pessics de vida que va conduir Eduard Font, responsable del mateix àmbit periodístic a Regió7. «M’agradaria poder explicar que s’han trobat unes restes humanes que pertanyen a la Cristina Bergua». I al cap d’uns segons, la redactora de La Vanguardia va afegir: «i m’agradaria poder dir el mateix als pares de la Marta del Castillo».

Mayka Navarro no es va tallar un pèl durant més d’una hora després d’arribar vint minuts tard perquè si és complicat sortir de Barcelona, encara ho és més arribar al primer tram del Passeig Pere III de la capital bagenca. Navarro va topar amb un dispositiu policial i va haver d’aparcar al Casino, però quan per fi es va asseure a la butaca, un tsunami de sinceritat, anècdotes i records va colpejar el centenar d’assistents a la trobada. «El meu ofici és la meva vida», va confessar.

Cristina Bergua Vera era una noia de Cornellà que tenia 16 anys quan va desaparèixer el diumenge 9 de març de 1997. Un cas irresolt perquè mai s’ha trobat el seu cos: «els seus pares tenen el convenciment que està morta, però la seva mare sempre pensa ‘i sí ...’. A la seva habitació ja hi dormen els nets, però m’agradaria que el matrimoni pogués tenir un moment de pau. Renunciaria a totes les notícies per poder donar aquesta».

La sevillana Marta del Castillo en tenia 17 quan va desaparèixer el 24 de gener del 2009 en un cas de gran ressò mediàtic, i tampoc el seu cos ha aparegut mai. «L’avi va estar quinze anys sortint cada dia a buscar la Marta», va explicar Navarro: «un dia, parlant amb ell, li vaig demanar perquè ho feia encara, i em va dir que no volia que la seva neta estigués amb les rates».

Mayka Navarro, que porta un xiulet al clauer per si ha d’espantar un agressor en un mal moment, va recordar que va estudiar biologia perquè volia fer veterinària «però en realitat no tenia vocació de res» i va admetre que «era antipolicia, de les que cridaven ‘la policia, tortura i assassina’ i ‘con los maderos, hacemos lapiceros’. Jo volia canviar el món». Es va passar a periodisme i l’atzar, el talent i el morro hi van fer la resta. «Jo no vaig viure la redacció de La Vanguardia del carrer Pelai però sí la d’El Periódico del carrer Urgell, i allà es bevia, es fumava, se sortia a sopar, hi havia relació, una conversa més rica, tot això s’ha perdut», va afegir.

I va confessar que fa ben poc es va equivocar. «Hi ha una línia vermella, quan has d’informar d’una víctima mortal: jo sempre pregunto a la policia si els seus ja ho saben, perquè hi ha pares, parella, fills, ... Però fa poc, aquesta pressa de les xarxes em va fer errar, ho reconec». La reportera va rebre un missatge del tiroteig d’un home en una terrassa de Selva de Mar, a Barcelona, en presència de la seva dona. «La meva font em va dir que estava mort i així ho vaig publicar, però aleshores vaig rebre missatges de companys dient que no estava mort ... Vaig haver de recular, tot i que va morir dos dies després. Córrer, en successos, és de primer de mal periodista», va concloure.

En una vetllada interrompuda per la persistent alarma de la teleassistència d’una assistent, Navarro va reconèixer l’addicció a la feina. «He arribat a petar bústies per tenir cartes sobre els protagonistes d’un cas i a colar-me a la casa del Ronny Tapias per tenir una foto seva», va explicar, referint-se al noi de 17 anys assassinat per error a la sortida de l’institut, a Barcelona. «Porto totes les meves víctimes a la motxilla, tot i que unes pesen més que les altres», va dir: «és una opció de vida, i m’ha comportat moltes renúncies».

«No tinc cap distància amb les històries», va admetre. Però per desconnectar, ha descobert les virtuts del busseig. I va revelar que «tinc amistat amb el pare del Gabriel», el nen de només 8 anys assassinat a Las Hortichuelas (Almeria), «un dia me’l vaig endur a bussejar i allà ha trobat la pau». Un aplaudiment generós va concloure la trobada, que es repetirà el 27 de maig amb Xavier Bosch i el 10 de juny amb Joan Maria Pou.

Subscriu-te per seguir llegint