Lluna plena

El 2020, Leigh Whannell estrenava la seva versió de The Invisible Man i, malgrat que la pandèmia va laminar les seves aspiracions comercials, va rebre l’aplaudiment unànime de la crítica per la seva intel·ligent posada al dia de la història de H.G. Wells. El monstre, aquest cop, era la perfecta metàfora de la toxicitat masculina i la protagonista, molt ben construïda, encarnava el paper de la dona davant la insistent tirania del patriarcat.

Whannell repeteix la jugada, actualitzant un material que ja semblava esgotat, amb Hombre Lobo. El mite de la licantropia, essencial per entendre el fantàstic modern, es torna un símbol de l’amenaça constant que han d’afrontar les dones quan l’home veu com s’esfondren els rols familiars tradicionals. Tot això, a més, dins d’un thriller tens, atmosfèric i molt cinèfil que revalida el director com una de les veus de la seva generació. Veurem si l’aposta continua expandint-se (de fet, el que fa Whannell és una herència d’aquell monsterverse de la Universal que es va interrompre després de l’injust fracàs de La Mòmia amb Tom Cruise), però veient la pel·lícula queda clar que és perfectament creïble com a part de l’univers iniciat per The Invisible Man.

Hombre Lobo presenta una família convencional amb problemes gens estranys. Blake i la seva dona Charlotte travessen una crisi de parella perquè no estan d’acord en gairebé res, ni tan sols en la manera d’educar la seva filla Ginger. Un bon dia, se’ls presenta l’oportunitat de començar de zero quan Blake rep en herència una vella mansió del seu pare, donat per desaparegut, en una zona remota.

Dit i fet, marxen de San Francisco per visitar la casa i respirar altres aires. Però durant el trajecte, una bèstia que no arriben a veure bé els ataca i fereix Blake greument. Refugiats a la casa, amb l’animal encara assetjant-los, l’home va patint unes misterioses transformacions que el converteixen en un ésser monstruós assedegat de sang. Charlotte haurà de reunir tot el valor possible per protegir la seva filla d’una amenaça que té uns arrels més propers del que mai s’hauria imaginat.

Durant uns 103 minuts molt ben aprofitats, i amb una efectiva banda sonora de Benjamin Wallfisch, Whannell explora els vells imaginaris amb entusiasme renovat, sent més subtil que explícit, i amb un esplèndid repartiment que inclou la gran Julia Garner, Christopher Abbott (l’actor de The sinner i Pobres criatures va substituir Ryan Gosling, productor de la pel·lícula, a darrera hora), Sam Jaeger, Matilda Firth, Ben Prendergast i Benedict Hardie.