És atractiu un home amb cotilla? És la pregunta que es va fer l'òpera "Estètica i massacre" a Manresa

Tot comença amb unes ungles de gel que, de boniques, fan ganes de llepar-les. El baríton Carlos Varela (1999) passa de ser el prototip de l’home americà (sofà, tele i Estrella Galicia en mà) a convertir-se en el referent del bòtox i les pestanyes postisses. Maria Patak (2001), soprano, es veu reflectida en un tocador ple de contradiccions: és atractiu un home amb cotilla?

Fruit del projecte Òh!pera, una col·laboració entre el Gran Teatre del Liceu i Disseny Hub, Estètica i massacre és un text de Carlota Gurt —que avui no ha pogut arribar a la Parcir de Manresa per presentar el seu nou llibre Els erms—, música de l'igualadí Carles Prat i direcció escènica de l’eminent Oriol Pla. De l’obra, una òpera de cambra, se’n va poder veure un assaig general dimarts a la sala petita del Kursaal; una prèvia de la gira que comença aquest divendres al Teatre-Auditori de San Lorenzo de El Escorial (Madrid) i continua el 25 de juliol al Festival de Peralada.

De sala d'estar a plató de televisió fins a la consulta psicològica de l’Alexa. L’òpera es construeix en un diàleg entre l’agut i el greu on cada veu porta la seva pròpia trama fins a l’absurd. I ho fa un pèl massa: l’obra, que només compta amb 60 minuts, vol transmetre molts missatges; potser per això quan Varela, en un moment donat, demana un gran aplaudiment, no tothom sap que cal picar de mans. Però tampoc cal passar-se. El de dimarts al Kursaal era un assaig; ja ho deia el director: "estem provant de veure què passa". És clar que la intenció de desmitificar l’obsessió per l’estètica queda ben clara; ho posa al títol: massacre.

El que sí que encerta en la desmesura és l'escenografia. Aparentment simple i amb el conjunt orquestral amagat al fons, l’òpera de cambra va trencar la quarta paret; tant, que abans de començar l’assaig Pla es passejava, descalç, per la cua que va omplir la sala petita del Kursaal. Una proposta innovadora que potser sorprèn fins i tot els més avesats al gènere: el piano (Pablo Meléndez), el clarinet (Álvaro Rodríguez), el violí (Clàudia López) i la percussió (Jorge Bosch) van ser tímids; més que un acompanyament orquestral semblaven, de vegades, efectes de so. Però potser aquesta era la intenció d’Oriol Pla, que volia que la música de Prat ocupés un lloc "menys grandiloqüent i més proper".

Sigui com sigui, qui duia la batuta eren les veus: cantant amb pròtesis a la cara, robes aparatoses i posicions en les quals no deu ser fàcil projectar la veu, no van desafinar cap nota. En definitiva, una peça que trenca amb el prototip d’òpera i que s’ha de veure i, sobretot, compartir; perquè, avui en dia, el que no es penja no existeix.

Subscriu-te per seguir llegint