Antonio Fernández, el manresà a l'exili que feia "la revolució" al menjador de casa

L'Espanya franquista no agradava a tothom i encara menys al republicà Antonio Fernández. Nascut el 1922 i fill d'immigrants vinguts d'Almeria, va arribar a Manresa quan només tenia dos anys. De classe treballadora, Fernández va veure com es proclamava la República a Manresa, el cop d'estat del 1936 i com s'imposava un règim franquista que empresonava al seu pare. El 1943, amb 21 anys, el van cridar a fer el servei militar i, ferm opositor del feixisme, va desertar de l'exèrcit franquista. És a Tolosa de Llenguadoc on comença el seu exili, del qual va parlar Fernando Malverde dimecres, a la Sala Petita del Kursaal. L'acte, organitzat per l'Associació Memòria i Història de Manresa, va comptar amb la participació del fundador i membre de l'entitat Joaquim Aloy, i amb la presència de Violeta, Alba i Azucena, les tres filles de Fernández. L'esdeveniment va servir per presentar una pàgina web a memoria.cat, que signa l'historiador i membre de l'associació Jordi Pons, on es pot veure i sentir a un Antonio Fernández de 102 anys que, entrevistat per Malverde, recorda la República, la guerra, el franquisme i l’exili.

"El meu pare no m'havia parlat mai de la seva vida aquí", diu Violeta Fernández (1962), la filla petita de l'exiliat manresà "i sento que m'han robat una part de la meva vida". Filles de dos exiliats —la seva mare era de Bilbao—, Violeta, Alba i Azucena Fernández van créixer a Tolosa de Llenguadoc, en una família on "estava prohibit parlar en francès", recorden Alba (1950) i Azucena Fernández (1948). El seu pare, Antonio, va desertar de l'exèrcit franquista convençut que, des de França, es podria organitzar una resistència: "el meu pare se'n va anar d'Espanya perquè creia que podria ajudar a alliberar-la", recorda Alba Fernández, amb llàgrimes als ulls. I, tot i que no ho va aconseguir, sí que ho va intentar. "Cada dissabte anàvem a la seu de la CNT de Tolosa. Mai no vam anar de vacances", assegura Violeta Fernández, "n''estava farta de la guerra d'Espanya. A casa se'n parlava tota l'estona". L'Alba, en canvi, explica emocionada que "sempre hi havia gent a casa" i que "al nostre menjador es feia la revolució".

És evident que l'amor que el manresà sentia per la pàtria perduda i per la ideologia llibertària el va saber transmetre a les seves tres filles, una passió que no només es podia veure en la bandera republicana que Alba Fernández duia dimecres a la gorra i al canell, sinó en l'emoció que sentia Azucena en la seva visita a Manresa: "És una reunió familiar. Al nostre cosí feia 30 anys que no el veia i estar aquí, on va viure el pare i on no havíem estat mai, és realment commovedor". La Violeta, per la seva banda, assegurava que el vincle amb Espanya que li van transmetre els seus pares la va dur a demanar la nacionalitat espanyola. En té el passaport des de fa més de deu anys.

Tanmateix, cap de les tres renega de la decisió del pare. "Tinc la sensació que la meva vida com a dona a França ha sigut més fàcil", confessa la Violeta que, tot i la ideologia d'Antonio, veia en ell un home fet a l'antiga: "Potser era perquè ho havia après dels seus pares espanyols, però a casa era masclista. Mai vaig entendre per què predicava unes idees que, amb la meva mare, no sabia complir". Antonio Fernández, la mare del qual era modista i va teixir el 14 d'abril de 1931 la primera bandera republicana que va onejar a Manresa, no tornaria mai a la ciutat després de fugir cap a França. Sí que tornaria a Espanya, de visita, per retrobar-se amb els seus germans: "Aquells dies només parlava dels seus records d'infantesa. Semblava que necessités que algú validés les seves vivències del país d'on es va exiliar", diu l'Alba. "Volia que algú li reconegués el paper que ell va tenir com a defensor de la República", afegeix.

Malgrat la nostàlgia i tot i que "a França no hi teníem familiars de sang", continua Alba Fernández, "a Tolosa hi vam formar una família ideològica. I l'exili és això". Una família que, arran de l'acte de memòria històrica de dimecres al Kursaal, va poder reviure a Antonio Fernández, el record del qual (i la seva lluita republicana) són ara gràcies a la web de memoria.cat, accessibles a tothom.

Subscriu-te per seguir llegint