Deu mirades sobre les segones oportunitats

Una trucada que retorna l’esperança a una família, un retrobament amorós quan semblava que el tren ja havia passat o un Sant Jordi condemnat a assistir a un curs de mediació i resolució de conflictes. Aquestes són algunes de les històries finalistes del Concurs de Relats Breus de Regió7, que enguany girava al voltant de les segones oportunitats, un tema que ha despertat un gran interès entre els participants. L’edició d’enguany ha rebut 97 textos, una xifra rècord en aquestes catorze edicions. D’entre tots els originals, la redacció de Regió7 en va seleccionar deu com a finalistes i, en aquest reportatge, els reproduïm acompanyats de les il·lustracions firmades per joves artistes de la Catalunya central, que formen part de l’exposició que es va inaugurar aquest dimecres a l’Espai Jove Joan Amades de Manresa.

Els relats comparteixen el fil conductor de les segones oportunitats, però l’aborden des de mirades molt diferents. Alguns parlen del moment en què la vida ofereix una nova oportunitat quan tot semblava perdut, mentre que d’altres expliquen històries en què aquestes oportunitats semblen no arribar mai. Molts s’inspiren en contextos de guerra i en vides estroncades i també n’hi ha que deixen entreveure una escletxa d’esperança al final del relat. Tots, però, comparteixen la capacitat d’explicar una història amb només 1.500 caràcters sobre temes tan diversos com les relacions humanes, la salut, l’abandonament animal o la reconstrucció després de la guerra.

Enguany, els relats guanyadors són Sentència, de Montserrat Caus Potroñ, que es va endur el primer premi; El collaret, de Martí García Cruells, distingit amb el segon guardó, i La carta, de Xevi Olivé Ramon, que va obtenir el tercer premi. Els seus relats, així com els de la resta de finalistes, conviden a la lectura pausada durant aquests dies d’estiu i a deixar-se emocionar per uns personatges que, amb poques paraules, són capaços de sorprendre.

Sentència

RELAT: Montserrat Caus Potroñ | IL·LUSTRACIÓ: Meritxell Sos

Exposo

Atesa la denúncia presentada pel Cos de Bombers contra el Sr. Drac per les contínues flamarades amb les quals provoca incendis de conseqüències imprevisibles i perilloses.

Atesa la denúncia presentada per l’Associació d’Animalistes contra el Sr. Sant Jordi per les ferides ocasionades amb arma blanca al Sr. Drac, sent necessària la intervenció d’un veterinari per suturar les lesions i aturar l’hemorràgia.

Atesa la denúncia del Grup de Feministes contra la Sra. Princesa per l’absència d’empoderament i poca capacitat de decisió.

Resolc

Que per la manca d’antecedents penals i la voluntat de donar una segona oportunitat amb la finalitat de reconduir la confrontació

El Sr. Drac haurà de limitar les seves fogonades a l’encesa de barbacoes, llars de foc i fogueres de Sant Joan i Sant Pere. A més, haurà d’assistir obligatòriament a un taller de cuina mediterrània i vegetariana.

El Sr. Sant Jordi haurà de completar un curs sobre mediació i resolució de conflictes. Les seves habilitats amb l’espasa s’hauran de cenyir a fer demostracions d’esgrima.

Per últim, la Sra. Princesa haurà de fer un curset d’autodefensa i autoestima, amb classes presencials i pràctiques, per refermar el domini de qualsevol situació polèmica.

Conclusió

No serà necessari vessar sang per tenir una rosa vermella.

Només caldrà anar a un viver per escollir-la i visitar qualsevol llibreria per triar un bon llibre.

Els llibres no cremen ni fereixen, proporcionen arguments i criteris.

El collaret

RELAT: Martí Garcia Cruells | IL·LUSTRACIÓ: Helena Barón

Quan tot va callar, encara flotava pols a l’aire. Entre els maons i els vidres trencats de l’escola, un soldat ferit va trobar una llibreta mig cremada. Deixà el fusell damunt el que devia ser la taula del mestre.

Al pupitre de la primera fila hi havia dibuixos infantils coberts de cendra i les pàgines ennegrides i arrugades d’un quadern que encara retenia un grapat de paraules. En una plana, amb lletra infantil, hi llegia: un tros de pau.

Va notar una punxada al pit. Un tros. Només un. No pas la pau sencera, tan impossible com la torre de la mesquita que encara s’alçava dempeus. Un tros, com els bocins de paret que encara s’aguantaven, com la melodia curta que xiulava abans d’anar al front.

