«Les guerres no es guanyen amb tancs, sinó amb relats visuals»

La Sala del Claustre del Museu de Manresa acull fins al 28 de juny l’exposició Cosmogonia de les imatges. Joan Fontcuberta,  una mostra que explora els mecanismes de creació del prestigiós fotògraf català, que es inaugurar amb la presència de l'artista. Una retrospectiva que vol destacar els aspectes clau de l’obra de Fontcuberta (Barcelona, 1955) oferint píndoles de pensament sobre els mecanismes de creació artística de l’autor i el seu interès per la pedagogia de la imatge. La mostra és fruit de la col·laboració amb el màster de Gestió i Anàlisi del Patrimoni Artístic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estat comissariada pels alumnes.

Què vol explicar amb «Cosmogonia de les imatges»?

El títol es refereix a aquesta doble accepció que té la paraula cosmos. D’una banda, univers, de l’altra parla de bellesa, forma i estètica. És això, l’univers de les imatges, la forma de les imatges i com les interpretem. Tot el meu treball al llarg de cinquanta anys ha estat una anàlisi de com funcionen les imatges, quin és el seu abast i quin és l’impacte que tenen en nosaltres.

I quin seria?

Penso que hem passat de la fotografia com a escriptura, practicada per uns experts i artistes, a un llenguatge. El llenguatge és una cosa que tots fem servir i tots aprenem de forma espontània, de la mateixa manera que aprenem a parlar. Podríem dir que utilitzem la fotografia per comunicar-nos, ha esdevingut una tècnica tan assequible que ens hem convertit en, el que jo anomeno, ‘homofotogràfic’: aquella persona que sempre porta un telèfon o una petita càmera a la butxaca i va fent fotos de tot arreu. Serveix per fer documents o mantenir memòria de les coses. La fotografia assoleix molts altres àmbits de la vida, com la connectivitat o la comunicació.

Les imatges són una forma de comunicació i d’expressar un pensament, però quin és el pensament que volia transmetre a través d’aquestes imatges?

No expresso en concret pensaments, sinó que dissecciono la imatge per ensenyar els mecanismes que la componen. El que vull és que la gent pregui consciència del poder de la imatge, però també del seu perill. Hem de pensar que, avui en dia, les imatges són la principal arma. Les guerres ja no es guanyen amb tancs i amb míssils, sinó que es guanyen amb relats visuals. La batalla de les imatges cada vegada és més important. Davant d’aquesta situació, cal una alfabetització visual, ens cal saber llegir les imatges i tenir com uns ‘kits d’autoajuda’per sobrepassar aquesta espècie de submissió que ens provoquen les imatges. El problema és que estem perdent la sobirania sobre les imatges, i l’hem de recuperar. El meu treball intenta donar unes pistes, posar unes pautes. No intenta una mirada que produeixi bellesa, sinó que sacsegi la consciència de l’espectador sobre què és la fotografia i de quina manera ens influeix.

Així, diria que aquesta obra és una crida a l’esperit crític de l’espectador?

Sí. Penso que el meu treball sempre ha intentat donar la volta. És com agafar un mitjó i posar-lo al revés. Les imatges sempre tenen una aparença, però darrere la pell hi ha interessos ocults, hi ha context. Les imatges mai volen dir res per elles mateixes, es connecten a intencions. El problema és que, sovint, no tenim accés a aquest context. Ha d’haver-hi un esforç per contextualitzar les imatges. Jo el que faig és jugar, posar a prova els límits i buscar, no el que és el cor de la fotografia, sinó com la fotografia es connecta amb altres missatges.

Vull que la gent prengui consciència del poder de la imatge, però també del seu perill

Com pot la gent cultivar la seva educació visual?

Cal curiositat i esforç. Curiositat per anar més enllà del que veiem, i esforç perquè moltes vegades requereix sacrifici, temps i treball. Cal tenir una actitud més activa i menys passivitat. El que ens passa davant d’aquestes allaus d’imatges que veiem constantment als mitjans de comunicació, a internet, a Instagram, a TikTok, als videojocs... És un tipus d’imatge que fomenta el consum, que ens fan ser submisos. El que falta és contrarestar, adoptar una actitud reactiva. Intentar situar aquestes imatges de consum en la tessitura de donar-hi la volta. No deixar-nos cloroformitzar per elles i mantenir una distància crítica.

En què es diferencia aquesta exposició d’altres que hagi presentat?

Aquesta és una condensació de moltes idees, moltes preocupacions. Per això se’n diu univers, és un univers concentrat, una espècie de Big Bang, és com l’origen de tot. Hi ha una voluntat pedagògica d’explicar un cert pensament, una pràctica, una trajectòria. Aquí no em desplego amb la potencialitat que pot tenir un museu o una galeria d’art, però sintetitza d’una manera molt contundent les línies de força del meu treball. Em sento molt ben reflectit perquè és una manera de sintetitzar, de resumir tot el meu treball de manera entenedora sense perdre matisos que em semblen importants.

«Cosmogonia de les imatges» està comissariada per alumnes de la UAB.

Sí, exacte. Aquesta exposició és producte d’un projecte acadèmic amb alumnes de la UAB com a comissaris. I això no li treu cap mena de valor al resultat, al contrari, el podria haver signat qualsevol comissari professional de prestigi. Estic eufòric. Com et deia, em sento perfectament identificat amb el resultat i la qualitat final, i m’encantaria tornar a exposar treballs meus a Manresa en un futur, trobo que aquí hi ha una receptivitat amb el que faig molt gran i no descarto tornar-hi més endavant.

Subscriu-te per seguir llegint