«Els concerts del Festival de Música Clàssica de Sant Fruitós tindrien un altre preu posats a Barcelona»

La mezzosoprano de llarga trajectòria Mireia Pintó (Manresa, 1968) és l’ànima del Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages. Avui arrenca la seva 32a edició, que ofereix una programació variada i de gran qualitat artística durant quatre dijous de juliol als jardins de Món Sant Benet.

Recuperada de les 14 funcions de Les noces de Fígaro al Liceu, que va fer del 4 al 21 de juny?

Ha estat una marató, realment. He gaudit molt, amb la complicitat dels companys. Ha estat un projecte bonic, i l’he gaudit i l’he suat. Han estat moltes funcions, i he d’agrair al teatre per la confiança a poder desdoblar, arran de la lesió de l’altra artista que havia de fer el rol. Han estat dos mesos intensos amb assajos i funcions, però estic contenta de la feina feta i de les complicitats establertes.

Ha pogut descansar abans del Festival de Música Clàssica de Sant Fruitós, que arrenca avui?

No he tingut gaire parèntesi. Perquè les funcions tant seguides han fet que desatengués altres coses. Per sort, el dia només té 24 hores, i en passava moltes al Liceu. Tinc alumnes de l’ESMUC que precisament s’han de graduar aquest divendres, i hem hagut d’intensificar el treball, i també altres projectes que vénen, com el 14è Festival d’Estiu a la Seu d’Ègara, el 18 de juliol a Terrassa, i altres coses de la temporada que ve. De moment, he tingut molt poc descans.

«Oferim quatre dies de concerts amb formats i formacions diferents»

El festival santfruitosenc és considerat com una cita imprescindible. Què implica aconseguir tirar endavant 32 edicions?

En el món de la cultura, res és fàcil. Vivim en un temps en què la cultura no està de moda. Tot es viu en la immediatesa, i de rebot en la precipitació. Realment, organitzar el festival no deixa de ser un esforç, perquè hi ha coses que s’han de coure amb molt de temps perquè surtin bé. Persistim amb il·lusió i ganes, oferint quatre dies de concerts amb formats i formacions diferents, perquè tothom hi trobi en el que més s’hi identifica. Cal dir que treballem amb molt de temps, fins i tot abans de saber que doblaria les funcions i hauria d’estar tant vinculada al teatre. Ja vam fer la presentació de la programació abans de Sant Jordi per poder-ho deixar tot enllestit i endreçat. Tot i que a última hora sempre surten coses.

També pesa que el festival es faci a 60 quilòmetres de Barcelona?

Sí, n’estic convençudíssima. Catalunya és fins i tot més centralista que Espanya. També quan parlem d’altres temes, com el transport. El focus és a Barcelona, i l’extraradi té una importància relativa, tot i que també hi ha vida, i a vegades prou intensa. Hem de reivindicar-ho. Sort que l’Ajuntament de Sant Fruitós ens dóna molt suport i també busquem la complicitat de les empreses privades, i cadascuna aporta el que li és viable. L’Institut Català de les Empreses Culturals, de la Generalitat, no sabem com respondrà fins passat el festival. Però ens llancem a la piscina, en base a xifres que poden funcionar. Ara estem en uns 58.000 euros, que no només inclouen els caixets artístics, sinó el lloguer de pianos, els tècnics de so i il·luminació, el fotògraf, materials promoció...

«Ens han dit, diverses vegades, que el nostre festival és un 'Peralada en petit'»

D’on prové el públic?

El públic és majoritàriament comarcal. El gruix és del Bages i el Moianès, també del Lluçanès, i sabem que ve gent de més enllà: Igualada, Girona, Vic... Hi ha espectadors que els agrada venir un o dos cops cada any, altres fan el desplaçament de si els interessa determinat artista. Segurament d’on ve menys gent és de Barcelona. Òbviament, allà hi ha centralitzada la gran oferta, però no hi troben uns jardins tant deliciosos com els Sant Benet. De fet, quan ha vingut gent de Barcelona, ens han dit, diverses vegades, que el nostre festival és un «Peralada en petit». I, quan va venir el Cor i l’Orquestra del Liceu, que no ens coneixien, van destacar «que bonic i ben organitzat tot». Ens queda molt per descobrir, i a veges ho tenim més a prop.

Han destacat que, en la passada edició, van aconseguir atreure públic jove.