Va arrencar aquella pàgina i la va guardar entre els plecs de l’armilla. Potser, si trobava altres trossos —una abraçada, una cançó, un record—, podria cosir-los entre si. Potser d’això anava la vida després de la guerra: de recollir trossos i fer-ne un collaret de pau.

Escoltava els avions, ja llunyans, i sentia que aquell lloc era per aprendre, no per morir.

El silenci després de l’explosió li feia més por que la guerra.

La carta

RELAT: Xevi Olivé Ramon | IL·LUSTRACIÓ: Berta Álvarez

Trobo la mare al jardí, asseguda prenent el sol. Per un moment, em recorda una tortuga que surt de l’estat d’hibernació. Ensuma l’aire, dens d’olor de primavera. Escolta el cant dels rossinyols com si fos la seva simfonia preferida.

Em veu i em somriu càlidament. Un somriure que ho diu tot: estic contenta que siguis aquí, seu, explica’m alguna cosa.

Com sempre, li explico com m’ha anat el dia i què fan les seves netes. Però avui estic impacient. Miro que no es noti, però em tremola la mà, quan li dono el sobre que duc a la butxaca.

La carta, que jo sentia com una bomba quan la duia a la butxaca, esdevé ara un objecte fràgil, en mans de la mare. Se’l mira com si fos un enigma que calgués resoldre. Un segell gros i bonic, un matasegells que dona pistes: abril del 1954, Simferòpol, URSS. No sembla que reconegui la lletra, ni el nom, del que havia estat el seu marit. Qui sap si em reconeix a mi.

He trobat la carta remenant papers antics per casa. Era ben guardada, amb els documents importants. Però sense obrir. No me n’he pogut estar.

• El pare volia que tornéssim —li dic.— Estava disposat a fer tot el que li demanessis —i continua donant voltes al sobre, sense saber què fer —. Hagués estat tot tan diferent, oi?

No ho puc aguantar, se m’escapa una llàgrima que neix de molt endins, d’un temps llunyà.

• No pateixis, mama — em diu ella, consoladora.

Arriba la infermera per emportar-se-la. És l’hora de sopar.

La mare s’aixeca a poc a poc. El sobre queda a la cadira.

El recullo.

Ara sí que pesa.

Fragilitat

RELAT: Jordi Hernàndez Pons | IL·LUSTRACIÓ: Núria Herrera

La infermera s’acosta a poc a poc amb parsimònia. Se li en fot ser portadora d’una sentència que pot ser de mort o de vida. Li entrega el sobre a en Joan, que esquinça el paper. No s’ho pot creure: està net! Se sent com un gladiador indultat a l’arena del circ. En mil·lèsimes de segon en Joan recupera plans amagats en algun racó de la seva ment acovardida; els ulls li couen, vermells i humits. Ha perdut el món de vista, ni se n’adona que les cames l’han conduït fins al carrer. Entoma l’aire fresc cofoi, amb energies renovades. I en aquest precís moment, l’estrebada d’un gos per lliurar-se de la corretja, l´animal s’escapa corrents i una furgoneta l’esquiva envaint la vorera. L’impacte del cap d’en Joan amb el vehicle és esgarrifós. Els somnis se li esvaeixen al mateix temps que la vida. El cos jeu a terra amb la mà dreta aferrada al full on es distingeix el logotip del centre mèdic. Una ratxa de vent violenta fa que el paper iniciï un vol rasant i capritxós. Quan l’aeroplà improvisat aterra amb delicadesa, l’ànima d’en Joan s’enlaira.

L’escriptor pensa que aquest final no és just. I aquest conte és ficció, la seva ficció. I decideix que aquest matí, el xòfer no podrà aixecar-se del llit per culpa d’un virus intestinal. O... ben mirat, les cagarrines les agafaran el gos o el seu amo. De qualsevol manera, el que realment importa és que en Joan tindrà una llarga vida. Una segona oportunitat.

Heroi entre ombres

RELAT: Jordi Medina Roca | IL·LUSTRACIÓ: Miriam PIedra

En Dàrius no parava de mirar les seves mans tacades de sang i es preguntava què seria de la persona que estava estesa a terra si no s’hagués creuat amb ell. Al seu voltant els vianants corrien espavorits, d’un cantó a l’altre, escapant d’una realitat que els colpejava injusta i sobtadament. La ciutat sencera semblava estar immersa en un caòtic soroll d’estridents sirenes d’ambulàncies i cotxes de policia. Al seu costat, una nena de pèl fosc i enormes ulls cendrosos, mirava la seva mare inconscient mentre deixava caure les primeres llàgrimes després de l’atac. Tot al seu voltant era confús. Darrere, els sorolls d’alguns trets, ressonaven amb força. En Dàrius va mirar la nena amb la tristor de qui comprèn la pèrdua i amb la veu trencada li digué:.

