Josep Pons, músic i director d’orquestra: «Voldria deixar un llegat sobre el que es podria millorar en la música clàssica»

Tot comença a partir d’un escolanet de Montserrat... Què li preguntaria avui a aquell nen?

Jo no començo a Montserrat! Començo a Cal Pons (una colònia de Puig-reig). Montserrat em marca; t’he de dir que és tan potent que la digestió de l’estada allà m’ha marcat molts anys. Estar-hi m’ha configurat la vida que tinc, m’obre els ulls; la meva determinació ve d’allà. Hi vaig ser immensament feliç. Sense cap mena de dubte, em sembla la institució més seriosa de totes amb què he tractat. Realment m’interessaria més que aquell escolà em qüestioni a mi ara.

Era la següent pregunta...

Algunes coses m’han inflat i han crescut les hormones, però en essència crec que he canviat molt poc. A la foto de casament amb la meva dona, la Virgínia (som parella des del 1980), em veig igual que ara, tot i que ella em diu que «ja no és aquella».

I després, la Rosaleda, la Nova Cançó, els Jocs Olímpics...

Jo no renego de res del que he fet. De tot s’aprèn i el país és el que és. Un de petit, com aquella cançó del Llach. Les fronteres de la música les poso entre la música bona i la dolenta. Pots fer música de ball extremadament ben feta i aprendre. Inclús al servei militar vaig tocar a un piano-bar. La Nova Cançó és a raó d’en Ros Marbà. En acabar les classes de direcció amb ell, em va dir que el Raimon estava buscant un pianista per fer-li els arranjaments. En vaig aprendre moltíssim: com comportar-me a un escenari; és molt didàctic i era l’època que cantava els clàssics: Ausiàs March i tots aquests. I amb tot això em guanyava la vida dels disset als vint-i-un anys.

Com el denomino per l’ofici que té? Mestre, director o «conductor», com diuen en anglès?

Abans de res cal ser músic; altrament no serem directors. La meva dona ha anat recollint frases de diverses entrevistes on jo m’anomenava «coordinador d’ànimes». Em sento un director còmplice, un que coordina més que un d’autoritari. Tot i que una orquestra clàssica no és una democràcia, no fotem!

Els crítics musicals ho tenen clar: el qualifiquen com un constructor d’orquestres...

Són etiquetes! Et faré un símil amb Schönberg sense voler ser vanitós. A Los Angeles el van aturar pel carrer, el van reconèixer com el famós compositor que era i els va dir: «Bah! Ningú més volia ocupar el meu lloc». Jo crec que soc moltes més coses, però som en un país on tot s’ha d’etiquetar. A Granada, amb la Nacional d’Espanya o amb l’Orquestra del Liceu, cremo molt temps en la construcció i l’estructura. Encaixaria en la descripció perquè ningú més volia ocupar el meu lloc. Tenia ofertes per sortir a fora, però algú s’havia de quedar a l’estat espanyol. La meva sensació és que he estat més un sembrador que un recol·lector.

El seu col·lega Gustavo Dudamel va aparèixer a la mitja part de la final del Mundial amb un frac de ratlla diplomàtica, el número 1 i el seu cognom al dors...

El Gustavo és un gran director! No confonguem les coses. Al món de la música hi ha molt de soroll i és difícil distingir-lo del so. És un gran director, però també és una estrella. Què hi ha de so i què hi ha de soroll? Què en penses tu? Ell controla aquests dos mons. Si m’ho haguessin demanat a mi, segurament hauria acceptat, però hauria passat vergonya. Ell ho sap fer amb gràcia...

Veig que diferencia entre la música i el món de la música...

El món de la música és una altra història: molt de soroll. La figura del músic i la música estrictament és igual tan ara com al segle XVI. En la música jo visc com un peix a l’aigua: és el meu món. El «món» de la música, tot el que hi ha al voltant, és molt de soroll i a vegades m’hi trobo incòmode; no el domino. Tinc companys que són uns genis amb això; jo no ho sabria fer.

