"Sopa és un projecte de vida i el nostre lligam és per sempre"

En una estona, Gerard Quintana cridarà, al Palau Firal de Manresa l'incombustible "Bona nit, malparits", una salutació pròpia amb què Sopa de Cabra obre cada concert des del febrer del 1991. Tot, per culpa de la Janis Joplin i el "repte" que el baixista Francesc 'Cuco' Lisicic li va llençar a Quintana fa 35 anys. Ha plogut molt i el grup gironí celebra 40 anys als escenaris amb una gira que avui els porta a la capital del Bages en el cinquè i penúltim concert del Festival Camins.

Camins sona a Sopa de Cabra, i ara també a nom de festival...

Sí (riu). Ens van avisar, però hem rebut força trucades o missatges que ens demanaven si Sopa havia muntat un festival a Manresa... És una de les cançons més populars juntament amb L’Empordà… Jo sempre dic que els camins van existir fa milers d’anys i continuaran existint milers d’anys més. Sopa no té la patent d’aquest concepte.

Però l'imaginari popular té molta força. Són 40 anys compartint una banda sonora.

Sí, i amb una mica de sort d’aquí a força anys seguirà en la memòria, la cançó i algunes de les expressions que formen part de la nostra història, com 'Quan més vell més tocat de l’ala', però ningú no sabrà qui les ha fet, com quan cantem el 'Joan Petit quan balla' i no sabem qui va escriure la lletra.

Anirà per aquí?

És el meu desig. A mi m’agradaria que alguna cosa quedés en la memòria popular. La cultura popular és això, és de la gent, més enllà d’autories.

Celebrar 40 anys és també pensar, qui ens ho havia de dir?

Sí, és evident. Ara estava contestant unes preguntes per la col·laboració que hem fet amb El Celler de Can Roca [Jordi Roca ha convertit la popular cançó de Sopa de Cabra El Far del Sud en un gelat batejat amb el mateix nom i n'ha fet també una versió electrònica del tema per commemorar els 40 anys de la banda gironina] perquè jo era company de pupitre del Joan Roca al col·legi públic. Quan vam començar, jo crec que ells sí que tenien la intenció que el seu fos un projecte per tota la vida, ja ho era el restaurant de la seva mare, però per a nosaltres era impossible pensar en un llarg recorregut. En el nostre entorn, Girona i comarques, no hi havia cap cas fora dels músics d’orquestra que es poguessin dedicar tota la vida a això. I molts músics d’orquestra tenien una altra feina alternativa. Que la música pogués ser la nostra professió (riu) era impensable. I si li deies algú semblaven pretensiosos o somiatruites.

Hem rebut força trucades o missatges que ens demanaven si Sopa havia muntat un festival a Manresa

En català no es podia fer rock i omplir estadis?

La musica que s’havia fet abans en català i en els anys precedents era molt més culta. A part de la Cançó, que ha donat noms eterns com els de Maria del Mar Bonet, Serrat, Llach i un llarg etcètera, també hi havia el rock de finals dels seixanta i els setanta, amb Pau Riba o Sisa. Era música popular però per a minories, amb un llenguatge gairebé literari gairebé, molt cuidat, gens col·loquial. És a dir, des d'aquest vessant més allunyat del concepte més culte de la música no teníem referents, cap que ens pogués indicar que aquesta podia ser una forma de vida.

Però ho ha estat. La gira dels 40 anys ha coincidit amb l'estrena del documental "Sopa de Cabra. Tornar enrere" en el qual es desmitifica les relacions personals de la banda: Sopa no havia sigut mai un grup d’amics. Idealitzem el que ens agrada?

Aquesta és una idea que respon a un concepte molt amateur de la música popular: Toquem junts perquè som amics. El que no es pressuposa a qualsevol altre projecte professional, que els companys d'oficina, del restaurant o de la redacció siguin amics, es dona per fet en la nostra feina perquè no se li acaba de donar la pàtina d’una professió: Som una colla d’amics que es reuneixen i canten. El documental s’escapa molt del concepte de la majoria dels documentals de música que acaben sent publireportatges de promoció del grup. Nosaltres vam defugir totalment això, i això és el que ha sorprès el públic. La meva proposta de bon començament va ser fer un documental que pogués interessar tant a la gent que coneix el grup com als qui no saben qui són Sopa de Cabra.

