Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, una serena i vibrant majestuositat al Teatre Grec

L ’avi de Roger Mas tocava el saxo tenor, el clarinet i la tenora, i a ell, sentir una cobla, encara li fa recordar els matins assolellats dels diumenges, des del moment precís en què trinava el flabiol. Un imaginari sentimental, i alguna cosa més, que es va proposar reviure, i portar al segle XXI, en un àlbum important, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, publicat el 2012 i que va comptar amb un segon volum el 2024. El cantautor de Solsona va demostrar allà que la cobla és aquesta mena de big band a la catalana que, amb aquestes textures del trombó, el tible i el fliscorno, podia portar cançons d’origen molt divers a un lloc únic i vibrant.

El concert d’ahir al Grec va ser especial perquè va ser la primera vegada que Mas i la Cobla interpretaven íntegrament tot aquest repertori, el dels dos discos. Ocasió per disfrutar d’un triangle màgic: la seva veu, molt assentada, els metalls i aquestes partitures daurades, començant per L’home i l’elefant, amb el seu simbolisme existencial propulsat per la cobla i, a la base, el pianista i arranjador Xavier Guitó. Les sevestanciosos aturades, d’extrema subtilesa, amb Si tu m’ho dius i el rescat tel·lúric de Caminant, amb text de Jacint Verdaguer.

Hi ha una gravetat cordial i una majestuositat discreta, molt mesurada, en aquest repertori portador de molt diferents maneres anímiques, que no va perdre de vista l’afirmació cultural dels Països Catalans (a Muixeranga i Tres branques), al mateix temps que s’acostava a altres llengües: l’italià (via Fabrizio de André) i el francès (Barbara), el gallec (Rosalía de Castro) i el basc (Mikel Laboa) i el castellà en la copla La bien pagá, que Mas va cantar amb un aplom amb reminiscències d’un Carlos Cano.

Mas, amb les seves espardenyes de sempre, va evocar el savi Francesc Pujols, que augurava que arribaria un dia en què "els catalans, per modèstia, no diran que ho són" i, connectant amb una catalanitat profunda, va rebaixar el to en la segona part del concert. Va ser el torn de les cançons del disc del 2024, menys severes que les del 2012, amb moments tan lluminosos com Massardana o el swing de Quan tothom viurà d’amor. Així va encarar la recta final d’un recital generós, de dues hores i mitja, que va culminar amb I la pluja es va assecar i la perla psicodèlica El dolor de la bellesa, dues peces que recorden que l’univers de Mas és tan arrelat a la terra com obert al cosmos..