Escriptors bloquejats i lectors enfurismats: la maledicció de les sagues que no s’acaben mai

El 2019, un titular altament ofensiu posava la cirereta a l’última temporada d’un dels grans fenòmens televisius de la dècada. «George R. R. Martin és un gandul per no haver acabat ‘Joc de trons’?», es preguntava un diari de tiratge nacional a les seves pàgines de cultura en un intent suposadament còmic de subratllar que el novel·lista nord-americà, immers en la saga ‘Cançó de gel i foc’ des de 1996, havia deixat que la superproducció televisiva se li avancés i havia arribat a l’emissió d’‘El tron de ferro’ amb els deures a mig fer. Perquè, en efecte, l’adaptació televisiva de Joc de trons es va acabar, sí, però Martin continuava, i de fet continua, encallat en el penúltim llibre de l’heptalogia, ‘Vents d’hivern’.

El 2011 va arribar ‘Dansa de dracs’ i, des d’aleshores, la vida ha estat per als seguidors de Martin com entretenir-se contemplant els matolls rodolants d’un western desèrtic: un pla seqüència llarguíssim de no-res. Això pel que fa a Cançó de gel i foc, és clar, perquè durant tot aquest temps no ha deixat d’escriure, ha supervisat les diferents adaptacions d’HBO i ha ampliat el seu catàleg de novel·les curtes. És la descomunal saga sobre els Lannister, els Targaryen i companyia el que se li resisteix, una cosa que, pel que sembla, no és exclusiva del barbut arquitecte de Roca Casterly i Invernàlia, que farà 78 anys el pròxim setembre: en les últimes dècades, gairebé com si fos una maledicció, autors d’èxit de literatura generalment fantàstica embarcats en sagues d’ambició colossal s’han quedat encallats i no aconsegueixen acabar el que un dia van anunciar com a trilogies, pentalogies o fins i tot decalogies.

També David Peace va trigar 12 anys a publicar el desenllaç de la seva fabulosa trilogia de Tòquio i Sue Grafton es va quedar a una sola lletra de poder completar el seu Alfabet del crim, però aquí hem vingut a parlar de casos encara més extrems i de l’edat d’or de les sagues literàries també com la dels autors a punt d’un atac de nervis i incapaços d’acabar-les. I aquí no hi ha qui faci ombra, ho heu endevinat, a George R. R. Martin.

Tristesa i depressió

«Aquest any ha estat… estressant, per dir-ho suaument. Han passat tantes coses que ha estat aclaparador. Coses meravelloses, coses emocionants. Somnis que s’han fet realitat. Però també hi ha hagut malsons», anotava la setmana passada al seu blog personal l’autor de Foc i sang. «He perdut amics. He lluitat contra la tristesa i la depressió. El pitjor encara pot estar per arribar. Vaig fer setanta-set anys el setembre passat, i us dic que fer-se gran no és gens divertit. Però també hi ha hagut moments increïbles», afegia en un missatge que va tornar a posar en alerta els seus fans i va revifar el debat sobre el futur de Cançó de gel i foc i, per extensió, de totes les sèries que no s’acaben mai.

Aquí hi són, amenitzant l’espera, la trilogia ‘Exiles’, de la qual Melanie Rawn deu l’últim lliurament des de 1997; el final llargament ajornat d’‘Outlander’, sèrie literària amb una reeixida derivació cinematogràfica que Diana Gabaldon escriu des de 1991; o els mercenaris de la Terra Salvatge de Nicholas Eames, sèrie que va començar a bon ritme el 2017 —dos llibres, ‘Reis de la terra salvatge’ i ‘Rosa la sanguinària’, en un parell d’anys—, però el desenllaç de la qual ja acumula vuit anys d’inquietant espera.

Una minúcia, en qualsevol cas, al costat dels 15 i 13 anys, respectivament, que fa que els lectors de Patrick Rothfuss i Scott Lynch esperin, probablement els més coneguts del grup —amb permís, és clar, de Martin— i els que millor il·lustren que no sempre voler és poder.

Escriure amb el cap trencat

Ho explicava fa poc Rothfuss, acompanyat gairebé sempre per un cor de lectors enfurismats que li recorden que totes aquelles pàgines que esperen amb ganes no s’escriuran soles. Encara menys si qui ho ha de fer està complint compromisos promocionals a la Comic-Con o piulant sobre la depressió. «Escrius amb el cap. Et podries trencar una cama i continuar escrivint. Però si, per exemple, se’t mor el gos, això ja és al teu cap. O si la teva relació és un desastre. O si tens un trastorn de l’estat d’ànim (que, estadísticament, és entre sis i deu vegades més probable que el tinguis si ets escriptor). O si tens depressió, diagnosticada o no, o qualsevol de les incomptables coses que poden fallar químicament al teu cervell. O si simplement la teva vida és una merda, o el teu pare està malalt, o, per exemple, la República s’està ensorrant i hi ha un autòcrata al poder», va il·lustrar l’autor en un intent de descriure tot allò que pot interposar-se entre un autor i un termini de lliurament acordat i signat.

El nord-americà, consagrat en el seu moment com el Tolkien del Mitjà Oest, sap bé de què parla, ja que fa tres lustres, des del 2011, que posa a prova la paciència dels seus seguidors i ajorna la publicació de ‘Les portes de pedra’, tercer i últim títol de la trilogia Crònica de l’Assassí de Reis. Els dos primers, ‘El nom del vent’ i ‘La por d’un home savi’, van vendre més de 10 milions d’exemplars a tot el món i el van consagrar com a gran renovador de la fantasia èpica, però també el van abocar a un pou de salut mental deteriorada, retrets digitals i una mena de bloqueig creatiu del qual encara no ha aconseguit sortir.

El 2020, la seva editora va revelar públicament que no havia llegit ni una paraula d’aquell tercer llibre i fins i tot va posar en dubte que hagués escrit res durant els últims anys. «Ningú esperaria que fessis joies precioses si t’haguessis quedat la mà atrapada en una premsa hidràulica», va relativitzar Rothfuss en una xerrada en què defensava desmitificar l’anomenat bloqueig de l’escriptor. «La veritat és que, de vegades, escriure és simplement difícil. Com qualsevol altra activitat professional o creativa», va dir.

Qüestió de màgia

El mateix deu opinar Martin, que s’ha referit en nombroses ocasions a les dificultats homèriques per acabar ‘Vents d’hivern’. «Fa anys que lluito contra ella; no és una novel·la, sinó una dotzena de novel·les, cadascuna amb un protagonista diferent, aliats i amants que els envolten, i tots entrellaçats en el temps d’una manera extremadament complexa. Per tant, és molt, molt difícil», va explicar el 2020, quan els seus fans van començar a impacientar-se.

Anys després, el 2025, una envestida sarcàstica per burlar-se dels seus crítics més ferotges va glaçar la sang a més d’un. «Han perdut la fe en mi o en el llibre. No acabaré mai Vents d’hivern. Si ho faig, no acabaré mai Somni de primavera. I si ho faig, no serà bo. Hauria d’aconseguir que un altre escriptor em substituís», va enumerar a tall de memorial de greuges. L’hivern, de moment, ni hi és ni se l’espera.

Entre els aficionats al gènere circula la teoria esbojarrada que en realitat tot és culpa del prolífic Brandon Sanderson, mag de la fantasia i la ciència-ficció, que hauria aprofitat l’hemalúrgia, un tipus de màgia creat per ell mateix per a la saga Mistborn, per robar el talent als seus principals rivals, però l’explicació real és molt més senzilla i implica, gairebé sempre, una barreja d’èxit sobrevingut, ambició desmesurada i col·lapse mental.

«Ningú vol ser qui provoqui retards a tots els que participen en el cicle de producció, als qui han de complir els seus horaris, als qui tenen feines estables i als qui han de complir determinats requisits», reconeixia en una entrevista recent Scott Lynch, l’autor que s’ha referit d’una manera més clara a com els problemes d’ansietat i depressió han afectat la seva carrera.

L’escriptor, finalista dels Hugo Awards i els World Fantasy Awards, va debutar a la gran el 2006 amb ‘Les mentides de Locke Lamora’ i es va embarcar en una heptalogia batejada ‘Els cavallers bastards’, de la qual només s’han publicat dos títols més: ‘Mars de sang sota cels vermells’ (2007) i ‘La república dels lladres’ (2013). Des d’aleshores, la quarta novel·la de la sèrie no fa més que endarrerir-se amb noves revisions, aturades pandèmiques i turbulències personals.

«M’hauria ajudat molt que la meva depressió i ansietat haguessin estat millor controlades molt abans, perquè estaven interferint activament amb la meva vida i la meva carrera. Tot i que he tingut la fortuna de gaudir d’un èxit considerable, la meva incapacitat per complir els terminis m’ha perjudicat», lamentava Lynch. Els seus lectors, mentrestant, continuen esperant i desesperant-se una mica més cada any que passa.

Subscriu-te per seguir llegint