Sara Barquinero, escriptora: "És supernormal que t’agradi el teu professor de la universitat; el problema el té ell, que exerceix la funció pública"

Després del fenomen Los escorpiones, una de les millors novel·les del 2024, Sara Barquinero (Saragossa, 32 anys) ha tornat a les llibreries aquest any amb La chica más lista que conozco (Lumen), una novel·la de campus ambientada a la Facultat de Filosofia de la Complutense, on Barquinero es va doctorar. Allà hi aterra l’Alicia, una noia de províncies de 18 anys, efectivament, llestíssima i brillant, tot i que amb bastant menys capital social i cultural que els companys capitalins, que, per a sorpresa de ningú, no trigarà a ficar-se al llit (perdó, enamorar-se) amb un dels seus professors, amb prou edat per ser el seu pare. Amb aquesta barreja infal·lible de teoria acadèmica, novel·la iniciàtica i hormones a tot gas de títols com El secreto de Donna Tartt i La trama nupcial de Jeffrey Eugenides, Barquinero destapa les clavegueres morals de la facultat on s’ensenyen ètica i valors. Un sistema pervers i precari, caldo de cultiu de relacions abusives inspirat en la realitat.

Com va sorgir la novel·la?

La vaig començar a escriure quan estava acabant la tesi doctoral. Estava bastant enfadada amb el que tenia al voltant al departament i amb la falta de… anava a dir de futur, però més que de futur, de seguretat. La novel·la és fruit de la ràbia. Després de Los escorpiones no sabia per on continuar i la vaig recuperar, ja amb una certa distància. Hi ha alguns paràgrafs que han quedat tal com estaven.

Des del principi tenia clar que volia fer un tractat paral·lel de les relacions sexoafectives contemporànies?

La sexualització de l’espai acadèmic era una de les coses que a mi més m’indignava. I com que els protagonistes tindrien edat d’estar formant-se, em semblava interessant indagar ja no només en les relacions abusives, sinó en les relacions entre iguals, en com lliguem, vaja.

És difícil trobar professors de la facultat de filosofia que no hagin tingut cap embolic amb alumnes, tal com explica a la novel·la?

Sí, és difícil. Algun tinc al cap, però se m’acudeixen molts més sí que no. No se’n salva gairebé cap.

A la novel·la es descriu molt bé la fascinació de les alumnes pels professors en una edat molt concreta, en què una vol ser, sobretot, vista.

És clar, és supernormal que t’agradi el teu professor de la universitat. Com en gairebé totes les relacions en què hi ha desigualtat de poder, s’entén molt ràpid per què algú resulta atractiu. Per exemple: probablement si jo ara conegués algú que vol ser escriptor, jo podria exercir una certa fascinació. La relació de poder sempre existeix, el problema és que en el món acadèmic parlem de gent de la funció pública, que ha de formar la gent. És una estructura superviciada, i no es tracta de res excepcional.

Pot haver-hi un professor que s’enamori d’una alumna?

Si es porten pocs anys ens sembla més comprensible. Però és que la majoria dels casos no són així. Hi ha professors que si alguna vegada es van embolicar amb una alumna sent més o menys de la mateixa edat, això va ser fa 10 anys i no han parat de fer-ho des d’aleshores.

A EL PERIÓDICO hem informat de casos d’abusos al Conservatori del Liceu i és molt difícil que les alumnes vulguin denunciar-ho. No volen complicar-se la vida ni quedar marcades, i tampoc tenen la garantia que la justícia estigui del seu costat.

Suposo que passa en tots els àmbits, no només en l’acadèmic. En tots els casos òbviament està malament. En el món universitari a més hi ha l’agreujant que els professors exerceixen una funció pública. Si un professor de filosofia s’acaba embolicant amb la seva alumna de segon de Batxillerat, a tots ens sembla brut. Però que, perquè hagin passat pocs mesos i això mateix passi a la universitat, ens sembli més normal... Em sembla un exercici absurd de ceguesa.

Vostè va patir assetjament a la universitat?

No, sempre me n’he lliurat bastant, suposo que pel meu caràcter naturalment esquerp i antipàtic. Caldria preguntar-los-ho a ells.

Quina és la seva relació amb la filosofia? La novel·la és molt didàctica.

Crec que no vaig estar mai feta per a la funció acadèmica perquè sempre he portat les lectures que faig de filosofia a la meva vida i a la literatura. M’interessa què significa alguna cosa, en la mesura que sento que ho puc aplicar a una lectura o a una situació. He intentat transmetre als lectors aquesta manera de relacionar-se amb el pensament, com una palanca per pensar. Fent la tesi em vaig emprenyar bastant amb l’acadèmia i durant un parell d’anys vaig deixar de llegir filosofia. No la volia ni veure. La novel·la em va ajudar a reconciliar-m’hi.

El filòsof més citat és Sartre, que avui sona una mica a mite congelat en el temps, una cosa desfasada. Per què?

Em venia de gust fer la broma de com en els espais universitaris la gent s’obsessiona amb alguna cosa i de sobte sembla que és de l’únic que es pot parlar. En teoria estan discutint per una interpretació de Sartre, tot i que en realitat discuteixen per qui li ha robat el rotllo a qui. Sartre és l’últim gran intel·lectual compromès que tenim, però, alhora, sempre hi ha hagut sospites feministes contra ell per la seva relació amb Simone de Beauvoir, i a la novel·la es parla molt de l’amor, de les relacions professor-alumna. A vegades sembla que l’amor sigui un acte de ceguesa, però enamorar-se d’algú també és triar una mica quin tipus de persona vols ser.