Sónar amb gimcana i celebració ritual en la primera jornada a Fira Gran Via

El primer va ser topar amb el bosc d’estalactites lluminoses de la instal·lació Organysmo, de Led Pulse, escultura reactiva que dona una vistosa benvinguda al Sónar, tot just entrar al recinte de Fira Gran Via, i que fa una funció de punt de senyalització en la ruta d’escenaris, molt canviada des de l’any passat. La desorientació general va marcar les primeres sensacions d’aquesta 33a edició, la primera a celebrar-se íntegrament a l’Hospitalet, però no va ser pas greu: només calia deixar-se portar pel so del tam-tam (digital) i anar descobrint enclavaments, paratges i racons, i emprendre el camí cap a atraccions de la jornada com ara Arp Frique & The Perpetual Singers, Speedy J o Cabaret Voltaire.

A les tardes de Fira Montjuïc, en edicions passades, el SonarVillage exercia de gran àgora, d’espai públic de trobada i celebració, un paper que ara no correspon a un sol escenari i que semblen repartir-se, sobretot, el SonarPark i un SonarVillage situat a un extrem del recinte. En el primer, dues figures de l’escena autòctona, La Sofy i Metrika, van representar els perfils més extravertits, punxant reggaeton i dembow, o jugant, la cantant castellonenca, amb el seu sibil·lí rol entre juganer i sinistre, a costa de temes com Conejita Playboy, escenificat amb ballarines vestides ad hoc (però de negre).

Al SonarVillage es va fer notar el pas d’Arp Frique & The Perpetual Singers, combo assentat a Amsterdam que va desplegar el seu combinat gospel-funky entre lloes al Senyor i derives còsmiques vagament hereves de la saga Parliament-Funkadelic. Granota argentada i caputxa per a Frique, dirigint amb aires de guru una sessió agradable i ballable, amb set vocalistes ("un format estès per avui", va anunciar) i mirades al llegat de la música negra: "En algun lloc d’aquesta cançó hi ha Stevie Wonder amagat", va advertir abans d’abordar Hold the line, tema que va culminar incorporant un fragment d’un dels clàssics del geni de la Motown (una peça més terrenal i obrerista que mística, cal dir) ni més ni menys que Living for the city. També al Village, una altra proposta molt directa, la de Mina & Bryte, duo de britànica i ghanès, amb greus, rap i l’influx dels afrobeats.

Un dels protagonistes d’aquest Sónar resulta ser un escenari, el SonarCar, un quadrilàter acotat amb teles on l’artista se situa al centre de la pista (juntament amb aquest clàssic del festival que són els cotxes de xoc). Allà va oferir l’holandès Speedy J el primer dels tres maratonians sets de STOOR live, aquest en un mà a mà amb Colin Benders, Nadia Struiwigh, Reeko i .VRIL. Els col·laboradors canvien a cada sessió, i mana la improvisació. Van partir d’un ambient enrarit que va anar guanyant revolucions i travessant breakbeats, seqüències de techno pur, empelts industrials, bombatges de greus i soundscaps galàctics, tot plegat amb imatges projectades en un monòlit de quatre cares. Cinc hores va durar la sessió, perquè després vagin dient de Springsteen.

Tot i que a primera hora de la tarda el recinte semblava exageradament gran per al públic congregat, quan fosquejava l’afluència ja tenia gruix i es percebia el vell esperit ritual del Sónar centrant en el lloc. El SonarClub, l’espai de més aforament del festival, es reserva per a atraccions com Skepta i The Prodigy, i no va obrir ahir (recordem que aquella jornada, en edicions anteriors, era únicament vespertina), però hi va haver multituds als escenaris. També en el que concentra, sobre el paper, les propostes més experimentals, el SonarHall, amb els seus llargs i teatrals cortinatges vermells (com a Montjuïc). Allà hi va haver The Hacker, àlies del francès Michel Amato, que va ser col·laborador de Miss Kittin i que hereta la gestualitat sònica més aparatosa de l’electroclash i creuar-la amb l’electronic body music i amb certa foscor postpunk.

Abans d’enfilar el camí de la matinada, anat cap a atraccions com Kettama, Daniel Avery i Chris Stussy, una institució de les músiques avançades es va fer sentir al Sónar: Cabaret Voltaire, l’un dia trio batejat en honor al bressol del dadaisme, que des de la industrial Sheffield va conspirar fent valer el poder de la màquina i avançant-se al punk. Mort, el 2021, el pilar més durador, Richard H. Kirk, el grup va reaparèixer l’any passat amb dos històrics al capdavant, Stephen Malinder i Chris Watson, disposats a treure llustre al llegat.

Art radical

Watson ha sigut baixa en aquest tour, com s’ha pogut saber aquests dies, però Cabaret Voltaire, en format de quartet (i amb Eric Random ocupant-se de la guitarra), va oficiar un conscienciós viatge al seu art radical, encara angulós quan han transcorregut més de quatre dècades de molts dels seus assoliments. Van reconstruir el seu so clàssic amb un vigor orgànic i amb els sons maquinals al seu lloc, per retrocedir fins a peces remotes (The set up, del seu primer epé, de 1978) i fent brillar fites dels vuitanta com Spies in the wire, Just fascination i Nag nag nag nag nag nag nag nag nag nag.

Ells van contribuir al seu dia a definir l’era postpunk, des de fa uns anys tan esmentada, per sumar sons deliberadament erràtics i un esperit d’avantguarda, i tot això es va escenificar al Sónar amb un poder encara magnètic. Ritmes secs, un Mallinder amb rampells vocals tribals i obsessius, el sintetitzador transmissor de fredor. La severitat era imperant i hi va haver desercions entre el públic, però Cabaret Voltaire va posar un accent visionari en aquesta primera jornada del Sónar.