L’escletxa d’esperança és en la gent jove que estudia clàssica. El llegat continua, això d’una banda. I el que vam veure que atreia va ser sobretot el concert de bandes sonores. Algunes eren de més enrera, però altres ja les comencen a identificar, perquè són prou actuals. I ens va fer molta il·lusió veure més cares joves, que poc a poc perden la por a la música clàssica, amb una orquestra, un director, un piano a quatre mans... No cal ser expert per menjar gurmet, veure un partit de futbol o contemplar els quadres d’un museu: només cal deixar-se seduir. A més, nosaltres posem preus assequibles per la gran majoria de les butxaques. Aquests concerts posats a Barcelona tindrien un altre preu. I després donem pastes i vi i cava, oferts per patrocinadors. I gratuïtament ja no donen res enlloc. Fem molts esforços per mantenir aquesta trobada entre públic i artistes sense pagar, que oferim des dels inicis. Però ara en altres llocs t’ho venen com una experiència, com si haguéssin inventat la sopa d’all. I nosaltres ja ho fèiem.

«Si a través de Rosalía, la gent ha descobert una orquestra clàssica, i els agradat, benvinguts siguin»

Diu que «la clàssica no és només per als entesos». El que ha fet Rosalía amb «Lux», rema a favor d’ampliar el públic?

De tot se n’ha d’intentar fer una lectura positiva. Si Rosalía cobreix un públic d’una mitjana d’edat jove, si a través d’aquesta creació seva la gent ha descobert una orquestra clàssica, i els agradat, benvinguts siguin. I si els ha encuriosit per anar una mica més enllà, benvingut sigui. Tot i que hi ha gent que ho ha criticat, intento veure que és una picada d’ullet i pot ser positiu perquè el públic perdi la por i continuï la descoberta.

«És un programa fàcil escoltar i alegre: no cal buscar públics erudits per poder-lo gaudir»

Protagonitza la primera cita d’aquesta edició del festival, amb l’estrena d’un recital titulat «De Barcelona a Buenos Aires».

L’any passat, que no vaig poder actuar perquè em vaig posar malalta a l’estiu, amb bronquitis, ja havia fet molta recerca sobre Conxita Badia [soprano i pianista catalana de la qual es commemorava el 50è aniversari de la seva mort], per presentar un programa ben treballat, i havia llegit moltes coses sobre els anys que va viure a Barcelona, quan va emigrar al Brasil i a l’Argentina… Això em va acostar a una sèrie compositors i, de fet, he estat fent aquest recital a altres llocs, també a l’estranger. Seguint el fil, ara proposem aquest viatge, amb cançons de Montsalvatge amb un punt antillà, passant pel Brasil amb Ovalle i Braga, amb músiques nostàlgiques i altres més dansables, i fins aterrar a l’Argentina amb Guastavino, Ginastera i Piazzola. Entremig, el pianista, Georgi Mundrov, farà algunes improvisacions en base a aquests temes. Al llarg dels anys, he fet tot tipus de programes al festival. Em solen dir que «en alemany no entenem res», però en aquesta ocasió no ho podran dir, perquè, tret d’unes poques cançons en portuguès, tot és en català i castellà. Pensem que és un programa fàcil escoltar i alegre: no cal buscar públics erudits per poder-lo gaudir.

El següent dijous de juliol, el dia 16, serà el torn de «Pianant», la primera trobada als escenaris dels bagencs Manel Camp i Carles Cases. Vostè els ha qualificat de monstres.

Ho dic des de l’estimació. Tots dos ja han actuat per separat al festival. Cases hi va ser quan encara érem al Mas de Sant Iscle. Ens fa il·lusió presentar-los conjuntament.

En el tercer concert, el dijous 23 de juliol, s’apleguen molts factors: el 25è aniversari de l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, que ha estat molt present al festival, el jove talent de la violoncel·lista Sara Òdena...

Tenim vincles artístics i personals amb l’Orquestra Terrassa 48, i ja que estaven de celebració vam decidir afegir-nos a la festa. I Sara Òdena exemplifica la renovació generacional, perquè el seu pare, Àngel Òdena, baríton de trajectòria internacional, també ja ha actuat al festival.

Finalment, el dijous 30 de juliol, arribarà «And the winner is..-», altre cop bandes sonores de cinema per ampliar el públic del festival?

És una proposta atractiva per a tothom. És una nova edició que no tindrà res a veure amb la de l’any passat: el director és diferent i la música és d’altres pel·lícules.

Subscriu-te per seguir llegint