El guió de totes dues pel·lícules era l’adaptació cinematogràfica de textos escrits per un desconegut Salvador o Jaume Ardèvol.
La revista Vida Gráfica, el mes d’octubre de 1916, felicitava Studio Films per l’elecció de Montserrat com a plató de la seva pel·lícula: «Té, a banda, la pel·lícula de què parlo, la particularitat que quasi tota l’acció es desenvolupa al Monestir de Montserrat, aquell famós temple que s’asseu com acollit en la més bella decoració rocosa del món. Els bonics panorames d’aquelles abruptes muntanyes donen cert caràcter tràgic al drama que es desenvolupa a La loca del Monsaterio, i en alguns moments l’obra adquireix un caràcter altament dramàtic, com si dos un nou aspecte de la severa decoració d’on té lloc. Ha estat, doncs, un vertader encert escollir Montserrat per filmar l’obra, i per això he de felicitar cordialment a la direcció artística de Studio Films».
La «funció de prova» de La loca del Monasterio es va fer el 26 d’octubre de 1916 al Teatre Eldorado de Barcelona. El diari El Diluvio, l’endemà d’aquesta funció, destacava la interpretació de la berguedana Lola París, l’actriu principal, i la bellesa inigualable de la muntanya de Montserrat: «El ‘clou’ d’aquesta bella pel·lícula que constitueix el seu principal èxit és el lloc on s’ha impressionat: la típica muntanya de Montserrat, amb els seus múltiples, variats i bellíssims racons...».
Finalment, la pel·lícula es va estrenar el dimecres 6 de novembre, al Cinema Salón Cataluña de Barcelona. El dia de l’estrena, la premsa del moment va presentar la pel·lícula com un «drama de grans emocions, molt sentimental, impressionat a Montserrat i adornat amb belles perspectives de la història i pintoresca muntanya, i l’arribada del cremallera i la vista general del monestir des del camí de la Santa Cova de la Verge».
Un film molt projectat a Catalunya
Segons explica la doctora Palmira González en la seva tesi de llicenciatura dedicada a Domènec Ceret i Studio Films: «El desembre de 1916 es projectava en els millors cinemes de Barcelona, al Kurssal, Príncipe Alfonso, Diana i Royal, així com en altres sales de tota Catalunya. L’octubre de 1917 ja havia adquirit gran popularitat en països americans de parla hispana. De fet, el febrer de 1917 ja s’havien venut unes sis còpies, amb un total de 7.231 metres».
A Madrid, la pel·lícula es va estrenar al Cine Royalty, el dia 15 de gener de 1917. I, a banda d’Amèrica del Sud, la pel·lícula també va ser projectada a les Filipines.
Aquesta cinta tenia una llargada d’uns 1.200 metres, que variaven segons els escrits de diferents periodistes. A més, es dividia en tres parts que es van estrenar en dies diferents, d’aquí el nom de serials que es donava a aquesta mena de produccions.
En els papers protagonistes de la pel·lícula hi havia les millors actrius de Studio Films i del cinema mut a Catalunya del moment: Lola París, les berguedanes Elena i Tina Jordi, Consuelo Hidalgo i, la nena Reiggini; així com els actors Domènec Ceret, Josep Font, Tino Cruz i Ernesto Treves.
La revista Arte y Cinematografía, també explicava com havia anat l’estrena de la pel·lícula: «Se’ns ha presentat La loca del Monasterio. L’argument, sense grans complicacions, és interessant. L’autor ha treballat amb vista a les empreses i ha condensat l’argument d’una forma notable... I se’ns presenta l’obra molt decorosament, amb molta vistositat i, de seguida, comença el drama: entren en funció Font, Lolita Paris i la nena Reiggini, que es fa càrrec del seu paper, amb només cinc anys, amb més seguretat, fe i sentiment que molts artistes de renom i cinquanta anys d’actuació... Resultant de tot això, que la pel·lícula La loca del Monasterio és molt interessant i molt bonica. Enviem una molt sentida felicitació a Studio Films en general».
