Espais liminars, ocults però sempre amb nosaltres

Passadissos infinits, oficines buides, piscines eternes, centres comercials abandonats, parcs infantils silenciosos, halls d’hotel amb moquetes desgastades, pàrquings amb llums parpellejants, aeroports deserts, horitzons de camps verds eterns...

Quan vaig veure aquestes imatges a internet per primer cop ho vaig tenir clar: jo aquí hi he estat. Una certesa estranya, difícil d’explicar, com un record que no sabia situar en cap moment real de la meva vida. Por i nostàlgia, inquietud i curiositat, rebuig i desig al mateix temps, un còctel d’emocions contràries molt estranyes, però alhora captivadores.

Estic parlant dels anomenats backrooms o espais liminars, una estètica que neix a internet i que es caracteritza per mostrar imatges de llocs aparentment quotidians, però profundament descontextualitzats, buits, espaiosos, laberíntics, infinits o repetitius, interiors o exteriors, però tots ells creen una barreja de sensacions determinades: produeixen buidor, por, respecte i, a la vegada, nostàlgia i sentiment de pertinença.

Aquests espais solen estar connectats als records de la infància, encara que no siguin reals. Com si hi haguessis estat en un passat molt llunyà o a través d’algun somni. Solen ser no-llocs, espais de transició. Llocs de pas, que es transiten, però que no s’habiten. Llocs anònims, sense individualitat. Semblen pertànyer a la realitat però han perdut la seva funció, el seu context i la seva presència humana. Però els backrooms són molt més que una simple estètica d’internet. Tot va començar amb una foto aparentment banal: una oficina buida, moqueta groguenca, llum fluorescent, metres lineals de parets monocolors, que algú va publicar anònimament a 4Chan al 2019.

Aquesta va ser la llavor per a una infinitat de comentaris plens de teories i experiències pròpies dels navegadors sobre aquest lloc misteriós. A partir d’aquí tot va créixer. La idea era simple però inquietant: existeix una dimensió paral·lela formada per espais buits, infinits i laberíntics, com els “darreres” de la realitat. Llocs on hi pots caure per accident, com un “glitch” de l’existència. Un lloc on no hi hauries de ser. Amb el temps, aquesta idea es va convertir en una creepypasta, una llegenda urbana digital. Però el més interessant no és la història en si, sinó com es va expandir. La gent va començar a construir-ne una mitologia pròpia. Nivells infinits, ombres estranyes, normes per sobreviure-hi, mapes impossibles. Com si internet, col·lectivament, estigués recordant un lloc real.

El salt definitiu va arribar el 2022, quan Kane Parsons (a.k.a Kane Pixels), amb només 16 anys, va publicarThe Backrooms (Found Footage) a YouTube. Un vídeo que simulava 1 d’estranyar una cinta VHS on algú “cau” dins d’aquests espais. Amb més de 70 milions de visites, no és que la productora A24 li proposés fer-ne una pel·lícula. Backrooms (2026), dirigida pel mateix Parsons i protagonitzada per Renate Reinsve i Chiwetel Ejiofor està sent un èxit a les sales de cinema i molts crítics apunten que pot ser clau en la història del cinema de terror independent. És indiscutible que aquesta estètica dels backrooms connecta amb una por molt antiga, ancestral: la de sortir dels límits de la realitat. La de travessar sense voler un llindar prohibit; la d’entrar en un lloc que sembla familiar però que no ho és del tot, com un record que no és teu. Com un somni que continua existint encara que et despertis.

Tant en la literatura com en el cinema o en l’imaginari col·lectiu de diverses cultures i religions existeixen espais liminars que es troben entre la realitat i el món oníric. S’hi accedeix a través d’un llindar, d’una porta, finestra, forat, o també travessant un mur o un mirall: L’habitació vermella de Twin Peaks; el cau d’Alícia al País de les Meravelles; la “Zona” d’Stalker; l’armari de Nàrnia; l’andana 9 ¾; La porta del mur d’H. G. Wells, les coves de Dark o la llacuna Estígia, serien alguns exemples.

Sembla clar que aquests espais liminars han existit des dels inicis de la humanitat. Ja en èpoques prehistòriques, els humans travessaven llindars simbòlics. Les coves, per exemple, no eren només refugis: eren portals. Espais sagrats on es connectava amb altres realitats. En el món clàssic, aquest concepte es repeteix constantment. Els grecs parlaven de llocs com l’Hades, al qual s’accedia a través de rius, coves o esquerdes a la terra. No eren llocs llunyans, sinó paral·lels. Sempre eren allà, però amagats. En altres mitologies, hi ha boscos, jardins o palaus als quals només es pot accedir en moments concrets, sovint a través d’una porta, un mirall o un camí que apareix i desapareix. Potser llocs on s’hi accedia a través de rituals iniciàtics? Així com els backrooms comparteixen unes mateixes lleis i mitologia pròpia, i sembla ser que els internautes corroboren que són reals i part d’una memòria col·lectiva, podria ser que aquests espais, que els humans hem anat descrivint al llarg dels segles en forma de mites i llegendes, formessin part d’un inconscient col·lectiu? Podrien ser llocs que existissin en algun punt del multi-vers i que, a través d’aquests llindars, portes i murs hi poguéssim accedir en moments concrets? Entre la vigília i el somni, en estats alterats de consciència, en experiències límit, o fins i tot en llocs físics carregats d’energia i simbolisme, com temples, santuaris o antics llocs de culte. Siguin el que siguin, siguin on siguin, aquests llocs continuaran sent un misteri que ens intrigarà pels segles dels segles.