Un Mackie el Navaja ‘queer’ obre la festa del 50è aniversari del Grec

El Grec va inaugurar ahir el 50è aniversari de l’esclat de llibertat i ganes de trobar altres maneres de fer teatre que va suposar el naixement del festival autogestionat per la professió el 1976, amb una L’òpera de tres rals del segle XXI, que va presentar un Mackie el Navaja queer amb faldilla interpretat per Nao Albet. Destacava en escena també pels seus cabells verds fluorescents, que recordaven el personatge de Jared Leto a El escuadrón suicida, però li va faltar punch en la nova versió d’aquesta antiòpera traduïda al català per Marc Rosich i amb posada en escena de Marta Pazos, una directora i escenògrafa gallega amb segell propi, i Dani Espasa, director musical que va capitanejar una afinada formació de 10 músics situada a l’orquestra.

Aquesta "òpera de pobres", com la van qualificar els seus autors, és una sàtira voraç no només del gènere musical, sinó també del capitalisme, i adverteix a més sobre el perill del totalitarisme, un risc tan palpable al Berlín d’entreguerres, on es va estrenar el 1928, com al món actual. Va ser la primera col·laboració de Bertolt Brecht (1898-1956) amb el compositor Kurt Weill (1900-1950) i va ser una obra revolucionària de gran èxit que va ser prohibida a l’arribar els nazis al poder. La seva partitura, una potent barreja de jazz i cabaret, conté enganxoses cançons com Mackie el Navaja, versionada per grandíssims artistes.

L’estètica sempre marca les creacions de Pazos, però la seva aposta en aquesta ocasió no va jugar a favor de la història, més aviat la confonia. Pazos coneix bé el teatre èpic de Brecht, precursor del posdramàtic. I també estima el cabaret. Per això va obrir l’espectacle amb humor i grapa. Hi va haver diverses sorpreses tot just començar que van connectar amb el públic. Primer, amb la sortida a escena dels intèrprets caracteritzats com uns coloms per saludar i parlar tranquil·lament amb els espectadors mentre deambulen per les grades. I després amb l’aparició de la mateixa directora gràcies a la inspirada imitació de l’actriu Marta Bernal, transformada en Pazos amb perruca blava i xandall groc. La seva intervenció va recordar l’esperit fundacional d’aquell Grec de 76 i del molt que pot donar un teatre com aquest a Montjuïc perquè "el cruising també és cultura popular", va observar fent riure el personal que va aplaudir quan just després va dir: "Senyor Collboni, torni El Molino a les vedets". L’alcalde de Barcelona no es va perdre la inauguració, tampoc el president de la Generalitat, Salvador Illa, en una calorosa nit que va convocar tant figures de la societat civil com cultural i els exdirectors del festival en aquesta edició que celebra mig segle de vida del Festival d’Estiu de Barcelona.

Però aquest atreviment va quedar diluït en un muntatge expressionista i grotesc en el qual la forma acaba pesant massa. El polit i estilitzat món creat per Pazos, ¿què aporta a la història que transcorre al Londres victorià? Els tuguris dels baixos fons i la sordidesa del regne dels captaires on regna Peachum, metàfora de l’empresari, queden blanquejats en aquest món de Pazos on l’esmentat personatge, encarnat per Eduard Farelo, va sempre acompanyat d’un Minijo com el Dr. Maligne d’Austin Powers.

Les paraules del narrador en off situen l’espectador en cada escena, però el teatre polític i d’idees de Brecht també ha d’entrar pels ulls. La posada en escena de Pazos, amb treballades coreografies i algunes idees interessants i altres intrigants com la d’identificar els captaires amb coloms –amb un gran treball de cossos i uns vestits preciosos–, no va contribuir en general a connectar el públic amb la història. Hi va haver algunes desercions en la mitja part.

Molt aplaudit

Aplaudiment per a Miriam Moukhles en la seva interpretació tant gestual com vocal com a Polly, molt ben compenetrada amb Albet en el duo del casament i en cançons com Per un sí o per un no, un cant a l’alliberament femení, que va ser molt aplaudit. També ella i Clara Mingueza (Lucy) van destacar en l’escena de la presó, lluitant per Mackie. La Jenny de Júlia Truyol que encarna la prostituta que traeix Mackie convenç més amb la interpretació que com a cantant, el mateix que li passa al Peachum de Farelo. Roc Bernadí, actor de musical que va defensar el rol de corrupte policia, va despertar els primers aplaudiments en el seu primer duo musical amb Albet.

Per a Brecht el capitalisme era un gran engranatge del delicte organitzat i així ho reflecteix en aquesta peça amb frases tan contundents com provocadores. Però ¿què recordarà el públic que vegi aquesta versió de L’òpera de tres rals? ¿Els coloms?

Subscriu-te per seguir llegint