Arnau Tordera (Obeses) carrega contra el «monopoli» d’un pop català «sense pòsit polític, que no diu res i només entreté»

A Arnau Tordera li va semblar que a l’epé ‘L’ai al cor - Sístole’ (2024) li faltava una mica de rock dur, gènere associat a Obeses, i es va proposar compensar-ho en la seva continuació, ‘L’ai al cor - Diàstole’, que s’obre a tot drap: bombo eixordador, guitarra ‘thrash’ i el mateix Tordera forçant la veu en un registre rugent propi del metal extrem. El va cultivar acudint al cantant i professor Albert Batlle. «Té una escola de cant gutural i se’m va acudir cantar amb aquesta tècnica per expressar un crit de ràbia que surt de les entranyes, d’allò més profund de l’ànima», explica Tordera, timoner del grup d’Osona.

¿Quines raons el van moure per triar aquesta expressió vocal tan ferotge? «L’argument que ho justificava el vaig trobar en les protestes dels pagesos, en la realitat d’un territori que es dessagna», observa Arnau Tordera, que es pregunta «si la societat és conscient que aquesta degradació del sector agrari és perillosa per al futur del país». La cançó pinta els pagesos en peu de guerra («no asfaltaràs els meus records, defensa la terra!»), un missatge que flota també en una altra de les noves cançons, ‘La tonada del blat’, que posa l’accent, aquí amb una cadència de dansa folk (i els instruments de cobla de Bufalodre), en l’esforç del camp: «Qui vulgui pa, que s’arremangui / Qui vulgui farina, que és posi a pencar».

A favor de la ratafia

‘L’ai al cor’ és ara un àlbum que recull els dos epés i allà veiem Obeses projectant la seva personalitat a través de marcats girs estilístics. «Cada gènere apareix com una necessitat expressiva», remarca Tordera. Així, a ‘Circ capitalista’ s’acull a un to burlesc de música de fira per apuntar a la crisi de la vivenda, i a ‘Un didalet’ defensa els licors ‘nostrats’ (com la ratafia o les ‘aromes’ de Montserrat) en un format coral ‘a cappella’ amb swing i reminiscències del gènere ‘barbershop’. Un altre repte a què es va enfrontar Tordera. «He hagut d’aprendre a escriure en aquest estil», apunta. Hi ha molta lírica «autoreferencial amb un punt irònic», utilitzant frases fetes que «són part de la cultura popular».

S’associa a Obeses a certa èpica triomfalista, una idea que matisen peces com ‘Elogi del fracàs’ («un himne col·lectiu que canta a les virtuts del desastre com a part de l’aprenentatge») o ‘Fort en la mort’, que «contraposa la idea d’una vida plena a la solitud del nostre destí final», amb el suport moral de l’harmònica de Joan Pau Cumellas. Però, per tancar el disc, Tordera tria el ‘Virolai’, amb la Coral Canigó i en un catedralici tractament metaler. «És un dels grans himnes que tenim a Catalunya, i conjuga dos genis, Jacint Verdaguer i Josep Rodoreda».

Projecte «gegantí»

Obeses faran tres concerts en els pròxims dies: dissabte, 1 d’ agost, a les Masies de Roda (Osona), on oferiran la tercera edició de la Festa Major d’Obeses; el diumenge 2, al festival Dansàneu (La Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà) i el 7 d’agost a Palamós, amb la Cobla Berga Jove. A Barcelona planegen presentar l’àlbum el pròxim hivern, concert al qual seguirà un altre, entrat el 2027, un «projecte de dimensions gegantines» del qual encara no pot donar detalls.

Si bé Tordera és una figura pública reconeixible (també per la seva tasca en el programa ‘La renaixença’, al costat de Peyu, a 3Cat), Obeses no troben el seu lloc al circuit més gran de festivals. El grup sent que la seva proposta musical va «a contracorrent», i ell no es caracteritza per mossegar-se la llengua: acusa el sector de regir-se per «un monopoli de grans empreses que guien l’escena pop cap al lloc que més beneficis els reporten».

El resultat, sosté, és que la música que més es visualitza, en platós i escenaris catalans, no representa el conjunt de la realitat. «La repercussió mediàtica està controlada i dominada per aquesta indústria i la diversitat se’n ressent, i també el públic. Tenim un pop de poca transcendència existencial, que renuncia al seu pòsit polític, que no diu res, que només entreté i promou un pensament nul», dispara Arnau Tordera. Però això no serà etern, estima. «El panorama és insostenible, aquesta música està esgotada i jo crec que en un parell d’anys això canviarà. És fonamental que surtin noves veus i mirades».