De les més de cent obres que el comissari Joan Molina Figueras va buscar per a l’exposició temporal al museu Nacional del Prado A la manera d’Itàlia: Espanya i el gòtic mediterrani (1320-1420), «tant el Retaule de Sant Marc i sant Anià, com el Frontal de la Passió (conegut com a Frontal Florentí)» -que s’exhibeixen habitualment a la basílica de la Seu de Manresa-, «estaven entre les dotze o catorze peces clau», assegura. La mostra, que es podrà veure al museu madrileny fins el 20 de setembre, fa un recorregut des de les primeres obres espanyoles influenciades per l’art gòtic del Trescento italià, fins a Gherardo Starnina, un autor que després de passar per les corones de Castella i Aragó, va adoptar un estil influenciat pels autors de la Península. Un relat sobre la permeabilitat de l’art que s’ha convertit en un llibre escrit pel comissari i que s’explicarà en un cicle de conferències entre el 9 i l’11 de setembre al Prado. De moment, es calcula que han passat per les sales de color blau uns 100.000 visitants, entre 1.000 i 1.200 al dia. «Està tenint èxit», assegurava Valentín Ortiz, vigilant de sala.
A la manera d’Itàlia es va inaugurar el 26 de maig, però la feina de recopil·lació i curació de les peces ha estat un procés de gairebé dos anys «en els que no he fet vacances», riu Molina. Un camí que «no ha sigut fàcil» i que el comissari ha pogut realitzar gràcies a no només «el coneixement previ», que ha facilitat la tria de les obres, ni al mig any que va passar a itàlia «consultant els arxius de les biblioteques», sinó també a Mariaceleste Di Meo, becaria del departament de Conservació de Pintura Gòtica Española del Museu del Prado i de qui és tutor.
Un projecte «excepcional» que ha reunit més d’una trentena d’obres procedents d’institucions espanyoles i d’una vintena d’estrangeres en un total de cinquanta-set préstecs, vint-i-un dels quals restaurats pel mateix museu i expressament per a l’ocasió. «Les exposicions també tenen la funció d’ajudar a millorar el patrimoni», assegura el comissari. És el cas de les peces de la Seu, «que ja coneixia», Molina va demanar el 2024 el préstec del Frontal Florentí, una obra excepcional i «encara molt desconeguda», com va afirmar durant el procés de cessió Erola Bedmar, responsable de la gestió cultural i turística de la Seu. Posteriorment, Joan Molina va demanar el Retaule de Sant Marc i sant Anià. En aquest cas, va ser precisament la contrapartida de la restauració la que va convèncer Bedmar, el capítol de Canonges i el bisbat de cedir el retaule que, fins el 20 de setembre, s’erigeix com una de les obres més monumentals de la primera part de l’exposició.
Un monument a l’orgull gremial
«El Retaule d’Arnau Bassa és un dels primers exponents del retuale monumental», explica Molina, «i un dels més ben conservats». Un tipus d’estructura pictòrica (i arquitectònica) situada darrere de l’altar major de les esglésies. Elaborat el 1346, Arnau Bassa, fill i deixeble de Ferrer i Bassa, per encàrrec del gremi de sabaters de Barcelona — «un dels més rics de la ciutat», diu Molina, i que acabava «d’obtenir la prerrogativa per ocupar una capella lateral al costat on es troba l’Evangeli a la Catedral de Barcelona», continua l’expert al llibre—, es va encomanar a la tasca de dissenyar una obra que expressés l’orgull dels sabaters pel seu gremi. «Era un fet comú», assegura Molina, «imitaven els costums dels reis i de la gran noblesa». Però això no li treu mèrit a l’artista. «Bassa va demostrar una gran creativitat», que, de fet, es veu a simple vista: «la gran composició central està dedicada a la consagració episcopal de sant Anià, sabater d’ofici», explica, «i la túnica que duu està plena de sabates daurades». Un detall que, juntament amb l’estructura del retaule en tres carrers (un dels quals el dels sabaters), és una de les característiques principals de l’artista: el manierisme i la narrativitat de les escenes.
