«El nostre feminisme ja no existeix»

El feminisme català no es va emmirallar ni en l'URSS, «el comunisme de la qual no ens agradava», apuntava Montserrat Margarit (1941-2026), que va morir setmanes després d’aquesta entrevista, ni en els Estats Units ni en França: «Nosaltres volíem recuperar els drets dels temps de la República», remarca Marga Martínez. Referents del moviment feminista al Bages, Margarit i Martínez van assistir, ara fa 50 anys, a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona.

Del 27 al 30 de maig de 1976, ara fa mig segle, es van celebrar, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Organitzades poc després de la mort de Franco (el 20 de novembre de 1975), van suposar el ressorgiment del moviment feminista a Catalunya - o el començament de la segona onada feminista al territori - reclòs en la clandestinitat de la militància des de la fi de la República.

Les Jornades van ser promogudes «per dones que coneixíem i que militaven en partits diferents», explicava Margarit qui, juntament amb Martínez, va entrar en contacte amb el feminisme a través de l’afiliació a Solidaritat Catalana. El moviment no atreia només militants i dones implicades políticament, «nosaltres lluitàvem contra una llei discriminatòria que afectava a totes les dones independentment de la seva ideologia o estatus social», continuava Martínez. Les Jornades, van tractar, mitjançant ponències, temes com la legislació i els moviments feministes o, més concretament, la relació entre la dona i el treball, la dona i el barri, la dona i la política, la dona a les zones rurals, la dona i la família i la dona i la sexualitat, «tema que va ser realment popular», afegia Margarit.

«Ara no hi ha un moviment únic, sinó molts grups diferents que tenen objectius diversos» (Marga Martínez)

Però, més enllà dels actes, la importància de les Jornades rau en la seva transcendència: «Les dones del Bages vam veure que, si volíem trobar-nos i fer actes i trobades públiques, ens havíem de constituir en associació», assegurava Margarit. El 1978 i sota la premissa que «ser feminista vol dir lluitar per una societat més justa on tots, homes i dones, tinguin els mateixos drets i obligacions», naixia l’Associació de Dones del Bages.

Constituïda en comissions, un sistema de presa de decisions assembleari i amb Montserrat Margarit com a presidenta «i casa meva com a seu oficial», deia, l’Associació de Dones del Bages tenia diversos objectius. En l’àmbit laboral, la igualtat de sou i d’oportunitats; en l’àmbit cultural, la coeducació i, en termes d’ensenyament, l’abolició d’una educació diferenciada dins la llar, «el que se’n deia labors», afegia Martínez. Igualment, es denunciava la degradació de la imatge de la dona en emissions publicitàries, pel·lícules, sèries i concursos, «cosa que encara hauria de canviar», puntualitzava. En l’àmbit jurídic, s’exigia la supressió de qualsevol llei discriminatòria i, especialment, «la legalització del divorci», continuava. Finalment, en l’àmbit sexual, es volia promoure la informació i orientació sobre la sexualitat femenina així com la despenalització dels mètodes anticonceptius i de l’avortament.

«Les dones no podien gaudir de les seves relacions sexuals per por de quedar-se embarassades», deia Margarit, «anaves a la farmàcia i no podies comprar pastilles ni posar-te un esterilet, l’equivalent al DIU d’avui en dia». De fet, les dues feministes expliquen com, per aconseguir una prescripció pels anticonceptius, necessitaven «un metge progressista que justifiqués que tenies problemes amb la menstruació», continuava Martínez a qui, en una farmàcia de Manresa, li van demanar «si sabia que el que estava prenent servia per matar criatures».

«Cada generació lluita pel que li toca. Nosaltres ho vam fer i, vosaltres, també» (Montserrat Margarit)

La necessitat era evident i el 1981 es va inaugurar el Centre de Planning Familiar de Manresa, un dels primers del país, i del qual ambdues activistes en van ser cofundadores. Amb ginecòlegs, infermeres, llevadores, una psicòloga i una treballadora social, «cobríem tots els vessants de la salut segons l’OMS», deia Margarit. Al Centre, oferien orientació, informació, assistència mèdica, accés a mètodes anticonceptius i un protocol per a l’avortament, que no va ser despenalitzat fins al 1985. «Era un tema molt problemàtic», afirmava Martínez. «Abans de la despenalització, et podien caure, tant si avortaves com si participaves en l’avortament, fins a sis anys de presó», recordava Margarit. De fet, tot i que a partir del 85 ja hi havia clíniques especialitzades, molts metges feien objecció de consciència i moltes dones, «potser perquè no ho volien dir al marit», continuava, no disposaven de prou mitjans econòmics, un factor que, al Centre, sempre es va tenir en compte: «si una dona no podia pagar, no pagava».

Efectivament, aquesta lluita va funcionar. El 1978 es van legalitzar els anticonceptius i al 81 el divorci; el 1970 les escoles mixtes, al 90, es legisla en contra de la discriminació educativa de la dona i, el 2007, s’aprova la llei d’igualtat laboral. «El nostre feminisme era unitari, lluitava per unes reivindicacions específiques de la dona, independents de la seva ideologia o classe social», deia Martínez. Però, avui en dia, moltes d’aquestes reivindicacions ja no hi són: «el nostre feminisme ja no existeix», continua, «ara no hi ha un moviment únic sinó molts grups diferents que tenen objectius diversos». Però, com assegurava Margarit, «cada generació lluita pel que li toca. Nosaltres ho vam fer i, vosaltres, també».

Subscriu-te per seguir llegint