Benjamín Labatut: "cada vegada que la IA diu una estupidesa em sento molt reconfortat"

Després de publicar dues novel·les sui generis de tant èxit de crítica i públic com Un verdor terrible i Maniac (Anagrama), en què recorre la fina línia entre la lucidesa de la ciència i la follia, entre la racionalitat extrema i la desraó, per al Xilè Benjamín Labatut el següent pas no era gens fàcil. Així ho va reconèixer dimecres a Casa Amèrica Catalunya de Barcelona, durant una conversa amb l’escriptor mexicà i amic personal Jordi Soler per presentar la seva darrera publicació, el recull de contes La Antártica empieza aquí. «Després de Maniac pensava que no tornaria a escriure, per això vaig reprendre el meu primer llibre, que estava ple de defectes», va dir el xilè, que considera el conte com «el punt de partida obligada per a qualsevol escriptor».

Els relats de La Antártica... van ser publicats originalment el 2010, però Labatut els ha «refet» perquè ja «no m’avergonyeixin». L’obra, amb un títol extret d’una cançó de John Cale («The paranoid great movie queen sits idly fully armed...»), esdevé un homenatge a alguns dels seus mestres: Roberto Bolaño, Jorge Luís Borges, John Cheever, Mario Belletín, i mostra uns personatges que pateixen per les ferides del desig i pel cos, va detallar, a diferència de les seves dues obres grans, on els protagonistes (científics fundacionals de la nostra tècnica) batallen per conservar una raó que fuig mentre s’eleva massa de pressa a l’infinit.

La trobada va revelar un Labatut amb molt sentit de l’humor i ple de passió per la literatura, que va contagiar al públic que omplia la biblioteca del local del carrer Còrsega (on aquests dies s’hi exposen manuscrits i publicacions de poetes infrarealistes com Bolaño i Mario Santiago Papasquiaro, velats protagonistes de la magistral Los detectives salvajes): una roda que gira i torna al Born.

Benjamín Labatut «és» literatura, va confessar. «El projecte literari consisteix en viure una vida que valgui la pena de viure-la amb la mateixa intensitat que els teus personatges, i que sigui ficcionable», va afirmar, mentre lamentava la manca, avui, «d’una literatura amb collons, que afecti el cos». Perquè «les emocions als contes han de provenir d’un lloc real».

Malgrat que els relats de La Antártica... mostren un escriptor en formació, pendent massa encara dels seus referents literaris, ja s’hi entreveu el leit motiv de les obres que l’han consagrat: l’exhibició de «l’horror en tota la seva bellesa». L’escriptura de Labatut indaga en «allò de què no es pot parlar, de l’infinit i de l’abisme». Un infinit que pertany a Déu, va detallar, mentre que l’abisme («que no s’ha de mostrar, només apuntar-hi») «està de la nostra banda». Diferència entre ciència i literatura: mentre la primera topa amb l’infinit com un error, la literatura es desplega a partir d’aquest.

A Un verdor terrible i Maniac la construcció de la Bomba i el desenvolupament de la IA són els elements abissals que mouen la investigació literària. «Només m’interessa allò que és inexplicable, però això m’agrada la literatura de l’arravatament, perquè el fil de la raó es pot seguir, però només fins a cert punt». Què hi ha més enllà d’aquesta? Alguna cosa, està clar. Per això per al jove Labatut hi havia dues opcions: «o escriure un bon llibre o il·luminar-me». Lamentablement, va dir, «l’escriptor sempre queda en l’àmbit de les paraules. En el fons és un perdedor», perquè no pot accedir a l’inexplicable sense desempallegar-se del llenguatge, una llosa deliciosa que el manté en el real, amb el qual, malgrat tot «l’autor mai no es conforma, perquè és una categoria de l’ésser molt pobre».

Labatut, que va confessar que escriu en cafeteries a prop de casa, on el soroll de la vida distreu el seu cervell, perquè la literatura és «una mestria de l’inconscient», va negar haver convertit la ciència en una «nova mitologia»; si de cas, en fa «demonologia», perquè l’escriptor és «algú que practica certa màgia, que invoca dimonis, també els de la ciència».

L’últim caixa de Pandora que ha obert la tècnica és la intel·ligència artificial, sobre la qual, va dir Labatut, «tothom hi ha de reflexionar molt, fugir a les muntanyes i plorar, i després tornar a la seva vida habitual». La IA és «un forat negre, que treu importància a totes les altres urgències; ja no hi ha res de què valgui la pena pensar». «Hem creat l’infern», assegura l’autor xilè, que s’aferra a l’esperança que «la humanitat no tolera els reflexos pobres de la realitat. Necessitem el que està ple de sentit i de bellesa», mentre que la IA es desenvolupa en un plànol d’existència virtual, discontínua, que transcorre en paquets discrets d’informació binària.

«La IA és incapaç de generar una pàgina escrita que no sigui una merda», va consolar-se un escriptor que, va revelar, «cada vegada que la intel·ligència artificial diu una estupidesa em sento molt reconfortat».

Subscriu-te per seguir llegint