Quan Sopa de Cabra va cridar dues vegades a Manresa 'Bona nit, malparits!'

Dues vegades va cridar Gerard Quintana el clàssic "Bona nit, malparits!", ahir, al Palau Firal de Manresa. La primera, a l'inici del concert, després de començar deu minuts més tard per donar temps a què la riuada de públic que omplia el recinte s'assegués a les cadires; i la segona, ja a les acaballes del recital, quan després de la catàrtica L’Empordà i de retornar a l’escenari per al bis, Quintana etzibés un “Heu tardat molt a aixecar-vos. Tornem a començar?”. Tot queda igual va ser la primera de les quatre cançons que tancarien un concert que va ser el que havia de ser quan el públic, ja sense manies (ni restriccions de seguretat), va deixar les cotilles als seients i de peu dret la majoria i al davant de l’escenari una minoria ja no va deixar de ballar i cantar, amb els pulmons plens, temes icònics de la banda com El far del sud (amb un “Que bé tenir-vos a prop i veure-us les cares” que li va sortir de l’ànima a Quintana), Podré tornar enrere i Camins, que no dona nom al festival manresà, però que bé que ho sembla.

Els gironins Sopa de Cabra arribaven al Festival Camins de Manresa amb tot el paper venut. Ningú no hi anava per descobrir res, tot el contrari. Celebrar 40 anys als escenaris i haver construït una de les bandes sonores més potents de la música popular d’aquest país és la carta guanyadora d’una banda que sap el que s’espera d’ella: canviar-ho tot perquè res no canviï sense oblidar que la nostàlgia és un motor molt potent. Divendres, el públic va rebre la dosi dels Sopa que travessa la memòria col·lectiva, però també, píndoles del grup que practicava rock clàssic, No vull canviar de pell (1991) o apuntalava el so en guitarres agressives i brillants, com la recuperada Dona (en aquest cas, una de les dues cançons que el grup introdueix i canvia a cada concert): “No érem els Sangtraït, però també ens agradava el rock dur”, que va resumir Quintana.

“Quin goig que fa, quin goig que feu! Per fi teniu un festival com us mereixeu. Per alguna cosa sou el cor de Catalunya”. Just abans de Si et quedes amb mi, que va fer aixecar els primers espectadors, Quintana -gran comunicador- celebrava l’inici d’una nit d’un revival molt pensat per compartir la connexió emocional que la banda ha forjat amb el públic al llarg de quatre dècades. I el públic rebia amb expectació aquesta declaració d’intencions, la de travessar plegats les cançons incorporades a l'ADN, amb ganes de buidar-se. Com va passar amb El boig. A l’escenari, la surienca Beth, que acompanya la banda en aquesta gira, va tenir el seu primer moment protagonista (i en va tenir uns quants), amb Temps de sega, que van cantar plegar amb Quintana i que els espectadors van celebrar amb uns forts i càlids aplaudiments.

El recorregut musical va viatjar per la dècada dels 90 amb Per no dir res, amb part del públic dret al final de la platea ballant, Instants del temps i Sents fins a la versió Guerra, de Marley, que va donar peu a Quintana per subratllar com el sistema “ens distreu” de l’important. Amb el futbol, per exemple, Un tema amb una esperançadora il·luminació en tons verds que va fer saltar la nit al segle XXI amb Els teus somnis i una única fan de la primera fila ballant amb tot el sentiment en un dels moments àlgids de la calorosa nit. De l’aplaudidíssima Cercles a Passaran un anys (de la maqueta del 88, el segon tema recuperat), que van interpretar la Beth i el Josep Thió: Un autèntic regal per al públic (que bé que canta l’artista surienca!) que va ovacionar la parella just abans que ella recordés amb emoció el “luxe” que significava estar en aquest escenari amb el grup que escoltava en la seva habitació a Súria. La nostàlgia, ja ho veuen, segueix camins d’anada i tornada.

Seguirem somiant, que Quintana va dedicar a la memòria de Ninyín, i a Francesc 'Cuco' Lisicic ("recupera’t aviat"), precedien una plàcida recta final amb Mai trobaràs, que va fer aixecar el públic de les cadires i treure, a primera fila, una estelada per coreografiar Sota una estrella. Amb la gent ja abocada, la penúltima va ser la sexy No tinguis pressa just abans de l’ovacionada presentació de la banda. Corria la brisa i L’Empordà posava la cirereta a un revival d’himnes -però no només-, per explicar el perquè dels Sopa. Arribaria el bis sense cotilles i la sensació que les cadires, per còmodes que siguin, frenen l’eufòria.

Subscriu-te per seguir llegint