Montserrat Margarit i Marga Martínez: "El nostre feminisme tenia problemes molt grans per resoldre"

«Les dones sabíem que ens havíem d’ajuntar per reivindicar els nostres drets», explica la Montserrat Margarit Castells (1941-2026), que va morir de manera sobtada unes setmanes després de fer aquesta entrevista, «i quan es va morir Franco ens vam plantejar que calia canviar les lleis i posar-les al dia», continua la Marga Martínez Figueras (1950). Pioneres del feminisme al territori i cofundadores de l’Associació de Dones del Bages i del Centre de Planning Familiar, van assistir a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades ara fa cinquanta anys. A la conversa que segueix, a Margarit l’hem volgut recordar en present.

«Durant l’època franquista, estàvem afiliades al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i amb la militància vam adonar-nos que la dona no estava en igualtat amb l’home», assegura Margarit. Efectivament, fins a finals del segle XX, la dona catalana no estava autoritzada per a fer res sense el marit: «jo a principis dels setanta em vaig quedar sense passaport. Vaig anar a treure-me’l i no me’l van donar. En el meu cas, s’hi sumaven raons polítiques, però em demanaven també l’autorització del pare, marit o germà», explica Martínez. D’aquesta necessitat de llibertat, que aviat va començar a ser un tema de conversa en alguns cercles femenins, en va sorgir la voluntat de trobar espais de reunió que fossin, també, feministes. I el primer va ser la llibreria Maragall.

Propietària de la primera llibreria feminista de la ciutat, «la Rosa Riu i jo parlàvem molt», diu Martínez. Tant, que els baixos del seu establiment «on tot el gènere era feminista, filosòfic o religiós progressista», continua, es van convertir en el primer espai feminista de la ciutat i en l’embrió de la posterior Associació de Dones del Bages. Fins al moment, a la ciutat hi havia centres culturals i la seu de la Sección Femenina. Als primers s’ensenyava sobre cultura, lectoescriptura, higiene i labors com, per exemple, «que el lleixiu destenyeix els colors», explica Margarit. Els segons, «eren simplement feixistes», afegeix. Això no obstant, aquests espais permetien a les dones parlar, compartir «i es poden considerar una mena de feminisme encobert», continua. Però les dones de la llibreria Maragall tenien un altre projecte.

El maig de 1976, al paranimf de la Universitat de Barcelona, es van celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona «i nosaltres ens vam organitzar per anar-hi», diu Martínez. Maria Aurèlia Capmany o Lídia Falcón, posterior fundadora del Partido Feminista Español (constituït el 1979, arran de les Jornades), van ser algunes de les feministes que van participar en les ponències: «formaven part de l’elit cultural, però sabien posar-se al nivell que calia i li faltava a la societat», explica Margarit.

Un dels temes principals d’aquelles jornades va ser el judicial: «la llei era discriminatòria, volíem igualtat laboral i volíem poder-nos divorciar», diu Margarit. Nogensmenys, el debat més popular va ser el sexual. La maternitat, l’avortament, els mètodes anticonceptius o el plaer de la dona eren problemàtiques sobre les quals, fins a la mort de Franco, no se n’havia pogut parlar públicament. Però, les dones, entre elles, sí que ho havien fet. «Moltes dones durant les nostres reunions deien que, quan s’acostava el marit, tremolaven», assegura Margarit. El problema era la por de quedar-se embarassada «i, amb por, no hi ha plaer», afegeix Martínez.

Tot i que un any abans de les Jornades ja s’havia celebrat a Manresa la Jornada Cultural Manresana amb la col·laboració de diferents grups i entitats feministes i progressistes, va ser després de les ponències al Paranimf que les feministes del Bages van veure la necessitat de consolidar-se en una organització, i el 1978 va néixer l’Associació de Dones del Bages amb Montserrat Margarit com a presidenta «i casa meva com a seu oficial», diu l’activista. El primer pas de l’Associació va ser, de forma assembleària, constituir-se en comissions; el segon, inaugurar, l’any 1981, el Centre de Planning Familiar, «d’ideologia feminista i el tercer de Catalunya», assegura Margarit que, el 2023, rebria el premi Bages de Cultura per la seva defensa dels drets de la dona. Però obrir el centre no va ser fàcil. Durant la campanya electoral, les dones de l’Associació van explicar a l’audiència (i als polítics) el seu projecte. «Volíem que l’Associació en fos gestora. Però no ho vam aconseguir», continua Margarit.

Sí que van aconseguir, però, que totes les treballadores pertanyessin a l’Associació i així «mantenir la part més humana», afegeix Martínez. En efecte, el centre comptava amb ginecòlegs, infermeres, llevadores, psicòloga i treballadora social i oferien multitud de serveis, entre ells l’accés a l’avortament i als mètodes anticonceptius. «Al centre es donava acompanyament. Les dones patien emocionalment i algunes no ho podien explicar al marit… Teníem uns problemes molt grans per resoldre». Igualtat laboral, coeducació, integració de la dona en la política, discriminació legal o la despenalització de l’avortament. Moltes d’aquelles lluites es van guanyar.

«Ara el feminisme, parla de qüestions de gènere», diu Martínez, «però, si badem, tot el que vam aconseguir es podria tornar a perdre». La Montserrat Margarit, en canvi, assegurava tenir «molta esperança»: «hi ha coses que, per molt malament que anem, ningú s’atrevirà a tocar».

Subscriu-te per seguir llegint