Mallorca i la corona d’Aragó van ser els primers territoris en adoptar el caràcter ‘d’història’ o ‘relat’ de les escenes. Típicament italià, aquest recurs estilístic és,a més, un símbol de com es concebia l’art gòtic: «les obres anaven molt més enllà de la simple execució», eren un reflex de la societat i no tenien la mera funció religiosa que li atribueixen, sovint, els ulls contemporanis. «Tenen sempre moltes lectures». I també perspectives. El que crida l’atenció del Retaule -més enllà de les sabates-, és l’ús de la polimatèria. «Coetàniament als artistes italians», diu Molina, «Arnau Bassa també va adoptar l’ús simultani del color, el vidre i l’or en la pintura». Així, les ja esmentades sabates destaquen, daurades, sobre una túnica blava que en ressaltava la forma (i, per tant, el gremi), segons com s’il·lumina. «Les obres, per si mateixes, parlen» i, en molts casos, ho fan gràcies als efectes visuals del pa d’or.
La història d’una estètica
«Les fronteres artístiques mai no són fixes», diu Joan Molina i, a l’exposició del Prado, queda demostrat. L’exhibició, que comença amb els artistes Abans de la pesta negra (malaltia que es va endur als Bassa, pare i fill) estableix una primera aproximació a l’art gòtic, que va in crescendo al llarg del segle XIV (i que també es podria haver titulat De les miniatures al retaule monumental). Però el relat de Joan Molina continua i a la segona sala, El pont d’Avinyó, es veu el gran treball expositiu del comissari: la reunió d’obres que, repartides arreu d’Europa, van ser elaborades durant els mateixos cent anys. Un cas paradigmàtic en són els sis sants de Ramon Destorrents i taller elaborats entre 1355 i 1360 i recuperats de Lille, Cracòvia i Barcelona; sis obres que il·lustren la importància dels intercanvis mediterranis i del fluxe artístic de l’època, un fluxe, a més, a favor d’una mateixa estètica.
«Sovint, els temes de les obres eren fruit de les relacions entre els artistes i les corrents del moment», diu el comissari. I, de fet, aquesta màxima també s’explica amb la importància de l’estètica i les ‘modes’ de l’època. «A la Corona d’Aragó la Verònica de la Verge va crear tendència». Joan Molina parla d’una imatge que, al segle XIV, va pertànyer al rei Martí l’Humà. Considerada acheropita (és a dir, no feta per una mà humana), es va convertir en un símbol que «s’anava copiant». «Va adquirir l’estatus d’una imatge miraculosa» i, només al Prado, se n’hi exposen quatre. En una època en què es pintava per encàrrec, «la iconografia i certs detalles es feien segons l’ull a qui anéssin digirits», continua, i si la Verònica de la Verge era tendència, no hi havia res a fer.
El recorregut continua amb La mirada captiva, una sala dedicada als teixits, esmalts i al luxe (i on s’hi exposa el Frontal Florentí) que «m’ha cridat molt l’atenció», en paraules d’una turista anglesa que visitava el museu. I, per acabar, un gir argumental: la influència dels pintors espanyols en els artistes italians. En aquest cas, són les obres de Gherardo Starnina, molt vivament policromades i amb un «llenguatge cosmpolita», fruit dels seus intercanvis artístics amb pintors hispànics, les que guien al públic en aquest Viatge d’anada i tornada.
«Tota exposició necessita un relat», afirma Molina, «i no calen 150 obres per fer-ho; cal ser capaç de crear un clima d’interès». De moment, sembla que ho ha aconseguit. «La temàtica religiosa és evident, però el que realment crida l’atenció són els colors», sentenciava l’Elisabeth, una turista de Califòrnia (Estats Units). «Els materials sobresortien», afegia la Luana, del Brasil. «Tot brillava, era exuberant», deia la seva companya Andrea, de Madrid.
