Raül Sala, escriptor: «De tots els meus llibres, aquest és el que té més mala llet»

Com va començar a escriure poemes?

Primer cal diferenciar entre començar a escriure i començar a publicar. A escriure, recordo que un dels meus primers poemes va ser per fotre’m d’un company de feina. Va començar de broma, però vaig veure que tenia certa habilitat. Va coincidir que, en aquella època, jo escrivia un diari personal. A partir d’aquí, vaig agafar l’hàbit d’escriure poemes sobre els meus pensaments.

I a publicar? Com va arribar l’oportunitat?

No va arribar l’oportunitat, si has d’esperar que et vinguin a buscar per publicar un llibre, estàs arreglat. Amb 50 anys em vaig plantar, tenia clar que volia un llibre meu a la meva estanteria, com si fos el meu fill. Ja havia mostrat els meus poemes al públic, a amics i coneguts, i vaig començar a buscar editorials que estiguessin interessades a publicar-me. Ho he pagat pràcticament tot de la meva butxaca. Des que vaig contactar amb l’editorial per publicar el meu primer llibre, tots els altres que he publicat han sigut amb aquesta.

L’experiència de publicar el primer llibre com va ser?

El meu primer poemari, 50 anys d’èxits ininterromputs, era una introspecció. Com una recopilació de pensaments i reflexions dels meus anys de vida, i tot relacionat amb cinquanta. De fet, vaig empaitar a cinquanta amics i coneguts perquè compressin els cinquanta llibres que es van publicar. L’experiència va ser positiva, però si jo tingués per enquadernar i imprimir un llibre de forma professional a casa, no aniria a una editorial.

«De tu o de vostè?», que ens pot explicar?

Aquest ja va a mala llet. Els meus últims llibres eren introspectius, parlaven de tot una mica, fins i tot un dels meus llibres parlava exclusivament d’amor. Aquest, però, té més mala llet. Treu a la llum la part més crua dels sentiments, i per sort he comptat amb l’ajuda de grans persones que m’han ajudat. La meva terapeuta, que ha escrit al pròleg, m’ha ajudat a vomitar gran part de les experiències i sentiments que s’han reflectit aquí. Quan comences a destapar ampolles, surten genis.

Ja no són vivències que escriu al seu diari?

Jo no deixo d’escriure mai, però ja no tinc temps per escriure el meu diari perquè visc massa. El tinc molt abandonat perquè ja no m’ho guardo, ho reparteixo.

Aquest llibre té moltes capes d’ironia i realitat, els altres també?

No, aquest és un catàleg de mala hòstia. Té punts de fuga òbviament perquè si no no s’aguanta. A tots els meus llibres hi ha una mica de cada, però en aquest no. Mentre l’escrivia, és el que sentia en el moment i no ho anava a canviar ni repartir en altres llibres quan podia fer-ne un de contundent. Ironia en faig sempre, però en aquest àmbit més.

El títol té algun significat?

Clarament. Com s’ha de tractar a la gent? De tu o de vostè? I a tu mateix, com t’has de tractar? De tu o de vostè? Per fer-ho, t’has de conèixer.

Té alguna font d’inspiració o referent?

Tot aquell que m’expliqui alguna cosa que no sabia abans i que considero important, entra dins del sac de font d’inspiració. Ja siguin escriptors, músics, amics...

Algun nom propi?

Tinc tres principals. El meu referent gràfic, perquè dissenyo les meves pròpies portades, és Robert Crumb. El musical, Tom Waits, i evidentment el literari és Charles Bukowski. En el món literari, són molts els que m’han inspirat, però ja no tinc temps de llegir obres senceres. Ara només llegeixo, per exemple, una frase de Borges, per recordar tot el que he llegit d’ell.

Es pot dir que té un gran fons com a escriptor.

Tinc fons d’armari, la veritat. Quan vaig començar a escriure en tenia menys, però he anat adquirint a força de llegir, escoltar i aprendre. Jo ja no miro les notícies, jo escolto música.

El llibre l’ha ajudat personalment o pot ajudar a més gent?

Aquest llibre m’ha ensenyat que hi ha coses que millor no exterioritzar. Podem dir que m’ha ajudat, però teràpia no diria per què això implica que hi ha una malaltia. Penso que pot ajudar a més gent, però no vull ser pretensiós ni aspiro a més que ajudar-me a mi.

Com a autor, pot donar un consell a persones que es volen dedicar a escriure?

Referenciant a Bukowski, no ho intentis, fes-ho, però no ho intentis. El talent és molt relatiu, no es pot negar que existeix, depèn del dia té més o menys importància. L’actitud, la constància i el simple fet de fer-ho és important sempre. Sempre citaré Charles Bukowski, sempre escoltaré Tom Waits, sempre diré que Robert Crumb és excepcional i sempre faré el que vulgui en cada moment.

Subscriu-te per seguir llegint