Xavier Cots: «Jo era l'encarregat d'anar a buscar l’autorització de la censura»

Xavier Cots (Manresa, 1955) va ser el cap de la milícia en una de les funcions d'El retaule del flautista, que als anys 70 es van representar a la capital del Bages. Ara, més de cinquanta anys després, l'obra torna al Conservatori i Xavier Cots, ara com a regidor Kost, torna a actuar-hi.

Recorda aquella funció?

Era molt diferent d’aquesta. Nosaltres aleshores havíem començat amb el que es deia «teatre independent» amb el grup de Cultura i Esplai, que dirigia en Lluís Tuneu. La majoria dels pobles tenien el seu grup de teatre i representaven clàssics del gènere en català. Però a nosaltres ens agradaven les obres políticament incorrectes i un dia en Tuneu va dir-me que tenia el text original d’El Retaule del Flautista. Si no em falla la memòria, que potser sí, la vam representar a la plaça de l’Ajuntament.

Franco encara era viu...

Teníem una broma interna li dèiem «el teatre del bròquil s’està florint, tu ja m’entens». Significava que no podíem dir les coses clares. Jo era l’encarregat d’anar a buscar l’autorització de la censura. Anava a Barcelona, al Ministeri d’Informació i Turisme. Els hi duia l’obra i els deia on la volíem representar. Anàvem per pobles de la Catalunya Central.

Va passar la censura?

Sí, era més simple del que sembla. El Retaule és mig musical i si mires l’argument, tot i el rerafons polític només sembla una revolta per un tema tan mundà com són les rates. I els censors, de curtets ho eren un tros. També vam representar Els mites de Bagot de Benet i Jornet o Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No les entenien.

Es feia molt teatre?

A Barcelona començava Dagoll Dagom i la gent no estava tan imbuïda culturalment com ara. Podíem actuar en un teatre de 150 localitats amb només 15 persones. Però ens apuntàvem a tot.

Com a "El Retaule"...

Exacte. Jo era el cap de la milícia. Té una frase molt bona: Un soldat li diu: «jo pensava... i el cap li respon: «Penses? Et fotré fora de la milícia si tornes a pensar!». Eren frases èpiques en aquell moment. I ara, tornar-hi, em fa il·lusió: sempre m’ha agradat fer teatre.

Subscriu-te per seguir llegint