Estrelles internacionals perden diners als seus concerts per guanyar-ne més als festivals

Qui és convidat al Primavera Sound com l’entrenador Josep Guardiola i el president del Barça, Joan Laporta; o qui fa una transferència per l’import d’una taula a l’Ushuaia d’Eivissa sense haver de revisar abans l’estat del seu compte corrent no pateix l’odissea per aconseguir localitats comunes en un pavelló o un descampat enfangat. Amb tot, gràcies a les sofisticades tècniques de la indústria i les limitacions de les connexions a internet, també als integrants de l’audiència menys pretensiosa se’ls desperta la sensació de ser uns escollits, en especial, si se’n surten abans que la infraestructura es col·lapsi, com es va constatar el 2023, abans que la nord-americana Taylor Swift aterrés a la Península Ibérica.

Per aquesta raó s’han estès arreu tàctiques com la distribució presumiblement limitada de codis de pre-venda suposadament exclusius, els quals, de vegades, acaben circulant de forma massiva per les xarxes socials, com va passar en l’última gira de Rosalía. El fenomen global de Sant Esteve Sesrovires ha introduït als seus shows un parèntesi promocional infal·lible: un confessionari sentimental per a famoses que ha permès enregistrar vídeos amb els secrets íntims que les noves dives del cor han compartit sobre les taules. Cada contingut d’aquesta mena ha esclatat com material viral altament contagiós, d’Instagram o TikTok a programes audiovisuals de tendències o diaris com aquest.

Les últimes temporades han proliferat amb naturalitat aliances entre bancs com el Santander i promotores i gestores de concerts de solistes de la talla de l’estatunidenca Lady Gaga, la colombiana Karol G o les espanyoles Lola Índigo o Aitana. Precisament aquestes dues cantants han incrementat els seus honoraris per la gosadia d’oferir tiquets en grans estadis que no els han reportat beneficis monetaris... tot i que han servit perquè els seus representants demanin ara més diners als organitzadors dels festivals, veient que ja han congregat desenes de milers d’assistents.

Els controvertits «preus dinàmics», com la seva denominació indica, pugen o baixen en funció de l’increment o el descens de la demanda. Nombrosos interessats en els pròxims directes de Kayne West n’han patit els inconvenients en una proporció similar a la quantitat de fans que han estat recompensats.

La maquinària de gegants com Glastonbury (Regne Unit), Tomorrowland (Bèlgica), Coachella o Lollapalooza (ambdós als Estats Units) operen amb la mateixa fiabilitat comercial que esdeveniments esportius com el Mundial de futbol que s’està celebrant a l’Amèrica del Nord o la visita a l’Estat del Papa, Lleó XIV, el qual va recalar a la regió central amb dues parades en equipaments tan significatius —cadascun en el seu àmbit— com l’Abadia de Montserrat o el centre penitenciari de Brians 1, a Sant Esteve.

Els cervells que fan possibles aquests certàmens i els inversors que els mantenen coincideixen en la idea essencial: amb la seva escala, no es pot treballar de cap altra manera. La fórmula boutique no comporta tantes hipoteques ni servituds. Com que no ha estat dissenyada per ser multitudinària, les seves finances s’assemblen més a les sèries de recitals de música clàssica o jazz que esquitxen les vegueries en diferents estacions que al mastodòntic Rock in Rio, a Brasil.

El tour convencional que està seguint The Cure, basat en la itinerància, contrasta amb residències com les plantejades per a Calvin Harris a Las Vegas (Estats Units), David Guetta a Eivissa o la colombiana Shakira a Madrid. Es tracta de parcs temàtics calculats a la perfecció perquè els artistes i la constel·lació de col·laboradors, anunciants i patrocinadors que els envolten es lucrin amb cada dimensió o aspecte de la comèdia. Mentre hi hagi qui l’aplaudeixi, les advertències de veus autoritzades com la de Bob Sinclair quedaran sepultades sota els decibels dels bafles de luxe, els càntics apassionats i les rialles genuïnes, sobretot si provenen dels VIP. 

Subscriu-te per seguir llegint