Antonia San Juan, actriu i directora: "Al cine i als mitjans, per a la dona, l’edatisme existeix"

L'actriu i directora canària Antonia San Juan està immersa en diferents projectes després d’aconseguir superar el càncer de coll amb què va ser diagnosticada el setembre de l’any passat. Té clar que tot i complir 65 anys, no es jubila.

Té algun projecte de curtmetratge entre mans.

Fa un any i mig vaig presentar dos curts, un que es diu No tiene nombre i l’altre, La paciente desconocida de Freud, que serien el novè i el desè curtmetratge que dirigeixo. I ara en tinc dos que vull rodar abans que acabi l’any: La señora i Sin duelo.

Què l’atrau del curtmetratge?

Jo vaig començar en el curtmetratge de manera accidental perquè després deTodo sobre mi madre no tenia ofertes de feina. Vaig fer un curtmetratge (Mela y sus hermanas) ignorant el recorregut que podia tenir. La meva idea era enviar-ho als productors perquè veiessin que podia fer altres personatges, perquè em vaig quedar molt marcada perTodo sobre mi madre i pel meu paper d’Agrado. Quan una amiga meva el va veure em va explicar que hi ha tot un circuit de curtmetratgistes i festivals i em va proposar portar-lo a certàmens. Li vaig dir que sí i al final el curt va ser nominat als premis Goya, va guanyar el Zinebi i el van projectar en la KODA a Nova York. Això em va animar a fer el següent.

Ha esmentat Todo sobre mi madre. Ha pensat alguna vegada com hauria sigut la seva carrera si no s’hagués creuat al seu camí Pedro Almodóvar?

Això seria elucubrar. És com quan la teva mare et diu: "Hauria d’haver-me casat amb el xicot aquell que vaig tenir i no amb el teu pare". I tu dius: "Bé, segurament estaries cansada d’ell i trobaries a faltar el pare»" Com hauria sigut? Doncs mai ho sabrem...

Han canviat les seves prioritats després d’enfrontar-se a un càncer?

Jo crec que l’única prioritat és viure, l’aquí i ara, no hi ha més remei.

Ho tenia tan clar abans?

Sí, sempre he tingut clar allò de viure l’aquí i l’ara, però quan passes una malaltia ja no saps el que passarà demà. Pot caure aquest sostre o pots estar bé ara i de cop i volta et mors.

Què va aprendre d’aquells primers anys en què intentava obrir-se pas en la interpretació fent monòlegs en bars?

Jo crec que en aquell moment no estàs amb la idea d’aprendre res. Estàs centrada a treballar, fer i nedar.

Què li ha reportat més alegries, el cine, la televisió o el teatre?

Alegries, el teatre. És el que estimo per damunt de tot. Sé que la televisió és necessària perquè ajuda a omplir els teatres. A mi no m’agrada restar, m’agrada sumar, però, veritablement, si hagués de decidir una cosa sola, em quedaria amb el teatre.

Amb la pandèmia, el teatre va viure moments molt crus, però ara sembla que està en un moment d’esplendor. Vostè què opina?

Dic el mateix que quan parlo del cine. No podem parlar tots igual d’aquest tema, depèn de com li vagi a cadascú. Els actors que van de pel·lícula en pel·lícula diran que el cine va bé. Altres que no treballen gens en aquesta indústria no pensaran el mateix. Amb el teatre passa igual. Jo no puc parlar que vagi bé. Si fos espectador et diria que sí, que hi ha moltes obres o molt cine. Jo et parlo del meu teatre i, en el meu cas, el que jo em vaig inventar em va molt bé. Visc amb ell molt bé i tinc un públic que és una meravella.

Considera la intel·ligència artificial una amenaça per a la indústria cinematogràfica i per als actors en particular?

Jo, tot el que sigui progrés, no ho considero cap amenaça. En el meu cas no, i menys per al teatre. Jo no crec que ningú vagi a una sala a veure un holograma d’Antonia San Juan. I si passa, doncs què hi farem, algun benefici econòmic hauràs de tenir per posar la teva imatge, tret que et retirin també els drets d’imatge i acabem a la ruïna. Jo no tinc por de la IA, a mi em fan por altres coses.

De què té por?

D’un munt de coses. Si tens un fill, que emmalalteixi i es mori; de perdre la feina; que no et truquin; d’emmalaltir; d’envellir; que t’abandonin o abandonar... Qui digui que no té por, menteix. Com no n’hauria de tenir? És una cosa inherent a l’ésser humà, igual que la gelosia o l’enveja.

El 2006, va comentar que més que parlar d’igualtat cal parlar de diferència i que la dona guanyaria si acceptés que és diferent de l’home. Continua opinant el mateix?

Això era el 2006, diguem que el moment social, econòmic i polític actual és molt diferent. Tots hem dit coses amb què ara estem més o menys d’acord. Quant a les diferències, jo com a actriu hauria de cobrar el mateix que un company, però no és així. Els homes cobren més i, a més, no tenen data de caducitat. La dona sí. En el cine i en els mitjans de comunicació, per a la dona l’edatisme sí que existeix. Però ja no em ve de gust entrar en aquest tipus de disquisicions. Estic en un moment en què gairebé tot em va bé, llavors aquestes lluites ja no les tinc. Jo si li paguen més a un company o a una actriu més jove o el que la gent anomena intrusisme m’és exactament igual. Accepto que una influencer sigui actriu i que li diguin em sembla genial.

En els seus plans no entra la jubilació.

No. Aquest any en faig 65 i ho celebraré no jubilant-me.