Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

La polèmica dels festivals: I si els VIP acabessin enfonsant la música en directe en lloc de salvar-la?

La fórmula anomenada “boutique”, estesa per territoris com la Catalunya central o la Costa Brava, es presenta com una de les més equilibrades, pel seu petit format i alhora altes prestacions, amb una aposta sense complexos per l'aspecte social, que és tan rellevant com el ganxo comercial del cartell sonor

Una festa a Ushuaïa, Eivissa

Una festa a Ushuaïa, Eivissa / TNL

Ja ens segueixes?Marca'ns com a mitjà preferit
Afegeix-nos a Google
Josep Lluís Micó

Josep Lluís Micó

Manresa

El discjòquei i productor francès Bob Sinclair ha desencadenat una polèmica sobre la submissió de la música electrònica a la cultura VIP. A parer seu, les sigles de l’expressió anglesa Very Important Person representen un elitisme que ha allunyat les propostes dels seus col·legues —Calvin Harris, David Guetta... — dels aficionats més genuïns al ball i l’hedonisme de matinada. Per aquest motiu, ha reblat Sinclair, l’estiu del 2026 no actuarà a Eivissa.

Fans i curiosos tindran l’oportunitat de gaudir del concert que Bob Sinclair, nom artístic de Christophe Le Friant, oferirà el 22 de juliol a Barcelona, en concret, a Opium, al Passeig Marítim. Si es donen pressa a comprar una entrada, ho podran fer per una vintena d’euros. En cas que es vulgui reservar una taula a la zona més exclusiva del local, un grup de sis assistents haurà de preparar 7.000 euros.

La crítica a les barreres econòmiques i socials que imposa el sector a través de la política VIP sembla apropiada, però els shows del mateix Sinclair, de 57 anys, demostren la dificultat de trencar la inèrcia. L’estratègia va més enllà d’Eivissa, la temporada de vacances i el techno. Com han demostrat les gires recents de figures globals del pop com el porto-riqueny Bad Bunny o de l’estrella de Sant Esteve Sesrovires, Rosalía, els personatges mediàtics que es mouen pels espais que els reserva l’organització —la Casita de l'autor de "NUEVAYoL" n'és un exemple clar— generen tants titulars com els Dj, intèrprets o grups que pugen als escenaris.

El DJ francès Bob Sinclair

El DJ francès Bob Sinclair / CLAUDIO ONORATI / EFE

El patró de festivals (un xic més) alternatius, com els catalans Sónar, l’última edició del qual es va cloure la matinada de dissabte a diumenge, o Primavera Sound, celebrat fa tres setmanes, és idèntic. Les fotografies de l’exfutbolista i entrenador de Santpedor Pep Guardiola i del president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, en una àrea VIP del Primavera durant el directe de The Cure pràcticament van eclipsar a l’univers 2.0 un dels millors sets de la seva història.

La suposada paradoxa és positiva per a totes les parts: creadors, promotors, executius i celebritats arriben a targets inèdits i, en conseqüència, es revaloren. També ho fan els clients que poden pagar acreditacions o abonaments professionals per convertir-se en actors secundaris —o extres— d’una obra de teatre en què els papers dels protagonistes els acaparen els famosos i milionaris. Sigui com sigui, discrepàncies com la manifestada per Bob Sinclair són, més que minoritàries, excepcionals.

Tiquets VIP que no baixen dels 600 euros

L’escocès Calvin Harris (42 anys) i el francès David Guetta (58) tornaran a ser enguany dos dels caps de cartell millor retribuïts a les llegendàries festes a l’aire lliure F* ME I’M FAMOUS!**, a l’Ushuaia Ibiza Beach Hotel, a la platja d’en Bossa. Els tiquets VIP més barats no baixen dels 600 euros; els més cars, superen els 2.500 per individu. El primer d'aquests discjòqueis acumula uns 80,9 milions d’oients mensuals a Spotify. El seu col·lega encara en té més: 89,2 milions. En canvi, la facturació de Harris, que oscil·la entre els 38 milions i els 46 milions per exercici, està per sobre dels ingressos de Guetta, de 24 milions o 40 milions per curs.

Malgrat que Bob Sinclair, amb un patrimoni d’uns vuit milions d'euros i 22 milions d’usuaris al mes a Spotify, no forma part de l’olimp dels punxa-discos galàctics i no ha fet les seves declaracions des de la marginalitat. Ell, que apel·la a una essència difícil de preservar, s’erigeix en advocat d’uns clubers que, després de dècades de militància dance, ja tenen la seva edat, o sigui, s’acosten a la seixantena. Aquells que es dediquen al màrqueting i les mútues saben que, en un moment vital com aquest, probablement són més saludables els avantatges sèniors del VIP que les exigències juvenils de la pista de ball.

El concepte “festival boutique”, que, entre altres, es plasmarà aquest estiu a les comarques interiors amb el debut de Camins, al recinte del Palau Firal de Manresa, i la tercera convocatòria de Nits de la Duquessa, a l’hotel Vilar de la Duquessa de Cardona, reforça aquesta aproximació al negoci. De fet, l’eleva a la màxima potència. Són trobades en espais cuidats al detall en què l’audiència, inferior en nombre i superior en poder adquisitiu en comparació als aventurers que exploren els abismes de les grans cites d’arrel post-adolescent, espera obtenir una contrapartida que va més enllà del terreny sonor. Per dir-ho sense embuts, són ocasions en què tothom és VIP.

Una simulació de com serà l'Espai Village del Festival Camins

Una simulació de com serà l'Espai Village del Festival Camins / Promo Arts Musics

L’Abadal Music Fest, que el maig de 2026 va culminar a Santa Maria d’Horta d’Avinyó el seu cinquè certamen, se’n pot considerar el degà a la Catalunya central. Els clàssics de la Costa Brava, com Cap Roig, a Calella de Palafrugell (Baix Empordà); Castell de Peralada, al municipi alt-empordanès homònim) i Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà), compten amb un predicament que ha afavorit artefactes més transversals. El favorit de qui vol lluir-se i divertir-se per igual és la Santa Market, a Santa Cristina d’Aro, en aquesta darrera comarca, amb gastronomia, artesania, roba i accessoris, espectacles familiars...

De tant en tant, prodigis en viu com el regal que el 5 de juny va brindar The Cure al Fòrum de Barcelona estan a punt de convèncer els privilegiats que els escoltem —i els sentim— a curta distància que la joventut es pot comprar i es pot vendre perquè és un producte. El mercat el posa a disposició de qui el desitja i el pot sufragar. N’hi ha de gamma alta i low cost. No depèn de l’edat, sinó de la voluntat. El poden posar en dubte els observadors més aguts, però, per als publicitaris, és fàcil respondre-hi.

Per accedir-hi, només cal invertir en catalitzadors de la il·lusió com la cirurgia plàstica, la cosmètica, la moda, els complements estètics, els viatges, els assessors i community managers... o les entrades dels festivals adults o els reservats VIP de la resta de saraus. L’espècie que desentona en aquest ecosistema la conformem els periodistes, obligats a recordar per què se salven de la separació de públics segons l’estatus.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents