Ester Pineda: "La música és el tronc de l’arbre de la meva vida"

No tenia ni sis anys quan va començar amb els estudis musicals. «Influenciada per la mare i la germana», confessa Ester Pineda (1971), l’artista va debutar amb el piano, i de seguida va veur que la música era al que es volia dedicar. Originària de Sabadell, però amb arrels familiars a Monistrol de Calders que es «remunten al segle onze», continua, Pineda va estudiar música a Barcelona i, després, a França, país on va descobrir la seva passió per l’ensenyament («Fa més de vint anys que soc professora del conservatori Jean-Philippe Rameau de París», diu) i on es va doctorar en musicologia sistemàtica «per aprendre com i per què s’aprèn».

Impulsada perquè «sempre m’ha agradat molt ensenyar», explica la pianista, el 2023 va fundar, juntament amb un grup de científics, artistes i docents, l’Institut ARTSYS de París, un centre on la música s’aprèn cognitivament: «Si ho posem en paraules simples, la idea és aplicar tot allò que se sap dels processos d’aprenentatge a l’estudi de la música», resumeix Pineda. L’objectiu és saber per què l’alumne no rendeix.«Tots coneixem algú que ha començat a fer música i ho ha deixat perquè estava fins als nassos de fer solfeig», diu Pineda, «i això demostra que les maneres com s’enfoca l’ensenyament no són eficients. I treballar tres hores seguides, normalment, tampoc». Però la pianista va més enllà del materialisme: busca solucions. «Incloure el moviment corporal i l’emoció, això és eficient». Pineda, que treballa com a tutora (és a dir, com a especialista en pedagogia d’aquells alumnes que, un cop acabat el curs, obtenen l’acreditació per exercir com a professors de conservatori), sap que els humans aprenem amb el cos: «T’has d’impregnar de la música, del ritme. És com quan aprens un idioma.»

Tanmateix, la metodologia cognitiva tampoc és fàcil d’aplicar, i a l’ARTSYS n’han estat pioners. «Els alumnes et porten a situacions complexes quan no saben com sobrepassar un moment difícil en el seu aprenentatge». I la docent —que ho és per vocació— només es planteja una pregunta: «Com puc fer que li surti això que no li surt?». Amb una trajectòria que va començar com a intèrpret, Pineda sap que «els contrapunts de Bach són molt difícils de memoritzar» i que els preludis de Debussy «el que faran és evocar-te imatges i sensacions». I, com que és en l’emoció on hi ha la memòria, és aquesta nova pedagogia cognitiva —no per això menys competitiva, «parlem de la música i de piano»— la que s’aplica a l’Institut ARTSYS, centre que promou, enguany per primer cop, el festival Nits del Campanar a Monistrol de Calders. Pineda hi actuarà el 8 d’agost i amb el seu nou àlbum Evocacions ibèriques, el vuitè de la seva trajectòria i el quart com a recopilatori individual i, també, un disc que continua una de les tradicions musicals predilectes de la pianista: peces de compositors catalans i espanyols. «I per això es diu Ibèriques», sentencia.

El nom no és casualitat. «Hi ha una part el repertori considerat espanyol que és molt important», explica, però que no sempre és només castellà. «Jo soc catalana i, en viure a l’estranger, sempre he hagut d’explicar la diferència, per als qui no ho tenen massa clar», diu. Però recuperar la música del seu lloc d’origen també respon a la lògica dels diners: «El promotor del segell em va dir que un dels discs que més s’havia venut de la meva trajectòria era, precisament, de música espanyola».

Narcís Bonet, Frederic Mompou, Joaquín Turina, Sebastián Albero, Antonio Ruiz Pipó i Enrique Granados són alguns dels compositors ibèrics que més ha interpretat. «Sonates barroques, obres de Falla», diu, i, a escala internacional, Maurice Ravel, Frédéric Chopin, Gabriel Fauré i Claude Debussy, «molta música francesa», segurament, de formació professional.

Una carrera artística «sobretot de recitals de piano, però també de música de cambra», concreta, on combina els escenaris amb l’enregistrament d’àlbums i les aules, però que no inclou la composició. Dues peces per a piano que qualifica de fet anecdòtic és tot el seu catàleg d’obres pròpies. Però això no significa que a Pineda li manqui la imaginació: «Per a mi els processos creatius passen per la interpretació. I a hores d’ara ja no puc afegir cap més faceta a la meva vida professional» (riu).

Amb un perfil «relativament atípic», com el defineix ella, poc s’esperava la jove pianista que amb catorze anys «només es plantejava tocar», que acabaria sent ponent en congressos científics per parlar dels processos cognitius. I, de fet, la música no és l’únic àmbit artístic que li interessa: «La pintura i el cinema també són dues grans passions», diu la pianista que, ha dirigit, també, dos documentals sobre la seva recerca en musicologia. «Potser només tocant, m’avorriria». Pineda té molt clar que «en totes les professions has de fer el què t’agrada» i, sobretot, «no plantejar-te mai on arribaràs». Pineda té clar que «he fet un recorregut com a pedagoga i com a intèrpret que és el que és» i que no pot ni vol canviar.

«A mi m’agrada imaginar-me la vida com un arbre. Per a mi, la música és el tronc. I la pedagogia i la interpretació són dues de les branques», diu una pianista per a qui l’autèntic valor de la música es troba en la transmissió: «El contacte amb la música», aquest és el seu arbre.