Sergio Dalma: «Soc incapaç de baixar de l’escenari sense cantar moltes de les cançons dels meus inicis»

El festival Camins de Manresa s'estrenarà aquest juliol amb un cartell de categoria. El certamen, que ha tingut una molt bona rebuda entre el públic bagenc, comptarà amb l'especialista en balades Sergio Dalma, com a un dels reclams principals. L'artista hi presentarà Ritorno a Via Dalma, un album que ret homenatge als seus grans clàssics, i aporta un toc renovat a temes destacats del cançoner italià.

—Està immers en el tour del seu últim treball, Ritorno a Via Dalma, que realment tot just acaba de començar i ja acumula diversos sold outs. Com està vivint aquest inici de gira?

—Molt content, perquè un músic, quan està a la carretera, és quan és més feliç. Portàvem temps preparant aquest projecte i veiem que la gent respon, amb la qual cosa el balanç fins ara és genial. És molt positiu.

—Aquest àlbum arriba més de 15 anys després d’aquell primer disc de la trilogia Via Dalma. Per què ara?

—Quan ens vam asseure en acabar la gira anterior, per començar a dissenyar el que havia de ser un nou projecte, vam posar diverses idees sobre la taula i algú va dir: «Mira, hem fet els Via Dalma, fa 15 anys del primer». I vam pensar que era una manera d’homenatjar aquell disc que ens va donar tant d’èxit i que després es va convertir en trilogia. I fer-ho aquí a Espanya, perquè els tres anteriors van ser a Itàlia, produir-lo amb gent jove i buscant cançons de diverses generacions... Des de Carrà fins a Mina, Nek o Laura Pausini, era una gosadia. Per a mi era molt atractiu, i crec que la gent s’ha divertit, perquè són cançons que continuen presents en l’imaginari.

—Les cançons del repertori, com dius, formen part de l’imaginari i també del llegat de les grans veus italianes. Destaca, en concret, la petjada de Franco Battiato. Fa un parell d’anys també publicava la seva pròpia versió de Centro di gravità permanente Rigoberta Bandini. Què té Battiato perquè continuï connectant amb les noves generacions?

—Per a mi ha estat un dels déus de la música italiana i un tipus molt avançat a la seva època. La gent a nivell mundial el continua recordant. Era un dels artistes que més por em feia versionar, precisament per aquesta admiració. Al final vam fer dues cançons tan icòniques com Yo quiero verte danzar i Centro de gravedad permanente. I m’encanta quan, sobretot la gent jove, descobreix aquests clàssics i els admira. També era una de les funcions d’aquest Retorno a Vía Dalma.

—Battiato és el que més respecte li ha generat versionar. Quin li ha provocat més dificultat?

—Parole, parole de Mina, d’entrada era més difícil, perquè estàvem acostumats que la veu protagonista fos femenina i la rèplica la fes una veu masculina.

—Unes 30 actuacions per davant i noves dates pendents. Quina bogeria.

—Sí, a aquestes alçades [rialles] ja es nota. Evidentment, no és el mateix fer una gira de 30 que de 62. Però un es prepara per estar al 100% i poder-ho gaudir amb el públic al màxim. Aquí se te’n van totes les penes.

—Quin és el seu secret per mantenir el ritme i el nivell durant aquestes temporades tan frenètiques?

—Et dosifiques i intentes cuidar-te i entrenar, ja no només físicament, sinó també la veu, que és l’instrument. També em plantejo la logística dels concerts d’una manera més tranquil·la per estar descansat i poder portar el concert com jo vull.

—Té un nét de poc més de dos anys. Li pesa més ara estar tant temps allunyat de la família?

—Bé, no cal dir que, a més, ells viuen a 600 quilòmetres d’on sóc jo i m’agradaria veure’l més. Però bé, per la meva feina sempre hem estat acostumats a aquesta distància, i el bo és que quan ens veiem i ens ajuntem ho gaudim al màxim.

—Parlant de família, segur que més d’un matrimoni ha sortit d’alguns dels seus concerts...

—[Rialles] Sí, suposo que sí. Moltes d’aquestes cançons, com aquell Bailar pegados, van ser clau a l’hora de conèixer algú. Moltes vegades m’han dit que, al casament, en lloc del vals clàssic, posaven alguna cançó meva. I això m’il·lusiona.

—Alguna història concreta que l’hagi marcat especialment en alguna de les seves gires?

—El públic sempre és molt espontani i m’agrada que sigui així, natural. He viscut tota mena de situacions. Una vegada explicava en un programa de televisió que m’havien llençat de tot a l’escenari, però crec que el que més m’agrada és que m’hi llencin somriures i petons. Això m’agrada. [Rialles]

—Bailar pegados, com comenta, és un tema icònic, però també responsable de molts altres que han posat banda sonora a les nostres vides. Quin considera que ha envellit millor amb els anys?

—He intentat que moltes d’aquestes cançons dels inicis envellissin bé. Per la meva banda intento actualitzar-les constantment, que sonin tan actuals com l’últim treball. Crec que seria una llàstima deixar-les de banda, a més que sóc incapaç de baixar de l’escenari sense cantar-ne moltes. Jo diria que Bailar pegados, Galilea, són cançons que han sobreviscut i que moltes generacions canten, gent que ni tan sols havia nascut. Així que és bonic que hagi passat. Això és el que sempre desitja un músic.

—Totalment cert. Recordo ballar Bailar pegados en un fi de curs, amb només sis anys.

—Imagina’t. Perquè quan jo estava gravant aquella cançó, que encara no sabíem que es presentaria al Festival d’Eurovisió, mai hauria imaginat que podia tenir aquesta transcendència. Les cançons que van a Eurovisió sembla que es perden pel camí. És curiós això d’aquesta, la màgia que pot arribar a tenir. Em sento agraït que els autors me la regalessin.

—Mirant enrere i amb tot el seu bagatge, quin consell donaria al Josep que començava a cantar en orquestres i jingles publicitaris?

—Que gaudeixi moltíssim de la feina, perquè és una sort i una benedicció continuar fent el que t’agrada i compartir-ho amb el públic. Que segueixi els passos com els va seguir, i que aprengui i escolti la gent que porta anys en això.