The Weeknd fa un xou colossal a Montjuïc

The Weeknd ens va deixar una mica de mal cos amb el seu relat apocalíptic, fa tres anys a l’Estadi, i ahir ens va insuflar una mica més de vida. Vam travessar de la seva mà les fases de l’autodestrucció i el purgatori, però hi va haver un clímax redemptor a compte de la seva última remesa de cançons. Xou distòpic i envoltat d’atrezzo pel·liculer, entre les escletxes del qual el canadenc va aconseguir colar la seva veu distintiva amb soul i falset, i la seva rastellera de hits, en un repertori exprés que va incloure 38 cançons en una mica més de dues hores.

En aquesta nova fase, el muntatge After hours til dawn absorbeix una desena de temes de Hurry up tomorrow (2025), l’àlbum que tanca la seva famosa trilogia. Una via de sortida del malson autobiogràfic hiperbòlic projectat per Abel Tesfaye, The Weeknd, una víctima del costat fosc de la fama, l’hedonisme i aquestes coses tan terribles que, pel que sembla, passen quan triomfes.

A l’Estadi, ple, l’espectacle entrava pels ulls, començant per aquella estàtua de dotze metres, de reflexos daurats, triomfant davant del perfil dels edificis en ruïnes, símbol del passat. Però a la base del muntatge, incloent-hi la vintena de monjos dansaires de túniques llargues, hi va haver cançons amb substància i ressonància popular, i una veu amb personalitat, més enllà dels girs a l’estil Michael Jackson (en temes com Out of time).

Tot i que no es va treure la màscara fins al final de Faith, al minut 19, The Weeknd va manar i va ordenar, a la seva manera encriptada, des de l’arrencada amb Baptized in fear, passant per Wake me up i la llunyana Starboy, camí de la ciberbatucada de Sao Paulo i la munició techno que va donar pas a Take my breath. I a l’eufòria funky de Can’t feel my face, del seu catàleg pretrilogia.

El xou va impressionar, sí, però no va esclafar The Weeknd, que va brillar com a cantant, lluint inflexions i notes llargues a I was never there, i que va exercir d’amfitrió d’una estrella com Playboi Carti, convidat de la gira. Va aconseguir ser alhora fosc i resplendent, maquinal i sensual, orquestrant amb decisió el cant de les grades (One of the girls), imposant el seu sentit baladisme (Call out my name) i sacsejant el lloc amb la sanefa de sintetitzador de Blinding lights, abans que l’efígie, la icona, dirigís els seus últims rajos làser en direcció a un futur (una mica) millor.

Subscriu-te per seguir llegint