La mateixa revista, el mes de desembre, es feia ressò de l’èxit de públic i econòmic de la pel·lícula: «L’obra, segons explica l’empresa, ha estat una de les que majors rendiments ha donat, calculant que no han baixat de 25.000 les persones que han desfilat pel saló per veure tan bella obra espanyola. La cinta, que acabava la tarda del diumenge 10, va haver de ser prorrogada a la nit a petició del públic».
La revista El Cine, per tal de facilitar als seus lectors el seguiment de les pel·lícules, tenia el costum de publicar una sinopsi de l’argument. Gràcies a això i a les novel·letes que es publicaven de forma simultània a l’estrena, podem conèixer el seu contingut avui dia. Això sí, cal pensar que d’aquelles cintes només en queden petits fragments en el millor dels casos.
Un film per fer lluir el talent català
La loca del Monasterio narra la història de la Marta, una dona que viu amb la seva filla Clara a Monistrol de Montserrat fins que uns delinqüents segresten la nena. El dolor fa que Marta perdi el seny i es converteixi en la «boja del monestir». Quinze anys després, una trama d’herències, assassinats i revelacions reunirà mare i filla.
La productora Studio Films de Ceret va voler donar un caràcter més autòcton a les seves produccions. I no es tractava d’una decisió impulsada només per la voluntat de fer bones produccions, sinó que també pretenien ensenyar al món els paisatges i les ciutats de Catalunya, com va ser el cas de La loca del Monasterio (1916), Humanidad (1916) o La herencia del diablo (1917). Aquesta pràctica també la van seguir altres directors i estudis en les seves produccions, com ara amb La pescadora de Tossa (1914) de Josep de Togores, El testamento de Diego Rocafort (1917) d’Albert Marro...
L’historiador del cinema, Miquel Porter-Moix, en un article dedicat a La loca del Monasterio publicat a la revista Destino insistia en la difusió mundial que va tenir la pel·lícula. A més, destacava la qualitat com a actrius cinematogràfiques de Lola París i Elena Jordi:
«Situat en un escenari del país; filmat en els mateixos espais on transcorre, presentada amb una hàbil propaganda; va aconseguir l’honor i el premi de l’exportació. Als països iberoamericans i a les Filipines va tenir una acollida calorosa. No en va reproduïa, davant la vista dels emigrats, el paisatge més carregat de records emocionants de tots els del seu país d’origen. L’èxit de la producció, ultra els tècnics que es van esforçar a demostrar bona fe van contribuir a alguns factors de fàcil examen: les actrius que intervenen en la interpretació tenien una fama de dones dinàmiques model nou, que havia nascut, per a la raça blanca, com a resultat de la primera de les grans guerres. Lola París i Elena Jordi tenien més encant que el 90% de les ‘actrius espanyoles’ d’avui...».
I acabava esmentant l’èxit que la pel·lícula havia tingut a casa nostra. Concretament, en els cines de Barcelona, Manresa, Igualada i Mataró.
Pel que se sap fins ara, La loca del Monasterio va ser projectada a Manresa al Gran Cinematógrafo Moderno a partir de l’11 de gener de 1917 i al Cine de les joventuts d’ERC de Monistrol de Montserrat a partir del 25 d’agost del mateix any.
Una segona pel·lícula
Un any més tard, esperonats per l’èxit que havia tingut La loca del Monasterio, Ceret i la productora Studio Films van rodar La herencia del diablo (1917), una segona part del film. Tot i que, segons alguns periodistes de l’època, el nexe d’unió entre les dues pel·lícules era molt feble i tan sols es feia palpable a l’inici.
La herencia del diablo va ser dirigida per Domènec Ceret i Joan Solà i Mestres, també basant-se en el text del senyor Ardèvol. Es tractava d’un llargmetratge d’uns 6.500 metres, dividit en 8 episodis.
