Maria del Mar Bonet: "El pròxim disc també serà inèdit, perquè vaig escrivint"

Amb sis dècades de rellevant trajectòria, a Maria del Mar Bonet (Palma, Mallorca, 1947) li sona que algun cop ja ha actuat a Cardona, «però hauria de buscar-ho». L’artista que ha creat cançons que formen part de l’imaginari col·lectiu actuarà dissabte 25 de juliol (20.30 h) en el festival Nits de la Duquessa, que clourà la seva tercera edició al complex hoteler El Vilar de la Duquessa, a Cardona. És una proposta d’aforament limitat a 600 persones, que gairebé ha exhaurit les localitats.

Bonet presentarà a Cardona el seu nou disc L’aigua no cansa (Discmedi Blau), que reflexiona sobre la vida, les arrels culturals i qüestions ben d’actualitat com la injustícia o la violència contra les dones. El recital, tot i tenir al centre les cançons d’aquest darrer treball, també inclourà «cançons antigues», de la dilatada i prolífica trajectòria de la mallorquina. Al seu costat, actuaran Benjamín Salom (violí), Toni Pastor (llaüt), Marc Grassas (guitarres i veus), Marco Lohikari (contrabaix) i José Llorach (percussió).

«L’aigua no cansa» consta de nou cançons inèdites, amb les quals reafirma la seva capacitat de renovació i la seva mirada compromesa. És una decisió a consciència?

No és que vulgui fer res en concret. Em surt així. Anava fent cançons, i quan les tens preparades, surt el disc. Ja puc dir que pròxim disc també serà inèdit, perquè vaig escrivint. El que toca quan un té una sèrie coses vol dir, és fer cançons i publicar. Des que visc a Mallorca, des de fa un temps no molt llarg, a casa meva, he trobat músics mallorquins, una discogràfica que em dóna molt suport, i això fa que m’animi a seguir fent coses. Estic en una situació que crec que és de privilegi, perquè en general això de comprar discos és una mica d’una altra galàxia. Ara s’escolta d’una altra manera, i que una discogràfica et doni suport, que li encanti el que li estàs fent, ho publiqui i en faci bona promoció és una sort, i també tinc sort de tenir al costat la gent que treballa amb mi. Estic contenta d’haver publicat el disc. Ho necessitava, perquè és com la pintura, que pintes perquè tens ganes de pintar. Ara mateix el meu paisatge és L’aigua no cansa.

Expliqui el títol del disc. S’inspira en un comentari de Rafel Ginard, autor del «Cançoner popular de Mallorca»?

El pare Ginard, franciscà, va publicar quatre toms en els quals va recollir poesia mallorquina popular. No la música, però sí tots els poemes. Era un home que escrivia molt bé. En un llibret parla de la infantesa, i del que significa per a ell la música popular. Diu que aquestes cançons són «com l’aigua que no cansa», i em va agradar aquesta definició, perquè m’agrada molt la música tradicional. Aquest cançoner m’inspira moltíssim.

Què significa per vostè la música tradicional, popular?

És precisament «l’aigua que no cansa». Les arrels són importantíssimes. Ara la música tradicional, popular, ha passat a unes altres mans. Abans estava per tot arreu, es cantava per tot arreu, i es feien cançons. Gràcies a algú que les recollia, no s’han oblidat. Com el diccionari, que guarda paraules que potser ja no es diuen. Això significa que la gent pot descobrir-les, usar-les i estimar-les. La cançó popular també es pot estudiar i seguir fent cançons noves. Tinc molts cançoners a la meva vida, de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa, de Catalunya, del País Valencià i tot el que he trobat és esplèndid, impressionant. En un diccionari també hi ha, a vegades, petites cançons, que són d’una riquesa incalculable per a mi.

El dolor de la destrucció que l'aigua va causar al País Valencià

«Aigo», del 1969, és una de les seves cançons més emblemàtiques. Inspirada en una cançó tradicional, s’ha convertit en un clam davant la sequera, que reivindica la cura dels recursos naturals.

Totes les cançons que he escrit en el disc, totes, estan absolutament escrites amb la música popular. I segueixo escrivint, perquè he llegit molta música i poemes populars. M’inspira a seguir escrivint. Usar un recurs com l’aigua és molt important per a nosaltres, per al nostre poble. Mallorca és un país de sequera. Aquest any, amb les pluges de fa uns mesos, potser no patirem, però també hi ha la part negativa de l’aigua, que en segons pot inundar-ho tot i emportar- se un poble i gairebé 500 persones, com va passar al País Valencià. La naturalesa té dues bandes. Un volcà pot donar una vida fantàstica a la terra que té al davant, i també se la pot emportar. També passa amb el vent, amb el sol que ens està socarrimant... Els factors naturals de la nostra terra, ens fan pensar . La Terra és un puntet petit dins un firmament i no hi pensem massa. Qualsevol cosa ens pot fer molt mal. Hem de pensar més en la vida, en la cura de la natura, i no pas en les guerres.