«L’art d’aquest període és força desconegut», afirma Molina, perquè cau dins la retòrica de l’època fosca de l’Edat Mitjana. Però els testimonis recollits i el sentiment que transmet la mostra disten molt de formar part d’una època obscura de la història. «Les obres del gòtic eren màquines d’explicar històries», diu el comissari, i, tot i que no sempre les entenguem, és evident que l’opulència daurada segueix plantejant la mateixa reflexió:l’art sempre es construeix com un reflex de la seva societat.
El taller Bassa, pioner a la corona d’Aragó
«Les fronteres artístiques no són mai fixes», assegura Joan Molina, «no només existeix un model i una sola perspectiva». I l’evolució del taller de Ferrer Bassa (el pare) i Arnau Bassa (el fill), n’és un exemple. Contemporanis del pintor Joan Loert i dels seus col·laboradors de Palma, a Barcelona van ser Ferrer i Arnau Bassa els qui van dominar l’escena artística de l’època. Amb activitat documentada sobretot entre els anys 1333 i 1348 (tot i que moltes de les seves obres s’han perdut i en d’altres no sempre se’n pot confirmar l’autoria), pare i fill es van convertir en els pintors de les capelles de palau predilectes dels monarques de la corona d’Aragó, especialment d’Alfons IV el Benigne i de Pere el Ceremoniós. Molt influenciats pel Trescento italià, al pare se li atribueixen des de miniatures en pergamins (l’eco de les quals es veurà en les obres de gran format) fins a políptics de Sants i obres al tremp (sobre metall) i pa d’or, com és el cas del Sant Miquel Arcàngel de l’església de la Immaculada de Castelló (a sota), entre d’altres. En canvi, el fill, l’Arnau, l’activitat del qual es va consolidar a partir de 1345, és considerat un manierista. Així, les seves obres denoten una gran delicadesa formal i consciència estètica, una característica que s’aprecia en els retaules monumentals, una tipologia de retaule de grans dimensions que van consolidar pare i fill al seu taller i exemple del qual n’és el retaule de la Seu.
El Frontal Florentí: l’art del luxe i els materials preciosos
«Una de les característiques principals de l’art gòtic és la polimatèria», explica Molina, és a dir, la combinació de diversos materials en una mateixa obra artística. «I l’or (o el pa d’or), és una de les més utilitzades», destaca. Així, Geri Lapi, el rachamatore (ricamatore en italià modern; brodador en català) «que signa com a artesà» el Frontal de la Passió de la basílica de la Seu de Manresa (entre 1346 i 1350), empra per al seu opus florentinum (obra de Florència, d’aquí el nom de Frontal Florentí) sedes policromades i fils d’or i de plata en un teixit de lli. L’obra, un desplegament iconogràfic de la vida de Jesús (crucifixió al centre), està totalment confeccionada a mà amb una tècnica de «puntades molt precises», diu, «on encara es conserven fils d’or i plata en els cabells dels Sants».
El frontal de luxe està situat a la quarta sala de l’exposició del Prado, La mirada captiva, on els visitants poden admirar també algunes peces tèxtils italianes de l’època. La sala, que il·lustra el valor que tenien les sedes italianes, permet comparar-les amb les robes que, sovint dibuixades en pigment sobre fons daurats, dissenyaven pintors i brodadors.
Una peça única, «les dimensions i la qualitat de la qual només poden competir amb l’antependium amb la Coronació de la Verge de Jacopo di Cambio (Galleria dell’Academia, Florència)», afegeix, que «és un miracle» que ens hagi arribat: «Entre el segle XVI i XVII, la majoria d’aquestes obres es van cremar per recuperar-ne l’or i la plata», explica. Però, com va arribar a la Seu?