El repartiment estava format per les actrius: Lola París (sirena i Marta), Tina Jordi (Laura del Valle), Assumpció Casals (dida Mary), la nena Reiggini (sirena i nena). I pels actors Alberto Martínez (Pedro el Lince), Tino Cruz (Carlos), Julián de la Cantera (oficial de marina), Joaquim Torrents (Morton), Luis Caballero (Adolfo Marsillach), Jaume Flaquer (pescador Tobías), Joan Oliva (Muergo), Juli Nolla (capellà), Eladi Vidal (Juan Sinnombre) i l’Avel·lí Galceran (administrador).
La herencia del diablo, classificada dins el gènere d’aventures, també es va filmar a la muntanya de Montserrat, a banda de Barcelona, Tossa de Mar i, altres indrets de la Costa Brava.
Malgrat que la pel·lícula va ser rodada en molt poc temps, entre febre i març de 1917, la seva estrena es va fer esperar gairebé un any. Finalment, va ser projectada per primer cop al Cine Salón Catalunya, el 23 de febrer de 1918.
El diari La Publicidad, el dia de l’estrena, anunciava la pel·lícula d’aquesta manera: «Salón Cataluña: Gran cinema de moda. Notable quintet. Avui acabada l’estrena amb un èxit insuperable, un triomf grandiós, La herencia del diablo (primer i segon episodis), a continuació de La loca del Monasterio, gravada a Montserrat; Demà a la nit, estrena dels episodis tercer i quart de La herencia del diablo, en els quals fan aparició a escena les simpàtiques artistes Lola París i Tina Jordi». La pel·lícula també es va projectar a Manresa, concretament al Gran Cine Teatro Nuevo, a partir de l’abril de 1918.
La història d’una mare que perd la filla i la raó
L’argument de La loca del Monasterio situa l’acció en el berenador de la coneguda com la Font dels Monjos, ubicada al costat de la carretera que va de Monistrol a Montserrat, a començaments del segle XX: una noia que es diu Marta i la seva filla Clara, de quatre anys, pujaven i baixaven cada dia de Monistrol al berenador. La seva presència era molt comentada pels estiuejants del municipi, malgrat que ningú sabia qui eren ni d’on venien. Aquella tranquil·la rutina, però, es veurà alterada amb l’arribada de l’Adriano.
Segons es va publicar a la revista Arte y Cinematografía: «Quan la Marta va veure aquest fosc personatge, amb prou feines va poder amagar la seva torbació i espant. Adriano, amb el seu pretext, va quedar només amb la Marta. Per aconseguir el seu objectiu, es va dirigir amb respecte cap a la noia i amb un fals compliment li va dir: ‘No sigueu maldestre i accepteu el que el meu amo us demana...’. Davant d’aquesta intervenció, la Marta es va apropar a la seva filla per protegir-la. I cobrint-la a petons, va murmurar: ‘Mai vendré la meva filla... Marxeu!’. Llavors, Adriano anava a formular una amenaça, però l’arribada del peón caminero, va tallar aquesta incòmoda conversa».
L’Adriano, intentant guanyar-se subtilment a en Pablo (l’anomenat peón caminero), li va oferir diners perquè l’ajudés a segrestar la Clara; cosa que aquest va refusar de mala manera. Després de marxar Pablo, l’Adriano es va reunir amb un grup de delinqüents per planejar el segrest de la nena.
Aquell mateix dia, quan es va fer fosc, una Marta espantada va tancar aviat el berenador i va anar a buscar a Pablo perquè acompanyés a totes dues al llarg de la baixada a Monistrol. La Marta, aprofitant el moment, li va entregar unes cartes a Pablo en què li demanava que les guardés per si li passava alguna cosa.
