"Va trucar el Boadella a casa i va dir que tenia una obra que volia fer a Manresa perquè a Barcelona la prohibirien"

"Has sentit a parlar de Rialles?", li va preguntar Joan Morros a Ramon Fontdevila, joves com eren, amb tota la vida al davant i més il·lusionats que un infant el dia de Reis. "Què et semblaria si portéssim Rialles a Manresa, hi col·laboraries?". Mig segle després d'aquella conversa a la copisteria del "senyor Morros", com es coneixia el pare del Joan, en Josep Maria, un activista de pedra picada, els dos amics es van asseure per recordar vells temps, una època en què tot estava per fer i, com diria el poeta, tot era possible. Uns dies que, gràcies a projectes compartits i a mil-i-una aventures, van acabar desembocant molts anys després en el rutilant Kursaal que l'any vinent ja farà vint anys que opera, rehabilitat i orgullós de ser un projecte de consens. La trobada entre els dos futurs professors, que van transitar camins insospitats i paral·lels, però separats, va prendre forma de documental, "De la sala Loyola al teatre Kursaal", 1 hora i 40 minuts de memòria que s'ha estrenat aquest matí presentat per Sílvia Sanfeliu i amb la platea del Teatre Conservatori plena. Aquest dilluns, a les 18 h, segona sessió: l'entrada és lliure, però cal agafar invitació a les taquilles del Kursaal o bé a la web www.kursaal.cat.

Tot va començar el 18 de desembre del 1960, quan va obrir portes la Sala Loyola, coneguda com a Sala Ciutat quan se'n va fer càrrec l'Ajuntament de Manresa. "Des del 1960 fins al 2006, quan va tancar, va ser un dels centres culturals més importants que va tenir Manresa", rememora Joan Morros en els primers minuts del documental. A l'estrena d'avui hi han estat presents molts dels qui van formar part del mosaic cultural de la ciutat que despertava a la democràcia, un puzle de moltes peces, persones, entitats i iniciatives que han quedat registrades en l'imaginari popular. La cinta convoca noms l'eco dels quals encara ressona: Tabola, Bloc, Rialles, ... i el Galliner, que compleix el 30è aniversari conservant les reunions dels dilluns de les quals tan deutora n'és la cultura local.

El periodista Xavier Domènech, qui va ser subdirector de Regió7, ha destacat que "el Joan i el Ramon s'han explicat coses que ja se saben l'un de l'altre fent veure que no per poder-les dir a la càmera", provocant el somriure dels concurrents, i ha remarcat que "ho fan just al lloc on hi va haver l'escenari de la Sala Loyola" i que avui és un dels espais del Museu del Barroc. "I en butaques grogues!, que ja són ganes en un escenari espectral", ha afegit. El color maleït de les arts escèniques no ha tingut cap efecte tòxic en aquesta ocasió. La Sala Loyola fa una dècada que va ser presa fàcil de les excavadores, el Teatre Conservatori va sortir indemne d'un referèndum sobre la seva existència al centre de la ciutat i el Kursaal va ressuscitar d'entre els morts per tornar a la vida en contra del pronòstic més optimista.

Com recorda el documental, Mary Santpere va protagonitzar l'última actuació de l'equipament del Passeig Pere III el 1988 i li va demanar a Agustí Soler i Mas que la cridessin si mai el reobrien. El febrer del 2007, malauradament, cap dels dos ja no hi era, però els seus són dos dels incomptables noms propis d'un llargmetratge que no esquiva temes polèmics com l'enfrontament entre Tabola i el consistori a causa de la reforma a mitges de la Sala Loyola. "Volien que passéssim de mil butaques a cinc-centes", explica Morros. Però les necessitats eren més profundes. Les fotografies d'època mostren, per exemple, uns lavabos indignes, una indecència.

"De la sala Loyola al teatre Kursaal" és un interessant exercici de memòria feta des de la vivència. El documental inclou fotografies antigues, veus en off i pàgines de Regió7, fidel testimoni d'un procés amb final feliç. I, no podia ser d'altra manera, no hi falten les anècdotes. Com apunta Fontdevila, "no tenia carnet, però jo també vaig conduir l'R5 amb el que fèiem propaganda dels espectacles". En un altre passatge, recorden que el 23 de febrer del 1981 van sortir a enganxar cartells amb la ràdio a terra per escoltar les notícies del cop d'estat. Morros, per la seva part, també viatja al passat per parlar del dia que Albert Boadella va trucar a casa seva: "li va dir al meu pare 'escolti'm, tenim una obra de teatre que voldríem venir a fer a Manresa abans d'anar a Barcelona, perquè quan arribem a Barcelona segur que la prohibiran. Era "La torna", i efectivament no va arribar a Barcelona perquè a Reus la Guàrdia Civil la va prohibir, van engarjolar els Joglars i va començar aquella campanya que molts recordaran a favor de la llibertat d'expressió".

Eren altres temps, encara que sovint no ho sembli. Després de la projecció d'aquest matí, els assistents han estat convidats a un piscolabis a la plaça Fius i Palà i a deixar per escrites les seves impressions. Els responsables del documental són Àngels Fusté, Rosa Clarena i Joan Morros (guió), Isabel Casanova (direcció de fotografia i càmera) i Jaume Ferrer (so directe i muntatge). Un treball necessari per deixar constància d'uns temps llunyans, però no tant, en els quals la participació ciutadana, el compromís col·lectiu i la democratització de la cultura eren un horitzó que, dia a dia, s'apropava a la vida de les manresanes i els manresans.

Subscriu-te per seguir llegint