Nina Bouraoui, escriptora: «Vaig aprendre més del món de la nit que anant a la universitat»

Coneguda com a capdavantera de la narrativa contemporània francòfona nord-africana, Nina Bouraoui (1967) va debutar a la literatura el 1991 amb Mirada prohibida (Les hores, 2019), guanyadora aquell any del Premi du Livre Inter. Des d’aleshores, ha publicat catorze novel·les més. Amb Mes mauvaises pensées (Folio, 2005) va guanyar el Premi Renaudot. A Tots els homes per naturalesa volen saber (Les hores, 2025, traduïda per Anna Casassas) finalista del Premi Médicis i del Premi Femina el 2018, Bouraoui explora el gènere de l’autobiografia, encavallant records de la seva infantesa a Algèria, el país del pare, i de la seva adolescència a França, terra natal de la seva mare.

El relat comença amb un pronom personal…

Des que vaig començar a escriure (1991) alterno l’escriptura ficcional amb l’autobiogràfica. A Tots els homes per naturalesa volen saber em va semblar lògic utilitzar el «jo». Explico la història dels meus pares i la meva i no volia posar distància amb el meu personatge.

Per què un estil directe i amb frases curtes?

Un escriptor necessita tota una vida per trobar el seu estil i així i tot mai no el tria. Per a mi l’estil és com un material que s’ha de treballar, com el metall o la pedra.

A Tots els homes per naturalesa volen saber alterna records d’infància amb experiències recents...

La infància és el primer país que habitem i del qual mai no en podem escapar. En el nostre present ressona, sempre, la seva influència.

I la seva la va passar a Algèria…

Per a mi és un país de nostàlgia, però que sempre em serà estranger. Jo soc francesa d’infància algeriana.

És com dur una doble vida?

De petita tenia una consciència aguda de la doble nacionalitat, de les diferències culturals i de la mirada que em dedicaven els altres, especialment per ser filla d’un matrimoni mixt poc després i durant la Guerra per la independència d’Algèria. Però amb 14 anys vaig arribar a França i vaig adoptar plenament la meva condició de francesa. Cal ser conscient de la sort de poder viure en un lloc on existeix la llibertat.

I quin espai ocupen les drogues en aquesta llibertat?

De molt joveneta vaig viure molt la nit. Mai no vaig drogar-me, però sí que vaig estar prop de persones que consumien i que ara són personatges de les meves novel·les. Hi havia una barreja entre festa i tristesa molt present. La nit era una font de coneixement, un moment en què em relacionava amb dones molt més grans que jo. Als anys 80 ser homosexual a França era problemàtic. Vaig aprendre més del món de la nit que a anant a la universitat!

És aquesta la guerra contra vostè mateixa de la que parla al llibre?

Vaig créixer amb una identitat difusa i en un país molt masculí. El poder el tenen els homes i la meva guerra era sobretot per la meva agentivitat. Però eren els anys 70. Ha plogut molt des de llavors.

Com era la França dels anys 70?

Era dolça a l’exterior, els carrers, les grans ciutats, però també dura a l’interior, a casa meva. Les minories a Occident tenen més drets, però no estem lliures de patir de nou un retrocés.

També parla de la situació de la dona. Es considera feminista?

Jo sempre estic del costat dels més dèbils. Si en un país les més desvalgudes, fràgils i exposades són les dones, jo estaré sempre del seu costat per explicar i defensar la seva història.

Com en el cas de la seva mare?

Parlo de l’agressió sexual que va patir i de com, en arribar a casa, es va netejar per no sentir-se bruta. Els cossos sempre tenen un paper invasiu en els meus llibres. Alternen la violència i el desig.

Creu que ara hi ha igualtat?

La veu de les dones no té encara prou presència. Els escriptors tenen la possibilitat de donar-los la paraula i crec que fer-ho és a la vegada una oportunitat i un deure.

Com fa Annie Ernaux?

A Ernaux em va agradar llegir-la durant la meva joventut. També vaig llegir Hervé Guibert, Violette Leduc, Camus, Sartre i Zola, que em tornava boja. Però qui va suposar per a mi un «xoc» literari va ser Marguerite Duras. Jo tenia setze anys i amb ella vaig descobrir que la literatura era també música, moviment i sonoritat; que la literatura també s’ha d’escoltar i que hi ha una espècie de sensualitat en la precisió de les paraules.

Aquesta sensualitat també es troba en la dicció?

Sí. A mi em fascinen els accents, són com música. Jo tenia un accent algerià que vaig voler treure’m en arribar a França. Volia ser com els altres, no destacar. Vaig marxar d’Alger d’una forma brutal, sense poder dir adeu, i perdre l’accent va ser per a mi una manera de renéixer.

És possible una reconciliació?

Cal fer el camí a la inversa, cal remuntar-se a l’origen i entendre el perquè de tot plegat. Crec que sempre queda espai per descobrir-se a un mateix i en això la teràpia i el psicoanàlisis són excel·lents.

Escriure el llibre és part d’aquest procés?

És una reflexió sobre la identitat. Tots els homes per naturalesa volen saber és la tercera part d’una trilogia que comença amb Garçon Manqué (Stock, 2000) i continua amb Poupée Bella (Stock, 2004).

I què defineix aquesta identitat?

L’amor. L’amor és allò que ens uneix i el tema central de tots els meus llibres. També soc una idealista: m’agrada creure en l’amor a l’altri, en estimar als altres com a éssers vius, en l’amor com a lluita contra l’individualisme i la solitud moderna.

Escriu per escapar de la solitud?

Escric per fer-me un lloc al món L’escriptura és el meu país, la meva identitat, és un estat de gràcia on puc reviure vides passades i inventar-me’n de noves. I m’encanta.

Tots els homes per naturalesa volen saber

Nina Bouraoui

Les Hores

19,90 euros

Subscriu-te per seguir llegint