Orgasme de Rotterdam

Escrivia crítiques de cine en el diari d’una petita ciutat interior, sense cobrar ni cinc. L’avantatge era que podia entrar de franc al cinema de la localitat, sempre que no fos massa cruel en els seus comentaris. Portava els comptes del magatzem d’electrodomèstics d’un parent, i amb això i la pensió de la mare anaven surant. Vivien tots dos sols en un piset al barri antic, que el pare, amb angúnies i suor, havia aconseguit comprar a bona hora, abans de morir d’un atac de feridura. El xicot es deia Ramon, era baixet, grassó, espantadís i conformat.

Un bon dia el va visitar la sort. Un crític d’un diari de Barcelona, antic company seu de La Salle, li va trucar: «Escolta»- li va dir-: «et passo l’acreditació per anar al Festival de Rotterdam. Tot pagat. Mires les pel·lis i cada vespre me’n fas arribar un resum. Jo signo l’article i tan panxos. Et va bé? És que jo tinc un rotllo a Lloret…».

Al cap de pocs dies, en Ramon es va trobar ben cofoi, però una mica acollonit, baixant a la Central Station, sota la gran coberta de vidre en angle ascendent. Amb penes i treballs, va anar a parar al Delfshaven, la part antiga, on hi havia l’hotelet que l’havia d’hostatjar. Va deixar la motxilla a la cambra i es va disposar a gaudir del festival des del primer moment. Va anar al Kinepolis Cinerama, al carrer Westblaak, i allí el van informar que en aquells moments l’acte més important se celebrava a l’Ajuntament. Va arribar al magnífic edifici neoclàssic, un dels pocs estalviats pel bombardeig nazi del 40, i, passadissos i escales amunt i avall, va anar a parar a un gran saló, on en Werner Herzog feia conferència de premsa.

El director bavarès s’explicava davant d’un auditori de periodistes, cinèfils i convidats de tota mena. En Ramon no en sabia ni gota d’anglès, idioma en el qual transcorria el col·loqui. Va girar la vista en rodó, com cercant auxili, i llavors la va veure. Era petita i rodanxona, també. Anava vestida molt senzilla i a la bossa duia un adhesiu amb la bandera argentina. En un rampell de desesperació, s'hi va apropar. «Tu l’entens, oi?». Es van asseure tots dos junts i ella, ben cordial, sense deixar de prendre apunts a una llibreta, li va explicar que en Herzog parlava del seu estimat enemic, l’actor Klaus Kinski, de les aventures a la selva amazònica per rodar "Fitzcarraldo", les analogies entre el seu Kaspar Hauser i el Víctor de "L’infant salvatge", de Truffaut, l’aspecte de grans documentals de bona part de la seva obra.

La noia argentina es deia Sabela. Així doncs, el Ramon i la Sabela van anar a sopar junts a una cerveseria i, molt engrescats, ella el va convidar a la casa d’una amiga holandesa on vivia aquells dies. Es van passar hores i hores al llit, com bestioles satisfetes, mentre l’amiga, la comprensiva Trudy, anava al cine en comptes d'ells dos. A la tornada, explicava la pel·lícula a la Sabela i ella al Ramon, cadascú enviava la crònica als seus respectius diaris i tothom més que content. El dia de la clausura, el Ramon i la Sabela van passejar fins al port. «Cap enllà hi ha el Riu de la Plata», va dir ella. Sabien que tot s’acaba i que no tornarien a veure’s mai més.

Subscriu-te per seguir llegint