"Gaudí no va tenir gaire en compte les dones, sinó la seva arquitectura s'hauria modificat"

L’escriptora Coia Valls (Reus, 1960) presentarà aquest dimarts (19 h) a la llibreria Parcir de Manresa la seva última novel·la, El somni de Gaudí (Rosa dels Vents), una obra històrica coral que recorre més d’un segle a través d’una nissaga familiar lligada a la Sagrada Família. Amb diverses dones invisibilitzades com a epicentre, la història parla de cinc generacions marcades per l’amor, la pèrdua i el pes de la història en què la construcció del temple d’Antoni Gaudí les travessa.

El somni de Gaudí entrellaça dues línies temporals: La Barcelona de 2026, amb una protagonista que vol rescatar una genealogia emocional, i la Barcelona que veu néixer el temple el 1883, amb obrers, artesans, mecenes i capellans, però sobretot amb una família que creix i pateix al ritme de les bastides. En aquesta novel·la Gaudí hi apareix no només com a geni, sinó com a presència que escolta la matèria, que discuteix amb la llum i que sosté una gran obra.

El volum s’endinsa en moments històrics a Barcelona com l’electrificació de la ciutat, les revoltes socials i l’anticlericalisme, la fractura social, els canvis institucionals, la Guerra Civil, la postguerra i més recentment la consagració de la basílica de la Sagrada Família el 2010 i el present de la construcció i la memòria el 2026. El temple ideat per Antoni Gaudí es converteix en memòria material: la seva pedra registra oficis, veus i conflictes socials.

La memòria és el motor i fil conductor del treball. L’oblit del pare de la protagonista, marcat per la demència, obliga a posar paraules als silencis i a reconstruir una identitat familiar feta de fragments. En la roda de premsa de la presentació de la novel·la, que va arribar a les llibreries el març, Valls explicava que l’obra es completa amb una ètica del temps, amb la defensa de la lentitud com a forma de veritat i de sentit, i amb una exploració entre la tensió entre art i fe.

Com apuntava l'autora, el protagonisme femení és determinant: des d’Anna de Vilanova fins a la narradora contemporània: «M’interessa molt donar veu a dones invisibilitzades, que no han tingut la rellevància que haurien pogut tenir. Gaudí tampoc les va tenir gaire en compte, sinó la seva arquitectura s’hauria modificat».

Per l’autora aquests personatges invisibles tenen "una mirada diferent al voltant d'una història que molts de nosaltres ja sabem". "Algunes d'elles van sostenir la família quan els picapedrers o els constructors defallien perquè hi havia molts accidents, no teníem els mitjans de seguretat que tenim ara i van ser elles que van haver de traslladar la pedra també". L'obra també parla de dones que van atrevir-se a fer vitralls, encara que no quedés signat.