Marjane Satrapi: còmics feministes que van derivar en pel·lícules

El passat 4 de juny moria a París la creadora de còmic i directora cinematogràfica iraniana Marjane Satrapi. Tenia 56 anys i en feia un que restava entristida sense remei per la mort del seu marit, el productor suec Mattias Ripa. Havia nascut a Raixt, al nord-oest de la nació, un port principal al mar Càspia, al caliu d'una família burgesa de tradició esquerrana. Va estudiar al Liceu Francès de Teheran. Quan va esclatar la Revolució Islàmica i es va clausurar la prestigiosa escola, va poder anar a Viena a cursar estudis secundaris i després, amargada i en perill pel seu rebuig a les imposicions de la política religiosa, es va exiliar a França, on es va matricular a l´École Supérieure des Arts Décoratifs de Strasbourg. Va viure a París dibuixant novel·les gràfiques amb gran èxit, sempre a favor del feminisme i en contra de les lleis repressives del seu país, sobretot arran de l'assassinat de la jove kurda Masshà Amini a mans de la policía de la moral. Entre tots els guardons concedits al conjunt de la seva obra destacarem el Premi Princesa de Asturias de Comunicación y Humanidades el 2024.

Hi ha dues pel·lícules que m´interessen, ambdues derivades -encara que de diferent manera- de còmics de prestigi publicats per la Satrapi. La primera i més popular és Persépolis (2007), basada en una narració dibuixada, que va assolir la xifra de ni més ni menys que de 300.000 exemplars venuts. El film, que va rodar ella en col·laboració amb el col·lega Vincent Paronnaud, fou premiat a Canes, així com nominat a la millor cinta d'animació per als Oscars. Una esplèndida manera de fer-se conèixer per tot arreu.

L'argument és clarament autobiogràfic, i ens presenta la peripècia individual dins de l'esdevenir de la història del país persa, des de la influència dels Estats Units i de la Gran Bretanya pel control del petroli a l'època postcolonial, fins a la teocràcia dels aiatol·làs, passant per la dictadura del Sha i la seva lluita contra les esquerres alliberadores. Marjane, la protagonista, és la pròpia autora, víctima de les imposicions del govern radical religiós i de les conseqüències de la guerra dels 80 contra Iraq. El seu exili no resulta fàcil, doncs la solitud i la pobresa l'acompanyen, fins que pot obrir-se pas a París. El dibuix en blanc i negre és esquemàtic, però d'una sorprenent expressivitat, cap traç superflu, i la narració flueix sense entrebancs, sempre al fonamental.

L'altre film assenyalat és Pollastre amb prunes (2011), també rodat al costat de Vincent Paronnaud. Encara que hi ha alguna aportació dibuixada, som davant d'una ficció amb actors, amb un estil de realisme màgic i un ben cert humor negre, que es podria apropar a les propostes de Wes Anderson o de Jean Pierre Jeunet. Tracta d'un violinista malcasat, tancat en el mon exclusiu de la seva música, que un mal dia veu com la seva dona li destrossa el violí en un atac de ràbia. Com que no en pot trobar un altre de tanta perfecció i amargat per la manca d'interès per la vida quotidiana, decideix deixar-se morir. El film mostra els vuit dies que el malastruc passa al llit esperant la mort. Durant aquest darrer temps, anem veient flashbacks de moments especials i fins i tot flashforwards dels episodis futurs d'algun personatge. El protagonista és Mathieu Amalric i l'acompanyen Maria de Medeiros i Isabella Rossellini.