- Et prometo que et reuniràs amb la teva mare molt aviat.

- Em dic Zahra, i Déu veu tot el que fas -va contestar ella.

La veu de dos policies el va posar en alerta. Armats amb escopetes, l’apuntaven directament i cridaven:

- Treu-li les mans del coll i tirat a terra! -van amenaçar-lo

- No! no ho puc fer! -cridà atemorit. Sense temps per acabar de respondre, dos trets el van abatre.

Quan el primer policia va apropar-se, va veure que el que en Dàrius feia era taponar una ferida al coll de la dona perquè no es dessagnés. Aquell home no era un terrorista, sinó un heroi. Tant de bo tingués una altra oportunitat, per no disparar.

El Regal

RELAT: Susana Martínez | IL·LUSTRACIÓ: Martí Valiente

Tornava cap a casa i em va trucar la mare, alguna cosa passa, despenjo el telèfon i se’m dispara l’adrenalina i em vaig posar a plorar. No m’esperava que arribés el dia, el que es va convertir en el més llarg de la meva vida, el dia que ens van fer El Regal.

M’han trucat de l’Hospital, tenen un possible donant. Hem de marxar cap a Barcelona urgentment.

Vaig passar per casa, agafar no recordo el què , vaig fer un petó als meus fills i vaig sortir escopetejada. De camí cap a l’esperança, en silenci, camí del Clínic, contents però alhora amb moltes pors i el dubte de si tot sortirà bé. La incertesa i l’optimisme es barrejaven, el caos emocional ballava dins el meu pensament. El meu pare conduïa, concentrat en silenci, no deia res, jo tampoc. La meva mare trucava la meva germana ja de camí també.

Les emocions van esborrar la memòria, com si fos ahir em veig encara en una sala al una porta que donava al terrat de l’Hospital un espai diminut fins el moment que ens van informar, era Compatible!

El Regal que una família com la meva ens va arribar. Una família que va perdre un ésser estimat. Una família que segurament va prendre una decisió gens fàcil, una decisió solidaria, la decisió mes gran i mes altruista que mai ningú pot arribar a imaginar .Una decisió en la que la mort ofereix una oportunitat a la vida. Un regal que li va donar mes vida a la meva mare.

Avui dia de Sant Jordi podrem gaudir de la meva mare i del Regal que ella viu.

A tu Joan...

RELAT: Fina Yedra Cañabete | IL·LUSTRACIÓ: Helena Burón

No vaig saber veure com n’estaves, de malament.  

Reies amb els llavis, però l’ànima se’t trencava en silenci. I jo, mentrestant, ajornava la nostra vida.

Treballar, lluitar cada dia, convençuda que sempre hi hauria un després.

Fins que el després es va acabar.  

Un dia qualsevol va ser l’últim, i no ho sabia. No sabia que aquella seria l’última vegada que et veuria, l’últim petó que et faria.  

Ara només visc de records que trenquen l’ànima.  

Les teves fotografies, aquelles que abans ni mirava de tan quotidianes, son oxigen. Et vaig deixar anar de la mà sense voler, sense ni adonar-me’n. No vaig saber ajudar-te. I fa mal. Un mal que crema, perquè t’estimo amb una força que ha nascut encara mes amb la teva absència. Una part de mi va marxar amb tu i mai seré la mateixa.

Una bufetada, un toc d’atenció de la vida, que m’ha trencat sencera.  

Per això avui ho crido: digues als teus que els estimes.  

La família, la parella, els fills. Són el tresor que massa sovint guardem sense mirar, fins que és tard. Quan et penses que tens temps per fer plans, que tu domines el teu destí, la vida te’ls esquinça i et recorda qui mana.  

Estima. Viu. Comparteix.  

Aprèn. Perdona i perdona’t.  

Sent. Viu de veritat.  

John Lennon ja ho va dir: “La vida és allò que passa mentre tu estàs ocupat fent altres coses”.  

I sí, la vida està feta de segones oportunitats.  Per tornar a començar...

Agafa-les. Aprofita-les. No esperis.

L’únic urgent és viure…

On sou, segones oportunitats?