«Feia mitja hora que caminaven, quan uns planyívols en demanda d’auxili van commoure el bondadós cor d’en Pablo. Ràpidament, va deixar la nena a terra i va marxar cap allà on es trobaven. Una dona esparracada estava a terra i en Pablo es va acotar per auxiliar-la. Mentre els seus braços forts la subjectaven, l’acerada fulla d’un punyal se li va clavar a l’esquena». En resultar ferit, «d’un salt es va llançar sobre els que el subjectaven i els hi va arrancar els postissos i, amb gran sorpresa, va reconèixer l’Adriano». Llavors va entendre que havia caigut en la trampa.
Ni la Marta, malgrat perseguir als segrestadors, ni en Pablo, que es trobava malferit, van poder fer-hi res. La Clara va desaparèixer segrestada per l’Adriano, ajudat pels seus lladregots. Després d’aquest fet, la Marta, que es troba en un estat d’absoluta desesperació, va acabar perdent la raó. I d’aquí ve el nom de la pel·lícula, ja que ella passarà a ser la «boja» que sobreviuria com una indigent a la muntanya de Montserrat.
Quinze anys després, el Baró de Pozas, personatge que de jove havia seduït a la Marta, trobant-se proper a la mort, va visitar la muntanya de Montserrat, amb la seva dona i un nebot, el Comte Rodolfo, amb la intenció de reconèixer a la Clara com a filla seva. El jove Rodolfo, que coneixia la història i tenia por de perdre l’herència, va planejar l’enverinament del seu tiet, el Baró de Pozas, amb l’ajuda de la Comtessa.
«La Comtessa així ho va fer i el Baró mor abans de l’arribada de la seva filla Clara, a qui té citada per a l’entrevista en què li revelarà el seu elevat origen. El Comte RodoIfo aprofita les ombres de la nit per substituir el cadàver del Baró de Pozas i evitar així aixecar sospites sobre l’enverinament».
La nit següent, Rodolfo i els seus ajudants el van voler enterrar el cadàver del Baró de Pozas al conegut com el barranc del Diable, però la presència de la Marta va frustrar l’operació. Rodolfo i els seus ajudants, en adonar-se de la seva presència, van voler assassinar-la, però l’arribada de Pablo, el ‘peón caminero’, ho va acabar impedint. Mentre passava això, la Clara, aliena a tot, va arribar al monestir amb en Carlos, el seu promès. Casualment, es va trobar la Marta, la seva mare, però, pels anys que havien passat, no la va reconèixer. I no només això, sinó que en veure el seu aspecte físic i l’estat mental, fuig horroritzada. Paral·lelament, el cotxe de Rodolfo i la Comtessa acaba estimbant-se muntanya avall mentre intenten fugir de la justícia.
En aquest punt, «en Pablo vol venjar-se de l’Adriano, a qui reconeix acompanyant la bella Clara. Quan se la troba en el seu camí acompanyada de Carlos, sense vacil·lar, els exposa els seus dubtes, que són rebutjats per Carlos. Pablo té proves que sostenen la seva acusació, i llavors recorda les cartes que quinze anys enrere li va entregar la Marta. Sense esperar més, les ensenya a la Clara, que gràcies a això s’adonarà que la seva mare és la Marta».
Finalment, la Marta, reconeguda per la seva filla, acabava recuperant la raó i Rodolfo, el causant de tots els problemes, acaba detingut per la justícia i condemnat pels seus actes.
Studio Films, la productora que va portar Montserrat al món
Entre els anys 1915 i 1920, Barcelona va ser una de les capitals europees del cinema mut. Les companyies més destacades d’aquella època van ser Excelsa films, Argos Films, Barcinógrafo, Cabot Films, Condal Films, Boreal Films, Falcó Films, Hispano Films, la Segre Films, la Royal Films i la Studio Films, entre d’altres...
La majoria d’aquestes companyies tenien les oficines a la rambla de Catalunya —entre Gran Via i el carrer Aragó— al passeig de Gràcia o al carrer de la Universitat.
La Studio Films va ser fundada l’any 1915 per dos grans tècnics i bons amics: Joan Solà i Mestres (1878-1922) i Alfred Fontanals i Sala (1883-1944).
