Pastora: "Soc molt fan del primer disc: quins ovaris que vaig tenir amb les lletres!"

Els versos «No me llames Dolores, llámame Lola» van superar en fama a la mateixa banda que hi havia al darrera. Així ho admeten Caïm Riba (música i producció) i Dolo Beltran, integrants del grup Pastora, que, després d’una llarga pausa, tornen als escenaris amb el disc 25 años buscando follón (Halley Records), en el qual revisiten deu de les seves cançons més emblemàtiques acompanyats de Santi Balmes, Macaco... Actuaran aquest dijous 28 de maig (21.15 h) en el primer dels tres concerts de la cinquena edició de l’Abadal Fest, que se celebrarà a Santa Maria d'Horta d'Avinyó.

25 años buscando follón es publica just per celebrar els 25 anys de trajectòria de Pastora.

El món ha canviat moltíssim: la indústria, tot! Però ens hem fet grans i ens ho prenem amb més calma que abans.

L’edat ajuda a relativitzar?

Sí, totalment. Aprens que, en aquesta professió, un dia estàs amunt i l’altre avall. És una muntanya russa. I, clar, amb 50 tacos, la muntanya russa és fora, i t’ho prens amb calma, perquè ja està acceptat.

Van començar la gira al Festival Strenes de Girona i han exhaurit entrades a Madrid i a Barcelona, abans del concert d’aquest dijous 28 de maig (21.15 h) a l’Abadal Fest, al celler de Santa Maria d’Horta d’Avinyó. Com viuen el retorn als directes?

Està sent una passada. En la primera actuació, a l’auditori de Girona, vam anar a pelo, sense haver fet un passi abans davant de col·legues. I, hòstia, hi ha una energia als directes que és molt guai! Ha estat, i està sent, molt emocionant, amb la gent cantant les cançons. Supermaco. Ha valgut molt la pena!

Ara que diu que ha valgut molt la pena, lamenta que el retorn no hagi estat abans?

Cada cosa arriba quan arriba. Fa bastant temps que volíem tornar, però érem artistes de Sony i s’havia de fer bé el tancament. A la vida has d’aconseguir la carta de llibertat de coses. I havíem de veure com tornàvem: al final hem muntat una celebració amb duets amb altres artistes. Ens vam trucar després de la pandèmia, i hem trigat tot aquest temps! No ha estat fàcil.

El cert és que Pastora no s’ha separat mai.

Veníem de la crisi del 2008 i a Sony li tirava més Llatinoamèrica: ja no hi encaixàvem gaire. Vam dir d’agafar-nos un respir. El Pauet va decidir no continuar. Jo, que sóc una dona molt d’escenari, vaig seguir fent projectes, vaig ser mare, va passar una pandèmia. I el respir es va fer llarg. Però el Caïm i jo mai ens vam separar.

Tothom ens deia que no a versionar «Lola», fins que la María Peláe va ser la valenta d’atrevir-s’hi

En aquest disc revisiten deu cançons emblemàtiques amb còmplices com Santi Balmes (Cósmica), Marc Parrot (Una altra galàxia), Marina Rossell (Cuánta vida), Macaco (Tengo)... A qui van anar a buscar?

Els qui t’agafen el telèfon i et diuen que sí són els col·legues. Ha anat sorgint sol… En Santi Balmes i en Caïm havien compartit oficina. El Dani [Macaco] és el nostre padrinet, perquè es va emportar una maqueta de Pastora a Madrid. Hi és tothom qui té una història d’amor amb nosaltres. Però ens ha costat moltíssim el Lola: tothom ens deia que no, perquè és una cançó molt emblemàtica del trip, himne d’una generació. Al final, va aparèixer la María Peláe, i va ser la valenta que s’hi va atrevir. Ens encanta el seu accent de veritat, no com el meu accent d’actriu.

«Anàvem a lloc on no estaven entenent res»

Què significa «Lola» en la trajectòria de Pastora?

Quan va petar l’estiu del 2004, ens trucaven per anar a festes majors, a llocs que vèiem que no estaven entenent res. Dèiem: toquem-la al principi i que la gent se’n vagi. Per als indies érem molt comercials, i massa indies per al públic de massa. Ens ha passat sempre. Estem en terreny de ningú.

De fet, van ser pioners en fusionar electrònica, poesia urbana i sensibilitat pop.

Vam ser bastant innovadors aquí a Espanya. A nosaltres, cadascú amb les seves referències, ens unia l’electrònica, però aquí s’entenia com a xumba-xumba. Els nostres referents eren grups europeus com Portishead i Tricky. Vam portar això amb lletres que parlaven de petites coses, buscant la màgia en allò més quotidià.

I la tria de cançons per al disc, com l’han fet?

Vam fer una cosa molt bàsica: mirar les cançons amb més escoltes. Són les més conegudes. Però Grandes despedidas té força escoltes i no l’hem posat. També hi ha romanticisme nostre: Día tonto i Runner mai van ser senzills i ens apassionen, i els hem donat ara l’oportunitat de ser al disc.

Té una cançó favorita?

Ara que l’he tornat a sentir, sóc molt fan del primer disc. Quins ovaris que vaig tenir amb les lletres! No sabria dir una cançó però Un hombre sin tabaco m’ha agradat molt sempre, i en directe l’he gaudit també molt. No vam trobar partenaire per a la cançó, però estava allà per sortir al disc.

Hi haurà cançons noves?

La veritat és que sí. El que volíem era tornar. Celebrar el primer disc com a trio era l’excusa per veure com es respirava. De fet, ja tenim cançons noves, però en necessitem fer 30 per tenir-ne 8 o 10 de bones. Però avui en dia tampoc cal treure un disc de cop. Anem fent…

Subscriu-te per seguir llegint