Sergio Dalma convida a ballar a Manresa (i el públic li fa cas)

Mentre la silueta de Sergio Dalma es projectava en les grans pantalles interiors de l'escenari i l'ària Casta Diva de Maria Callas sonava amb tota la seva força, els mòbils dels 1700 espectadors del Palau Firal de Manresa es preparaven per gravar la sortida de l'artista. I això va passar quan l'ària va començar a fer figa com si la gravació fos defectuosa. Res més allunyat de la realitat: Era la potent entrada d'un artista que ha dignificat el romanticisme i que enamora pel seu etern somriure i una veu trencada que traspassa generacions. Cantar a l'amor i al desamor no passa de moda, com es va poder comprovar dijous a la nit. Vestit de blanc, Sergio Dalma va engegar un concert que va anar de menys a més sobretot pel carisma d'un cantant que busca, contínuament, la complicitat del seu públic. Encara que la tingui guanyada abans de començar i sigui el mateix artista el qui esperoni el públic manresà a aixecar-se de la cadira i ballar. Que és el que va fer. Aquí som molt de mirar cap a dins...

Yo quiero verte danzar, Centro de gravedad i Entre tu y mil mares, amb projeccions continuades, van pitjar el play d'un recital amb un espectacular joc de lluns i amb un Dalma molt còmode a escena que va declarar la seva "felicitat" per participar en la primera edició del Festival Camins de Manresa i que va situar els espectadors en la fórmula musical de la nit que començava: un viatge per Itàlia i un viatge per aquells "records i sensacions de la nostra vida" que aporten aquelles cançons que "ens marquen ja des del ventre de la mare". També ell li va cantar al seu net. O ho va fer en un 600 o corejant les cançons en blanc i negre dels festivals, ara ja acolorides. Amb el desig de "sigueu feliços", l'artista sabadellenc es va començar a endur els primers 'bravo' de la nit amb La cosa mas bella i Parole, amb el públic dret corejant la paraula. Cap broma. Començava la nit Dalma.

Expressiu com sempre, Dalma va continuar amb dos clàssics de la música italiana, dues romàntiques balades Y Tu? i La fuerza de la vida per subratllar el poder "terapèutic" de la música just abans d'engegar un desacomplexat "Manresa, esteu una mica apagats" que va provocar l'efecte contrari just abans de donar pas al "moment discoteca" del concert, com ell mateix va definir. Dalma va confessar que havia estat "el rei de la pista" tot i que era "millor a la barra" i al crit de "tornen els pantalons de campana!" i amb el públic ja dret, va començar a sonar Ma quale idea i Rumore, dos temes del seu últim disc, Ritorno a Dalma, que va interpretar baixant a la platea i entre els espectadors, ja completament entregats a la causa romàntico-discotequera que va proposar l'artista.

Amb Este amor no se toca i amb la barrera de la vergonya ja superada, part del públic no va dubtar ni dos segons a situar-se a peu d’escenari per ballar i cantar amb el sabadellenc com si s’hagués d’acabar el món (i no només el públic femení, al contrari). Ancora va retornar els espectadors als seus seients i va baixar les revolucions amb un silenci gairebé inèdit: teclats i la veu rogallosa de Dalma. Un repàs per dos clàssics més com Volare i La bambola van servir de punt d’inflexió per presentar no només la banda, sinó tot l’equip que l’acompanya, amb aplaudiment inclòs per al nou festival manresà.

Home agraït, l’artista no va escatimar elogis per als músics just abans de començar la recta final d’un concert que públic i Dalma ja tenien apamat: corredisses a primera fila per cantar i ballar quan la cançó ho requeria, amb temes com Por ti seria o Baila morena i tornada als seients quan el suflé baixava. Que ja va baixar més aviat poc. L’emotiva El mundo va portar abraçades i els primers balls aparellats a peu de cadira i la tensió ja es va disparar amb nous clàssics italians com Felicità, El italiano, Será porque te amo o Mamma mia, aquesta darrera interpretada per la cantant Alicia Araque (cors i percussions) i el saxofonista argentí -peça clau del concert- Esdras Boyajian.

Yo no te pido la luna, Tú i Gloria van ser el penúltim regal amb Dalma i la banda a primera línia d’escenari i el públic ja gairebé satisfet. Gairebé, perquè faltaven les sempre esperades Bailar pegados i Galilea. I sí. Van sonar just després d’Em dones força, el tema que l’artista va interpretar amb l’Escolania de Montserrat per la Marató del 2011 que va temperar la intensitat per esclatar amb els dos clàssics del sabadellenc. I això que Bailar pegados va començar reversionada i amb el públic descol·locat. Van ser trenta segons fins a la catarsi final, amb els espectadors prenent el protagonisme que havia tingut Dalma en les dues pantalles gegants als extrems de l'escenari. Ningú no n'esperava menys d'un artista que ha fet el ple sis vegades al Kursaal.

Subscriu-te per seguir llegint