El temps irrecuperable

Francis Ford Coppola és un dels cineastes claus de la modernitat perquè, entre els anys 70 i 90, va ser un dels autors més compromesos i brillants de Hollywood. Gràcies a ells es van redefinir el cinema de mafiosos (El Padrí), el de guerra (Apocalypse Now), el musical (One from the heart), el thriller (La conversa) i el fantàstic d’inspiració clàssica (Dràcula). Fins i tot els seus grans fracassos comercials, com Cotton Club i Tucker, són autèntiques joies avançades al seu temps. Però tan cert és que va ser un visionari com que la seva megalomania, digna dels personatges d’algunes de les seves millors pel·lícules, ha engolit el seu descomunal talent. Potser amb l’excepció de Legítima defensa, infravalorat thriller judicial basat en una novel·la de John Grisham, la majoria dels seus treballs són una frustrant demostració d’impotència, fins i tot quan ha volgut recuperar les essències i apel·lar a la seva faceta més personal. Megalópolis n’és la màxima expressió. Una pel·lícula llargament somiada, pagada de la seva butxaca, on pretén dir l’última paraula sobre moltes coses però només aconsegueix denotar un cineasta que no sembla entendre les evolucions de la narrativa que ell mateix va contribuir a inventar. Conceptualment és molt rica i arriscada, però formalment és poc inspirada, pretensiosa i a estones ratlla el ridícul. Ara bé, això no treu que no deixi de resultar impagable veure Coppola desafiant la indústria amb una pel·lícula tan condemnada al fracàs.

La història se situa a mig camí entre el pèplum i la distopia. A Nova Roma, capital d’una Amèrica imaginària, tot són desigualtats i lluites pel poder. La societat viu pendent de la tensió entre dos homes: el visionari artista César Catilina, un home disposat a canviar el món, i l’alcalde Franklyn Cicero, que lluita per deixar les coses com estan. Enmig dels dos hi ha Julia, la filla del polític, que està enamorada de César i acaba lluitant per la seva causa quan s’adona que els seus privilegis només estan a l’abast d’uns pocs. Coppola dedica gairebé dues hores i mitja a explorar un melodrama que vol ser èpic i transcendent, però cau en la temptació de mirar-se al melic i en alguns passatges s’acosta perillosament a la presa de pèl. Hi ha moments sublims, però al mateix temps es perd en un mar de subratllats innecessaris. El millor és el seu esplèndid repartiment, format per Adam Driver, Giancarlo Esposito, Nathalie Emmanuel, Aubrey Plaza, Shia LaBeouf, Jon Voight, Jason Schwartzman, Talia Shire, Kathryn Hunter i Laurence Fishburne.