El berguedà Josep Pons deixa la batuta del Liceu amb l’òpera «Falstaff» de Verdi

L’òpera final de Giuseppe Verdi torna al Gran Teatre del Liceu amb els millors Falstaff de la seva generació: els barítons italians Luca Salsi i Ambrogio Maestri. La versió produïda per Laurent Pelly, amb l’ajuda del repositor Benoît de Leersnyder, es podrà veure del 9 al 19 de juliol, més de 15 anys després de l’última representació de l’òpera al Teatre. Salsi i Maestri s’alternaran en el paper protagonista, al costat d’altres grans noms com les sopranos Serena Sáenz (Nannetta) i Carolina López Moreno (Alice Ford), i el baríton Lucas Mechaem (Ford). Amb aquesta òpera, el puig-regenc Josep Pons s’acomiada després de 14 anys com a director musical del Liceu; continuarà com a director honorífic. «Ho deixem en un punt àlgid. Tindrem ganes de continuar veient-nos, hem fet una família», assegurava Pons, que es va mostrar satisfet per la feina feta col·lectivament.

El berguedà liderarà les vuit funcions des del fossat de l’orquestra. En aquest sentit, fent el paral·lelisme amb la peça, va agrair poder acomiadar-se amb aquest títol, que també va ser l’últim de la trajectòria de Verdi. «Ha estat un gran entre els grans, i en aquesta última obra ell sap que acaba i decideix fer un comiat amb una mirada al gran país musicalment que és Itàlia», va assenyalar el fins ara director musical, que també va valorar «poder tenir els dos millors Falstaff de la història». Pons va assegurar que no té «en absolut» un sentiment de tristesa. «Soc molt conscient que tenim una data de caducitat, i és intel·ligent saber-la llegir abans que caduquis». Pons deixa el càrrec amb una òpera a la seva mida. I amb un valor simbòlic especial.

Falstaff és l’última de les 24 òperes de Verdi després de més de 50 anys de trajectòria. Es va estrenar a principis de 1893 a Milà, quan Verdi estava a punt de fer 80 anys. Es tracta d’una comèdia i de la segona col·laboració de Verdi amb el llibretista Arrigo Boito, que es va basar en les obres Les alegres comares de Windsor i Enric IV de William Shakespeare per escriure l’obra. Amb Falstaff, Verdi va assolir la síntesi total entre música i teatre i es va permetre sortir de les convencions: després d’una vida dedicada a la tragèdia, amb una comèdia: una peça d’embolics i bon humor.

El repositor Benoît de Leersnyder destacava que l’obra «és còmica per al públic, però seriosa per als actors» i celebrava tenir «dos actors inigualables que posen seriositat a les situacions», mentre el públic «ens en riem d’ells, perquè ens hi reconeixem».

El baríton Luca Salsi admetia que és una producció que sempre li ha semblat molt interessant. «De vegades, Falstaff sembla un bufó, però no ho és. Pot ser còmic, però és trist, perquè es creu realment com un Don Giovanni i actua així», assenyalava. L’altre actor, Ambrogio Maestri, ironitza que els directors no són conscients del que demanen als protagonistes. «Volen homes vells, panxuts, però capaços de ballar com joves. He pogut experimentar, als genolls i a tot arreu, el dolor que suposa interpretar Falstaff», admetia. També va subratllar que, amb aquesta òpera, «aprens què vol dir gaudir de la vida».

Finalment, el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, va posar l’accent en les «carreres ascendents» d’altres integrants del repartiment, com Serena Sáenz o Maria Miró. El muntatge és una coproducció original del Teatro Real de Madrid, en col·laboració amb el Théâtre Royal de La Monnaie de Brusel·les, l’Opéra National de Bordeaux , la Tokyo Nikikai Opera Foundation.

Subscriu-te per seguir llegint