RELAT: Laia Garcia Baena | IL·LUSTRACIÓ: Berta Álvarez

“Diuen que tothom té una segona oportunitat. Jo encara no l’he vista. Fa mesos que n’espero l’arribada, però no hi ha manera”.

Em costa escriure això asseguda sobre un terra fred i brut, em costa concentrar-me mentre escolto míssils que esclaten al meu voltant, em costa sentir el plor del meu germà. Plora de gana. Em costa, em costa, em costa... Ara ja tot cansa. Massa temps amb la mateixa angoixa, dia i nit.

Torno al principi, on t’amagues? Fa dies i dies que et busco, però no et trobo enlloc. No m’agrada ser egoista, però si es presenta una segona oportunitat, serà meva. I tant.

Digue’m, digue’m per què no puc aconseguir-te. He fet alguna cosa malament? M’encantaria trobar-te per poder anar a veure el mar. Sí, sí, el mar. Mai l’he vist. Deu ser tan blau com la mare m’ha promès? Suposo que mai ho sabré, segur que no hi arribo a temps.

Un altre. Un altre. I en són disset, amb aquest. Disset trons metàl·lics, cap sobre meu. D’on em deu venir aquesta sort?

Vaig deixar d’escriure quan un llarg silenci va estendre’s arreu. Penso que em va anar bé per trobar noves perspectives. La veritat? Sí que vaig tenir segones oportunitats, tantes com disset en un sol dia. Cada vegada que sentia un tro metàl·lic i continuava escrivint, allò... allò era una segona oportunitat.

Tan sols que jo l’anomenava sort

El valor d’avançar

RELAT: Roger Prat Olivares | IL·LUSTRACIÓ: Martí Valiente

La Jana sempre deia que els trens només passaven un cop. Ho havia après el dia que va deixar marxar en Pol sense acomiadar-se. Durant anys, va repetir aquella frase com una veritat immutable, mentre la vida li quedava petita entre rutines segures i dies llargs.

Un vespre d’hivern, però, tot va canviar. Tornant de la feina, va veure en Pol assegut al mateix banc de l’estació. Els ulls li van tremolar, com si el passat hagués decidit tornar a respirar. Podia girar cua, fingir que no l’havia vist, continuar protegint-se darrere les seves pors. Però alguna cosa, potser el pes del temps o la lleu esperança que mai havia mort, la va fer avançar.

—Encara passen trens —va dir ell, amb un somriure cansat.

La Jana va seure al seu costat. No van parlar gaire; no calia. Hi havia paraules que ja s’havien dit en silenci durant anys. Aquell moment no era un retrocés, sinó una nova direcció.

Aquella nit, la Jana va entendre que les segones oportunitats no sempre arriben com grans gestes. A vegades són simples, discretes, i només demanen una cosa: valentia per no deixar-les escapar.

Petjada sense nom

RELAT: Laura Martinez Corral | IL·LUSTRACIÓ: Miriam PIedra

Estic ajupit en la foscor, la por m’atravessa i el meu cor s’ha trencat en mil bocins, tot i que encara conservo el record de l’aroma de la mare, capaç d’apaivagar els neguits que m’ofeguen.

A vegades ploro, sobretot a la nit, quan el silenci es fa més dens i el temps sembla aturar-se, però ara només estic aquí, paralitzat, amb la tremolor que fa mesos em caracteritza.

Sovint sento que no estic sol, hi ha presències que passen sense aturar-se, però ningú es queda prou temps, em sento invisible. Aquí dins el temps no avança, i cada segon que passa em pregunto si vaig fer alguna cosa malament. Hi ha qui marxa… i no torna mai, i malgrat tot, continuo esperant.

Ara sembla que algú s’apropa cap aquí, distingeixo una figura petita acompanyada de dues ombres més grans. Els passos, lents, s’aturen davant meu i la porta s’obre amb un grinyol estrident que em fa encongir una mica més. Unes manetes m’acaronen el cap amb tendresa, fa tant de temps que ningú ho feia que gairebé no recordava com era.

Em quedo immòbil, per por que tot desaparegui, però aquesta vegada les mans no marxen i aleshores passa. El meu cos reacciona abans que ho pugui entendre, moc la cua sense poder aturar-la, com si reconegués que alguna cosa està a punt de canviar.

M’aixequen i em porten cap a fora, ara res em fa por, perquè en aquest instant, sense saber ben bé per què, començo a entendre que potser no era jo qui havia fet res malament, sinó que només estava esperant que algú, finalment, es quedés.