Charlie Pee: «M’encantaria dedicar-me al 'stand up comedy' i que ningú sabés qui soc»

Les idees que sorgeixen en les nits d’insomni. Aquesta és la proposta del tercer monòleg de la còmica sabadellenca: Pare nostre que estàs en el sostre..., que arriba demà a les vuit del vespre al teatre Conservatori. Charlie Pee (Carlota Palà, 1990), que l’any passat va portar a Manresa Mamasita, torna a la capital del Bages amb una proposta que consolida els deu anys de trajectòria d’una de les pioneres del stand up comedy català.

Demà torna a Manresa...

Tenia moltes ganes de venir. Tinc un bon record de la sala i m’encanta voltar per Catalunya.

És diferent actuar en un bar o en un teatre?

Sí. El gènere va sorgir en bars, de manera natural. La idea és que una persona fent una birra explica alguna cosa que fa gràcia a un públic, que, com si fos el seu amic, també està fent birres. Jo prefereixo els bars, són un ambient molt distès. En un teatre, en canvi, la gent seu i diu «va, ara fes-me riure».

Un escenari?

El Medi, a Barcelona. L’escenari està a un pam de terra i tothom està molt a prop. Tots els meus espectacles els he estrenat o provat allà.

Què ha d’esperar el públic al Conservatori?

Jo demanaria que no esperés gaire. No és un espectacle com el de Mamasita, no és la meva vida narrada. És un viatge a com funciona el meu cap quan estic al llit i no puc dormir. No pretenc fer riure tota l’estona, sinó explicar el que penso quan menjo sostre.

Resant un Pare nostre?

El títol ve de l’expressió «a lo hecho, techo», una variant de «a lo hecho, pecho», que s’utilitza en el món de la nit quan, normalment a causa d’haver-te drogat o abusat de substàncies, no aconsegueixes adormir-te. I aleshores reses per poder dormir.

És per a tots els públics?

Jo sempre dic que el meu xou és per a majors de 18 anys. Parlo de sexe i de drogues i m’agrada poder fer-ho amb llibertat. Prefereixo respectar el marge d’edat, perquè actuar davant de nens sempre és violent. A final, l’stand up comedy està pensada per fer-se en un ambient de nit, en bars. No és un lloc on hi hauria d’haver nens.

Parla de llibertat. És això la comèdia?

Vaig començar en el món de l’stand up comedy fa tretze anys i, al principi, no sabia si ho podria fer. Però em vaig adonar que, en un escenari davant de gent que no coneixia, era capaç de dir coses que, amb amics o gent amb qui tenia confiança, no. A l’escenari, m’obro completament. Fa tres anys que m'hi dedico professionalment i per a mi la meva feina és la manera de ser jo al 100%.

Entre el públic no hi ha mai amics, familiars i coneguts?

Sempre els demano que no vinguin i, que si venen, que no m’ho diguin. No suporto actuar a Barcelona i saber que entre el públic n’hi ha que em coneixen, perquè la gent, quan ve, avisa sempre. En aquest sentit, venir a Manresa em dona tranquil·litat! (riu).

Interactua amb el públic?

No. Ara s’ha posat de moda, però per a mi és una disciplina diferent. El primer que dic al públic és que poden estar tranquils, que aquí la feina l’he vingut a fer jo, ells ja han fet prou comprant una entrada.

És sempre el mateix espectacle?

Les idees o les experiències que explico a Pare nostre que estàs en el sostre... sempre són les mateixes, però no tinc un guió, no porto el text escric. L’espectacle es construeix en directe, segons la resposta del públic De vegades provo bromes o frases noves. El procés de creació és un contínuum.

El meu xou és per a majors de 18 anys. Parlo de sexe i de drogues i m’agrada fer-ho amb llibertat.

Charlie Pee

— Còmica

Com pensa els monòlegs?

Quan tinc una idea la treballo, la penso i després ordeno el discurs. També vaig a xous i micros oberts on es pot provar text. Explico nous acudits i veig què funciona i què no. A partir d’aquí estructuro el monòleg. A Pare nostre... la gràcia és que el públic entengui com funciona el meu cap i, per tant, salto d’un tema a l’altre. El divertit està en aquest desordre aparent.

Es pot aprendre a ser divertit?

El meu primer professor, Gabriel Córdoba, em va dir que tothom se li podia ensenyar a fer stand up. I és cert. Jo vaig aprendre a escriure els textos. És clar que també hi ha còmics que tenen una manera innata de fer riure i que, si tu llegissis el seu text, no en faries. Però també n’hi ha que aprenen a escriure acudits.

Algun referent?

Més enllà dels meus amics i companys, Sarah Silverman o Joan Rivers, que va ser la primera persona que, als anys 60, va pujar als escenaris a parlar dels homes.

És un món molt masculí?

Cada cop menys, però sí. Abans de sortir a La resistencia, depèn d’on anava, sobretot per la zona de Burgos, em deien: «Ah, ¿tu eres la monóloga?». Generava sorpresa, i més amb el nom de Charlie. També es nota en els comentaris i reaccions posteriors. Hi ha molts homes que parlen sense saber què diuen.

Un exemple?

En començar a actuar a la tele i no tenir cap control sobre el públic que et veu, se’m va encasellar perquè parlava de sexe. Però en realitat jo el que explicava era com una persona introvertida s’hi relaciona. Vaig rebre molts missatges i vaig deixar de parlar-ne: em causava angoixa pensar en què em dirien després.

Fuig de la fama?

Odio la paraula famosa. Soc reconeguda pel que faig, però m’encantaria dedicar-me al stand up comedy i que ningú sabés qui soc. De fet, estic lluitant per recuperar una mica l’anonimat. He mantingut un perfil mediàtic baix durant dos anys i m’he centrat en els directes i ara, i ara, a Pare nostre..., torno a fer el que em ve de gust.

El què?

Després de fer Mamasita, un xou on em despullava, vaig començar amb Maricarmen, fugint de l’anterior i sense parlar de mi. Ara recupero un stand up que parla sobre les meves idees, però on no parlo d’experiències. A Pare Nostre..., soc jo.

Subscriu-te per seguir llegint