El director Pons d’esquena a la platea dirigint els seus músics... què experimenta quan sent un mòbil o espectadors tossint?

El mòbil m’enreda més perquè penso que el podrien parar. Potser són gent gran. Sobre la tos, seria interessant pensar per què tossen. És només una teoria, però podria ser que es queden absorts amb la música, alteren la forma de respirar i passa alguna cosa. I quan hi ha el silenci els ve la tos. Jo no els acusaria: concentren l’energia en escoltar i els deu fer respirar diferent.

Amb la Vuitena de Mahler i l’òpera Falstaff de Verdi a finals de juliol va cloure catorze anys al Liceu. Què va pensar amb el darrers cops de batuta?

Ho vaig voler visualitzar perquè, a partir d’un cert punt, amb els últims compassos de la «Vuitena» et pots deixar anar, i vaig voler viure ben conscient aquell moment. I el diumenge de l’últim Falstaff va ser molt emocionant: el cantant que feia de protagonista va parar la funció i em va dir «Maestro! Maestro!». Va ser molt emocionant, amb el sentiment que li van donar tots els músics de l’orquestra.

I va acceptar l’oferta d’Alemanya quan podia haver optat a fer de director convidat arreu del món i donar conferències...(El mestre Pons ha signat un contracte —tres + tres anys— com a director titular de la Deutsche Radio Philharmonie de Saarbrücken-Kaiserslautern.)

Vaig dubtar molt si agafar una altra titularitat. Les vinc enllaçant des dels vuitanta: Lliure, JONC, Granada, ONE i Liceu, sense pausa. D’alguna manera m’he «emmerdat». Tinc més la vocació de construir orquestres o projectes que no anar i exhibir-me. L’edat és una realitat, però jo em trobo amb molta forma... però fins quan? Fins ara sempre havia treballat en l’estructura, però allà estan fetes. Tot està molt classificat i són grans estacions de ràdio. La meva és gran com TV3. Viatjar és el més pesat i m’agradaria tenir temps per reflexionar. Voldria deixar un llegat sobre el que es podria millorar en la música clàssica.

Em diu que vol plantejar una renovació estructural de la interpretació de les simfonies?

Si vols t’ho explico. L’òpera ha experimentat una evolució molt gran, mentre que en les orquestres simfòniques tot s’ha congelat, petrificat. Hi va haver una evolució fins a finals del XIX: les orquestres van experimentar un creixement en nombre de músics i mida de les sales. En època de Wagner ja no creixen i les sales grans d’avui són les d’aquella època, com el Musikverein o el Concertgebouw. La gent es vesteix segons el vestit de gala de l’època. En el meu últim concert al Liceu els músics anaven amb frac i es queixaven de la calor! El ritual i el protocol és el mateix des de l’època industrial! Hem de reformular la manera de programar-les. Cal revolucionar la forma de tocar-les. Hi he reflexionat molt i ha d’anar diferent. Hem de cultivar una experiència estètica a més de l’acústica. I amb un contingut per poder reflexionar en acabar.

És la base de la seva proposta als alemanys?

Exacte. I un treball a partir d’esferes programàtiques, grans i petites. Una l’anomeno «visions d’Europa». Ara és el moment i Europa és la solució a partir de El món d’ahir, el llibre de Zweig. Per a la temporada següent és «pilars d’Europa». Veure com s’ha construït i quins són: del món grecoromà, el creuament amb el cristianisme i els nous mites com Faust, el Quixot o Don Giovanni. A la tercera temporada farem «l’Europa no resolta, la dels nacionalismes». Als alemanys els fa por perquè pensen en el seu, i jo penso en els de Txèquia, Hongria o Espanya: és la no resolta. Amb les tres esferes grans i les petites —com una dedicada a Hildegard von Bingen— els espectadors vindran, escoltaran música i podran debatre. Tot està travat! I algú o altre ho ha de fer: d’aquí a cent anys es farà diferent i algú se n’ha d’ocupar, com en etapes precedents de la meva carrera.