I això que implica?

Ser sincers i mostrar la dimensió humana d’un grup de gent que passa 40 anys al voltant d’un projecte.

No cal ser amics, però Sopa és un projecte de vida.

Sí, exactament és així. Volíem mostrar la dimensió humana, és el que vaig insistir a la productora i al director, el Jordi Call i, sobretot, mostrar els cops que ens hem hagut d’aixecar, més que els cops que ens han premiat o reconegut.

Per què?

És on rau l'interès: per què un grup segueix quan ho té tot en contra? Fracassar implica aixecar-se i hem d'estar orgullosos del nostre fracàs... Com molt bé dius, Sopa és un projecte de vida encara que quan vam començar tampoc no ho sabíem. Tots teníem els nostres propis projectes, jo estudiava a l'Institut del Teatre per ser actor... per exemple. I de sobte, portem 40 anys. Després de la mort del Joan [Joan 'Ninyin' Cardona] i el càncer del Cuco semblava que el grup no continuaria. I vam estar deu anys parats, però ens vam adonar que, malgrat aturar el projecte, seguíem sent el cantant de Sopa de Cabra que fa allò… I per això comparo el grup amb una família que no esculls: No totes les famílies es porten bé, però hi ha un lligam per sempre i amb els Sopa, després dels 15 primers anys que vam passar tan bèsties i intensos, hi ha aquest lligam per sempre. I et diria que, precisament ara, un any després de fer el documental, estem en un dels millors moments dels Sopa.

Clar i català.

Fer les coses d’aquesta manera i no intentar semblar res si no mostra el que ets és positiu per al grup, Tota la banda ha vist el documental i tots hem tret les nostres conclusions, ens hem vist emmirallats, no som perfectes i, al capdavall, aquest és un projecte col·lectiu que ens ha ajudat a empatitzar molt millor. Per això penso, com et deia, que tant en l'àmbit artístic com en l'humà vivim un dels millors moments de la banda sinó el millor.

Els aniversaris són per celebrar. Com heu concebut els concerts?

Hem intentat personalitzar-los. Que siguin únics. La gira la vam començar a finals d’abril principis de maig i cada concert ha sigut una celebració, ha sigut emocionant, amb alguna particularitat. A Manresa farem el primer dels concerts amb el públic assegut, a veure quanta estona podem fer que es quedi a la cadira o que s’aixequi (riu). Això també permet introduir alguna cançó que no hem fet en molts anys. És molt difícil encabir 40 anys en un concert i resumir tot el trajecte quan hi ha tantes cançons que no pots deixar fora del concert perquè, afortunadament, no som una banda d’un sol èxit.

Tres cançons que segur que no quedaran fora?

Ràpidament, te’n diria 10 o 12: Camins, El far del Sud, L'Empordà, Si et quedes amb mi, Podré tornar enrere, Mai trobaràs, Els teus somnis… hi ha una llarga llista. I per això, el que vam pensar és, a cada concert fer com a mínim les dues cançons del dia: com els menús. I això ens permet, al llarg de la vintena de concerts que farem aquest any, introduir una quarantena de cançons de més a més… I a Manresa... No ho avanço, hi ha d'haver espai per a la sorpresa.

A Manresa heu fet un dels dos 'sold out' del Festival Camins...

Sempre hi ha ganes de tornar a Manresa. És una ciutat per la qual sentim molta consideració. Tenim molts bons amics que ens han cuidat quan ho hem necessitat, com el Natxo, el Roger, Gossos, vaja... I no només. De fet, era molt estrany que la ciutat, que té un tarannà propi que es fa respectar, no tingués un gran festival d'estiu com aquest. Manresa és un referent cultural.

Tenim Sopa per temps?

Jo crec que sí, però sense pressa.

Subscriu-te per seguir llegint