Inicialment, estava ubicada al carrer de la Universitat, concretament als baixos del número 13, i tenia la secció de lloguer de pel·lícules a les oficines del carrer Claris. Fora de Catalunya, tenia una sucursal a Madrid, al paseo de Recoletos.
Solà i Fontanals van començar la seva carrera cinematogràfica l’any 1906, a la casa Pathé de Barcelona, on van participar en algunes de les seves pel·lícules i, durant un temps, van dirigir la revista Phaté Journal.
Preocupats per augmentar la qualitat de produccions i satisfer les expectatives creades pel seu fitxatge, van contractar com a director artístic a Domènec Ceret (1865-1922), un actor sabadellenc que arribava al món del cinema després d’una llarga experiència en el teatre, sobretot del que es feia al Paral·lel.
L’historiador del cinema Miquel Porter-Moix explicava el projecte de Studio films en un article publicat a la revista L’Avenç:
«Però de totes les productores sorgides en aquell moment, la més viva i interessant és la Studio Films que, amb tallers i estudis propis, agrupà a uns tècnics formats a la Barcinógrafo: els germans Solà i Mestres i Alfred Fontanals. De primer, la productora comença amb films curts còmics dirigits per l’actor Domènec Ceret, el qual passarà després a realitzar serials i que serà seguit en la seva comesa per Josep Maria Codina. Amb els planteigs més oberts que les altres productores, fan un tipus de cinema eminentment popular i internacional en el gust. A les seves cintes d’aventures inicien una política d’actors en la creació de stars: Elena Jordi i Lola Paris esdevenen figures populars».
Cal remarcar la voluntat de Ceret, esmentada en el text, de formar noves stars que agradessin al públic de casa i que, al mateix temps, tinguessin una projecció mundial. Entre aquestes actrius destaquen Lola París, Elena Jordi —coneguda com la berguedana parisien—, Blanca Valoris i Silvia Mariategui. En aquest sentit, Studio Films va crear una escola d’actrius l’any 1918 que va tenir Lola París com a primera directora.
La importància que van prendre, tant artísticament com econòmicament, les produccions de Studio Films, també l’obligaren a fer fortes inversions en material i instal·lacions. Una mostra d’això darrer va ser la compra dels estudis que la Boreal Films tenia en el número 106, del carrer de Sants: coneguts, popularment, com la casa de vidre. La revista Arte y Cinematografía explicava aquest fet, l’any 1918, en un llarg i simpàtic article:
«La Studio Films, atenta com sempre en prendre possessió del seu nou domicili, al carrer de Sants 106, també va voler donar possessió del mateix a l’actuació de Barcelona. És clar que la premsa estava convidada a l’acte i no cal dir que va assistir amb plena satisfacció, ja que tots els elements que integren aquella casa mereixen, per la fe amb què treballen, per les excel·lents disposicions que tenen per al negoci, i pels seus singulars dots personals, tot l’afecte i consideració que de la nostra part pugui donar-se. Però diguem alguna cosa de l’adquisició de la Studio. Aquesta empresa industrial ha adquirit la immensa galeria de ‘pose’ i els Laboratoris construïts al 106 del carrer de Sans per la Boreal Films. No he pretès saber el que la cessió ha costat, però estimo que en el que ha quedat l’adquisició i el que costaria avui construir-la, hi ha un benefici per a Studio del 50%. Prescindim de detallar la gran instal·lació. Allí té la casa Studio Films, on treballar amb plaer i vulgui Déu que sigui per al bé de tothom».
Per fer-se una idea de la dimensió internacional que va tenir Studio Films, val a dir que en els seus bons moments tenia representants a París, Londres, Milà, Nova York, Mèxic, Buenos Aires i Egipte. Si a tots aquests indrets hi afegim la majoria dels països d’Amèrica del Sud i les Filipines, ens podem fer una idea de tots els llocs on es va poder veure La loca del Monasterio i La herencia del diablo. I, amb elles, els majestuosos paisatges de la muntanya de Montserrat.
