«Costa que la gent vingui als concerts si no els sona el teu nom»

Què significa per a tu rebre el reconeixement Dona Talent de l’esdeveniment Amb D de Dona?

M’ha fet molta il·lusió rebre el reconeixement perquè no m’ho esperava gens i perquè sempre fa il·lusió que et reconeguin que estàs fent alguna cosa bé. I també, d’alguna manera, és una prova més que Manresa és el meu lloc segur, on se’m té en compte. De fet, sempre m’he sentit molt acompanyada pel diari i també pel Kursaal.

Quan vas sentir que la música deixava de ser una passió per convertir-se en un projecte vital?

Jo, quan tenia 14 anys, que va ser quan vaig començar a fer els meus primers concerts i els meus primers projectes, ja vaig començar a veure clar que jo volia fer això. Em vaig posar a estudiar per dedicar-m’hi més plenament i ha sigut una transició molt natural. Amb 18 anys vaig entrar al Liceu a estudiar i, quan estudies, sembla que es torna una cosa més seriosa i que la teva professió anirà encaminada cap aquí, però alhora la gràcia és que no deixa de ser una passió. Que és el projecte vital? Sí. Però crec que la gràcia és que està molt compartit amb la passió.

Després de transitar per diversos estils com el jazz, el folk o la cançó catalana, com definiries avui la teva veu pròpia?

És molt complicat perquè deu ser més fàcil definir una veu des de fora que des de dins. Però sí que és cert que el fet de passar per tants estils diferents sento que m’ha donat molta confiança amb la veu i com a músic. Penso que t’adaptes més, a nivell rítmic i fonètic, i vas coneixent l’instrument des d’altres angles que al final et modelen la veu, la fan flexible i adaptable.

És difícil fer-se un lloc avui com a dona jove en la música?

Ja no sé si és perquè ets dona jove o per com es valora la música avui en dia, però sento que sí que és difícil. Avui dia, a casa nostra, sento que no tenim una educació cultural que ens porti a investigar i anar a veure concerts de gent que no coneixem. Costa que la gent et vingui a veure als concerts si no els sona el teu nom. I crec que és un problema que va més enllà, perquè al final segur que ens perdem projectes i propostes interessantíssimes d’artistes pel fet que tot va molt del màrqueting i la projecció que agafa el teu nom perquè la gent es cregui els projectes que fas. Però tampoc sé si és per ser dona i jove; crec que és un problema bastant estructural. Que després hi ha estigmes sobre la imatge que projecta una noia jove? Sí. Em semblen dues coses diferents: el que és el món de la música dins aquesta societat i l’altra és ser dona i jove. També sento que constantment —ara he fet 29 anys— ets emergent. Jo porto la meitat de la meva vida fent concerts i sempre et consideren que estàs començant.

Combines la teva faceta d’intèrpret amb la docència. Què intentes transmetre als teus alumnes al Taller de Músics de Barcelona i al Conservatori de Música de Manresa?

Als alumnes els intento transmetre molt la idea que cantar és la sensació que a tu et dona, més enllà del resultat sonor. I també la idea de veure que és un instrument més i, alhora, tenim les paraules i el seu significat i com les interpretem és molt potent. Intento dir-los que vagin a veure concerts, músics que no coneixen, que escoltin música i que gaudeixin d’aix, que més enllà d’uns estudis és la descoberta d’un art.

Quin és el teu proper repte artístic?

Ara estic amb moltes coses al cap. Fa poc que hem tret el disc de Les dones de la Nova Cançó, que vam presentar al Kursaal el març, i ara tocarem al Brasil amb aquest projecte el mes de juny. No estic podent pensar gaire més enllà, però tinc idees de coses que vull fer, composicions que fa temps que tinc al calaix i que m’agradaria fer-ne alguna cosa i ganes d’escriure nova música.