Sarah Waters, escriptora: "Amb el Brexit és com si estiguéssim vivint una època gòtica"

L’escriptora gal·lesa Sarah Waters (Neyland, Regne Unit, 1966) ha estat a Avilés com una de les convidades principals de la 10a edició del Festival Celsius 232 de literatura fantàstica, de ciència-ficció i de terror a Avilés, a Astúries. Waters va començar a obrir-se un espai en la literatura a finals dels 90 del segle passat: el seu fort són novel·les d’ambient victorià o de postguerra mundial, històries de dones que estimen dones. I així li van sortir clàssics com Falsa identitat o Ronda nocturna.

La ficció va ser per a vostè un pas més de la seva carrera acadèmica?

Bé, vaig començar el meu doctorat perquè m’interessava la ficció històrica i la manera en què sempre reinventem el passat quan escrivim novel·les històriques. I em va interessar en particular la manera com s’havien escrit històries gais o queer. Així que el meu doctorat es va centrar principalment en la presència de les lesbianes i els queer en ficcions creades a partir del segle XIX. Vaig acabar el doctorat pensant que havia vist molt sobre homes homosexuals en l’època victoriana i les subcultures gais al segle XIX. Així que vaig pensar, puc agafar alguna cosa d’això que he après i explicar una història lesbiana?

Hi havia una absència de temes lèsbics i LGBTI en la literatura anglesa dels anys 90?

Bé, sí i no. Sí, en el sentit que no crec que gaire literatura mainstream parlés de temes lèsbics o gais. Tot i que hi va haver alguns escriptors que em van influir: Jeanette Winterson, Alan Hollinghurst, un parell de grans escriptors. En aquells dies més que LGTBI la cosa era més simple: LGB. Petites editorials publicaven històries, dins de la comunitat. Tot estava molt barrejat: alguns escriptors eren prou ambiciosos, alguns no eren tan bons. Jo, que començava a escriure, sentia que hi havia una cosa molt inspiradora en tot això. Hi havia dues coses que tenia clares: volia explicar històries de contingut clarament lèsbic i tractar aquest tema com un assumpte literari i ambiciós.

Entenc llavors que la literatura que troba era més militant i política que literària.

Va ser una barreja, crec. Hi havia un element d’enuig molt comprensible per a lesbianes i gais: s’estava legislant contra la comunitat homosexual. A més, a causa de la sida hi havia un sentiment antigai molt marcat. Hi havia un munt de prejudicis. Així que, inevitablement, molt d’això es va convertir en una qüestió política. No vull dir que tot fos una proclama política perquè també trobaves històries lèsbiques, per exemple, de crims, o també idil·li gai.

Ha canviat tot això?

Crec que avui dia, al Regne Unit, hi ha sí, espai per a un munt de novel·les i trames... Potser als 90, totes aquestes històries gais estaven al marge del que era la literatura convencional, però sí, sento que avui dia totes les històries tenen el seu espai. Crec que els editors no busquen un tipus d’història en concret; busquen històries potents.

Les seves ficcions es van desenvolupar primer en un escenari gòtic i després va canviar als bombardejos de Londres, en el Blitz. Pot ser que aquests dos períodes defineixin els britànics actualment?

La gent està molt interessada en el gòtic a Anglaterra en aquest moment: històries sobrenaturals basades en les tradicions britàniques, el que anomenem horror folklòric. Tot això està tenint molt d’èxit ara mateix en l’àmbit narratiu al Regne Unit. No obstant això, crec que culturalment, la postguerra després de la Segona Guerra Mundial, tot aquell període, va esdevenir una estratificació de les classes socials. Com es connecta el gòtic i la postguerra? Crec que al Regne Unit encara hi ha molta consciència de classe, crec que la gent està enfadada. Crec que tota aquesta deriva populista de la dreta política que ens està castigant -no només al meu país, també a Espanya i en altres països europeus- es deu al descontentament que va portar la crisi econòmica actual, la que va afectar el període social que es va iniciar després de la guerra. Al final, els dos períodes són com dues cares de la mateixa moneda.

On se sent més còmoda? En l’època victoriana o en el Blitz ?

Jo, personalment, bé, en els dos períodes. És interessant. Recentment, vaig abandonar una obra perquè no funcionava i aquesta obra s’estava desenvolupant en els anys 1950. D’alguna manera no vaig caure bé en aquell període històric: no sé per què. En l’època victoriana i en els anys 40 em sento com a casa.

El Brexit pot provocar terror polític?

Sí, crec que el Brexit ha generat molta ansietat, bastant descontentament i un augment de la sensació de xenofòbia. En general, ha portat sentiments negatius i crec que hi ha, sobretot, una sensació de divisió en la societat i de tristesa que, ben vist, es podria entendre com un ambient bastant gòtic. Sembla com si estiguéssim vivint en una època realment gòtica.

Frankenstein.

Sí, crees un monstre i després de sobte s’escapa del teu propi domini. Tinc la impressió que la gent sent unes emocions que són incontrolables, que no poden gestionar per si mateixos: d’això va la ficció gòtica, de sentir les emocions fins a l’extrem.

Està contenta amb les versions cinematogràfiques que han fet de les seves novel·les?

Molt. Amb unes adaptacions estic més contenta que amb d’altres. Ara, ha sortit la pel·lícula de La donzella, que s’emporta l’època victoriana original a la Corea dels anys 30. Tot el procés d’adaptació em sembla interessant perquè és un procés de traducció d’un mitjà a l’altre.