Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Canes 2026 (Dia 6): James Gray torna a reflexionar sobre la fragilitat del somni nord-americà

A "Paper tiger", Miles Teller, Adam Driver i Scarlett Johansson exhibeixen tot el seu talent

Adam Driver, James Gray i Miles Teller avui a Canes

Adam Driver, James Gray i Miles Teller avui a Canes / Clemens Bilan / EFE

Ja ens segueixes?Marca'ns com a mitjà preferit
Afegeix-nos a Google
Esteve Soler

Esteve Soler

Canes

Enguany s’ha parlat molt al festival de l’absència de les grans productores nord-americanes. Acostumats a veure Canes carregat d’estrelles de Hollywood sobta veure fora del festival films a punt d’estrenar-se a la cartellera comercial com per exemple Disclosure’s day, de Steven Spielberg, o The mandalorian and Grogu, de Jon Favreau. Tot i que la situació política explica moltes coses, els programadors de Canes han volgut concentrar el seu suport en el cinema independent nord-americà sumant un parell de títols a la competició oficial.

D'una banda, tenim The man I love, d’Ira Sachs, i el film que s'ha estrenat avui, Paper tiger, de James Gray. El realitzador de Two lovers i La noche es nuestra és un dels que més vegades ha competit per la Palma d’Or, en un total de set ocasions, tot i que el record el té incontestablement Ken Loach amb quinze films. Paper tiger torna a reflexionar sobre el gran tema de Gray, la tragèdia del fràgil somni nord-americà, en aquesta ocasió, aplicat a un parell de germans que es troben embolicats en un perillós pla de la màfia russa, i que acaba aterrint a la seva família. Una ocasió perquè tres grans intèrprets exhibeixin tot el seu talent: Miles Teller, Adam Driver i Scarlett Johansson. Aquests dos darrers tornen a demostrar que tenen una química prodigiosa que junts els fa arribar als seus millors registres, com ja vam poder comprovar a la fabulosa Historia de un matrimonio, de Noah Baumbach.

Des de la secció ‘Una certa mirada’ hem vist també el segon film de la directora de la celebrada Tengo suelos eléctricos. A Siempre soy tu animal materno, Valentina Maurel torna de nou als conflictes familiars i de gènere de diverses dones de la seva Costa Rica natal. El film és una successió de precarietats, emocionals o econòmiques, que retraten amb un cinisme lacònic una societat immadura i conspiranoica que no sap abordar ni els seus problemes ni les seves responsabilitats. Un exemple de bon cinema llatinoamericà, fresc, ambiciós, gens convencional, amb una capacitat d’observació inusual i amb personatges sorprenentment rics i fràgils.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents