Súria desenterra un mas medieval i continua la recerca dels seus orígens

Si es fixen en la fotografia superior, destaca davant de les figures de l’Albert Fàbrega i la Cristina Belmonte una pedra marcadament diferent de la resta. Té forma d’estela i és un petit misteri. Un més dels molts que genera tota descoberta arqueològica, com la que aquest estiu ha començat a posar llum en la foscor medieval d’un mas a la zona del Samuntà i la riera d’Hortons. «Sembla una fita que marca el lloc», apunta la codirectora -juntament amb Sergi López (IPAT Serveis Arq.)-, del jaciment de la Miranda, un nom prestat del turó del darrere.

La nova pàgina de l’arqueologia surienca es va començar a escriure el dia que «el Moisès Suades va començar a desbrossar la zona i es va adonar que hi havia unes pedres, cobertes per la vegetació». El fill de l’Isidre Suades, persones sensibles al patrimoni i propietaris de l’indret, va avisar Fàbrega per si la descoberta podia tenir interès. I vaja si en té: apagats els ecos de les gairebé dues dècades d’excavacions a les Guixeres, al regidor de Cultura se li va obrir un altre front al nord-oest del terme municipal.

«Tenim una construcció d’origen medieval que aprofita un aflorament rocós i va servir una família per instal·lar-s’hi», apunta Belmonte. Entre el 22 de juny i el 2 de juliol, l’especialista va dirigir la primera campanya amb la col·laboració voluntària d’un grup de catorze nois i noies de 4t d’ESO de l’Institut Mig-Món, seguint el patró que va servir durant divuit anys per rescatar els orígens de Súria a les Guixeres. Tot el rigor científic i el suport d’una colla de joves que aprenen a estimar el patrimoni.

«En tenim almenys per un parell d’estius més», afirma l’arqueòloga manresana: «aquest primer any vam netejar el lloc per conèixer quin era l’estat de conservació del mas i vam veure que hi ha almenys dues habitacions, possiblement una tercera, encara no ho podem assegurar, tot i que sembla que hi ha una alineació, i un accés delimitat al davant, «potser per guardar-hi una burra, si en tenien». «És un espai habitat entre el segle XII i el XVI o XVII», afegeix.

Qui hi vivia? «La mare, el pare, els avis i les criatures. I quatre gallines, un parell de conills i, amb sort, un porc», anota Belmonte. Els humans, s’estaven a l’estança gran, «d’uns 8 metres de llarg per 4 d’amplada»; les bèsties, a la petita, de 2x3 m.

I a l’exterior, potser una vinya, un parell de camps de propietat aliena i una vista privilegiada sobre la vall i el camí que porta de Súria a Serrateix passant pel terme de Navàs. «No hem trobat documentació del mas, i si n’hi ha no la podem identificar perquè porta un nom que no associem amb el que hem trobat ara», indica Fàbrega.

Però desplega un mapa i fa una observació interessant: una línia uneix la Miranda, la Garrigosa -excavat fa un temps- i cal Pere Solanes, un altre mas, ja en el terme de Serrateix. Els dos primers estan separats per mig quilòmetre de distància i entre el segon i el tercer hi ha 1 km. Vol dir això, es pregunten Fàbrega i Belmonte, que entremig se n’ha de trobar un altre?

«D’aquests tipus de masos, que no hem de confondre amb la masia posterior que tots coneixem, en trobem a la Catalunya central, Solsonès, Berguedà, Osona i Bages, amb casos documentats», apunta Belmonte: «com la Garrigosa, s’aprofitava el curs del torrent». El mas de la Miranda ens parla també «d’estructures familiars autosuficients, amb recursos limitats, que van aprofitar la roca i tenir així la paret posterior i el sostre fets. Eren masos molt pobres».

La Miranda pertany a l’època en la qual Súria estava a les beceroles. «Hi havia masos dispersos, que a la llarga no eren viables, a expenses d’una mala collita o una malaltia, com la pesta negra tant mal va fer al segle XIV», anota. La fotografia posterior és la d’un territori de masos rònecs, abandonats, que el temps va anar enderrocant i cobrint de vegetació. Després de la feina d’esbrossament, s’han fet visibles unes estructures de paret i unes quantes pedres caigudes al mig de les estances que en el seu dia van servir per cuinar i dormir. «Creiem que podrem baixar el nivell del sòl uns 30 o 40 cm», especula Belmonte sobre el terreny.

Quan la família fa vuit segles va trobar la bauma i la va fer habitable, «Sant Pere ja hi era, les Guixeres també, però no el nucli urbà de Súria ni el Poble Vell, ja que només hi havia el castell i l’església».

Cristina Belmonte exposa els tres motius que fan interessant aprofundir en el coneixement de la Miranda: «és un nou jaciment que recupera un element patrimonial; socialitzem el patrimoni amb el jovent del poble; i ens permet confirmar la hipòtesi que tenim d’un establiment d’origen medieval en l’època de l’inici dels masos i, potser, associar-ho amb altres elements». En les properes campanyes, «potser trobarem ceràmica, més difícilment metall, i confiem establir el perímetre i les dimensions de manera fidel».

Subscriu-te per seguir llegint