El primer propietari del frontal va ser Ramon Saera, un jurista manresà que en el seu testament va donar aquesta i altres peces a la basílica. «La família, enriquida amb el comerç», explica Joan Molina al llibre de l’exposició, «pertanyia a una nova elit urbana que buscava distingir-se socialment amb regals ostentosos». La signatura de l’artesà, un brodador de renom a l’època, «aportava un valor afegit al frontal». Com en el cas del Retaule de Sant Marc, amb el Frontal Florentí queda altra vegada demostrat com «les obres dels segles XIV i XV no parlen només de religió», diu, «tenen, també, discursos polítics i socials subjacents».
El gòtic i la seva fascinació per l’or
«L’or fascina a tothom des dels seus orígens», diu Molina. I és per això que, entre el 1320 i el 1420, el seu ús en l’art és tan notable. «Per als pintors gòtics, acostumats a barrejar tècniques diverses, l’or era un element de valor». I el seu ús en pintura es va estendre, com en el cas del Retaule de Sant Julià i Santa Llúcia, on el vestit de la Santa la caracteritza (Pere i Jaume Serra, 1384-85) o en els vestits de Sant Bartomeu i Sant Bernat de Pere Serra (a sota, Museu Episcopal de Vic), una obra on l’or, «que reflecteix la llum d’una manera canviant», dona realisme als teixits i fa ressaltar certs elements en els conjunts pictòrics», diu Molina, un factor essencial en un art l’objectiu del qual era eminentment didàctic.
MOSSÈN JOAN HAKOLIMANA
Rector de la Seu
«Quan tornin, el Retaule i el Frontal lluiran com mai»
Vinculat a la Seu des de fa pràcticament una dècada, «estic pluriocupat», riu el mossèn Joan (Jean)Hakolimana. Nascut a Gisenyi, Ruanda (1974), és rector de les parròquies de la Seu i del Carme de Manresa, és el cap del Capítol de Canonges, té cura de l’hospital de Sant Andreu i ha prestat «tota la meva ajuda a aquest projecte cultural».
Què ha implicat per les obres l’exposició al Prado?
La restauració del Retaule de Sant Marc i sant Anià és una de les condicions que s’establien en el conveni i només cal anar al Prado per veure com llueix. Una restauració és un dineral i no l’hem hagut d’assumir.
Està content amb el resultat?
Quan es fan les coses bé, s’ha de reconèixer. Jo procuro ser honest i admiro el treball que han fet des del museu. Personalment, sempre havia pensat que els retaules de la basílica estaven mal il·luminats, i me’n vaig adonar durant la inauguració: vaig veure les mateixes obres que havia vist tantes vegades i vaig quedar bocabadat.
Per tant, hi haurà algun canvi quan tornin a Manresa?
Les mantindrem al mateix emplaçament, però renovarem la il·luminació. Volem aprofundir en aquest aspecte i ja hi estem treballant. Per a les obres, la llum és com el vestit per als humans;canvia la manera com es veuen. Quan el Retaule i el Frontal tornin a Manresa, lluiran com mai. Farem actes per ensenyar-los i es veuran diferent de com s’havien vist fins ara.
Serà un atractiu turístic?
La publicitat és el segon aspecte important. Participar a l’exposició ens ha permès arribar a un públic al qual, amb els nostres mitjans, difícilment hauríuem arribat. Al Museu del Prado, hi va gent d’arreu. A més, se n’ha fet un llibre. No teniem gaires volums que recollissin les obres de la basílica i és important valorar el treball que s’ha fet en aquest aspecte.
I a escala local?
Els humans valorem més el que veiem a l’altra punta del món que el que tenim al costat de casa. Som així. Enviar les peces a Madrid les ha revalorat i ha fet pública la seva rellevància. De fet, no tenir-les a la Seu també ens ha donat publicitat. En aquests mesos, ha vingut gent expressament a veure-les i, com que en vam posar dues rèpliques i explicàvem que se les havien endut, no n’han sortit pensant en què no hi eren, sinó en la importància que tenen en l’àmbit artístic. El Prado ha donat a conèixer Manresa al món i als manresans.