De la destrucció que pot causar l’aigua ha creat «S’aigo no», i la darrera cançó del disc és «Lluna de pau», un text seu amb música del pianista cubà José Maria Vitier, que és un prec contra la guerra.

Com a persona que viu en el món hem d’estar preocupats, perquè tenim guerres enceses que no s’apaguen, i formen part d’un historial que ve de molt lluny. Hauríem d’estar més per qüestions científiques, per resoldre pandèmies, per evitar que la gent hagi de marxar per fam, per misèria... i salvar més la gent, i cuidar més el món perquè l’emmalaltim per la porqueria que hi tirem, productes tòxics. I també mirem a una altra banda mentre els governs no fan el que han fer fer. I, a sobre, hi ha crítiques a Open arms, que són qui salven vides al mar, i una altra sèrie de burrades. Ara hem de parlar del desastre dels focs, però si abans no hi posem prevenció, si no buidem boscos abans que es cremin... I si no cuidem a la gent abans no marxi amb barques fràgils, perquè el mar és un cementiri... Em preocupa que els temes passen de moda, i has de pensar una altra cosa. Perquè també hi ha crims masclistes contínuament, dones que les van matant! Hem d’intentar cuidar el món. Ens mengem la bellesa, i la possibilitat de deixar a les noves generacions un món digne de ser habitat.

Del poeta Blai Bonet se’n celebra el centenari del naixement, i hi inclou el poema «Blaus i sol de roses blanques», amb ritme de bolero mallorquí.

Toni Parera Fons va fer un espectacle sobre el llibre Poemes de Setmana Santa, que és dins les obres completes de Blai Bonet. I és preciós, com tot el que escriu. Surten els xais que canten a la cançó... I a l’espectacle jo vaig cantar el poema i dos planys de la Verge Maria entorn a la mort del fill, per Semana Santa. Però el cas és que no es va gravar, tot hi que hi havia un cor, tres cantants lírics, un actor, un pianista... I jo em vaig quedar amb la cançó i la vaig anar cantant i adaptant. Com que no es gravava, li vaig demanar si la podia posar al disc. Esperava gravar-la per donar-li el caire de bolero mallorquí, sense ser-ho. En Toni Pastor, que és llaüdista, m’ha ajudat molt a fer-ho.

«Quan veig la florida de l'arbre, li dono les gràcies»

«L’arbre campaner» sorgeix d’un arbre que té al jardí de casa.

Es diu Datura arborea. És una planta que té diverses versions. Creix com un arbre, com el que tinc a casa, i també pot ser una mata baixa, que amb les seves arrels és una de les plantes més verinoses. Les plantes curen i maten. Són molt potents. Aquest arbre no fa una sola florida, i regala unes flors blanques, com campanes, que ofereixen un perfum exquisit, sobretot a la nit, i també hi van moltíssimes abelles, cosa que també m’agrada, perquè estan en perill. Durant una temporada tenen menjar. És un arbre que t’inspira molt. Quan veig la florida li dono les gràcies, és impressionant. A Mallorca n’hi ha a molts jardins, i de la versió més dolenta no n’he vist gaire.

A «Cançó dels disbarats», que segueix la tradició mallorquina de cançons surrealistes, es preocupa pel risc que corre la posidònia.

Aquesta sí que és una planta bona pel mar i les vores de les illes. Una praderia de posidònia és donar menjar als peixos, un lloc perquè hi visquin, no té pèrdua. I és una pena que moltes embarcacions de luxe que arriben a les illes, amb les seves àncores grosses, l’arrosseguen, i és una planta que triga molt en créixer, i s’hauria de saber. Té poques probabilitats de sobreviure si realment s’espatlla tant. Seria una pena que ens quedéssim sense. En el nostre cançoner hi ha moltes cançons de disbarats, i són molt surrealistes. És una manera de fer cançons per riure i per divertir-se que sempre he admirat. Són extraordinàries i sempre havia pensat de fer-ne una. En sabia un tros d’una que explica una excursió de peixos, justament per anar a buscar caragolins! Me l’havia ensenyat un amic del pare, que era de Menorca, i en sabia el principi i el final. Vaig pensar que havia de fer que l’excursió caminés i hi he posat un turista, una sirena, un pop, una morena a qui faig reina de la posidònia... Amb els músics riem molt! En Toni Pastor hi ha posat una tarantel·la a la mallorquina.

Per tot el que explica, té molt sentit que aquest sigui un disc fet íntegrament a Mallorca.

És un camí natural. Si es pot, és molt millor fer les coses a casa, que en una altra banda. No per res, sinó perquè estàs en el teu lloc.

Subscriu-te per seguir llegint