La provocació calculada d'Albert Serra

Albert Serra sempre s’ha mogut com peix a l’aigua en el terreny de la polèmica. La seva darrera pel·lícula, 'Tardes de soledad', que guanyà la Conxa d’Or a la darrera edició del Festival de Donostia, ha aixecat, com era de preveure, la controvèrsia més sorollosa de la seva carrera. El realitzador banyolí ha escollit el tema de la tauromàquia, una qüestió summament relliscosa en el nostre país, per debutar en el gènere documental.

La proposta segueix al llarg de set mesos l’activitat professional d’un dels toreros més cotitzats del panorama actual, el peruà Andrés Roca Rey. El director s’ha desmarcat de la iconografia amb que sovint el cinema ha retratat l’univers dels toros, i ha adoptat un enfocament insòlit que prescindeix dels llocs comuns -el públic és gairebé invisible, no hi ha plans generals-.

Tardes de soledad es revela com un document immersiu i despullat de tot artifici, en què les càmeres digitals i la complicitat del protagonista -i de la seva cuadrilla- han possibilitat un realisme cru i concentrat que captura amb una sorprenent austeritat tot el procés d’una litúrgia sagnant. No és, però, una de les millors creacions del seu autor, que ha optat novament per una provocació calculadíssima: el seu darrer repte no és una apologia de la tauromàquia, però tampoc es decanta, malgrat copsar l’agonia brutal dels toros, per una reivindicació animalista; el torero s’erigeix en l’estrella de la funció, i la càmera adopta preferentment el seu punt de vista.

La millor escena no transcorre, paradoxalment, en una plaça, sinó en l’habitació d’un hotel, quan l’Andrés és vestit pel seu ajudant i el seu cos es transforma en un altre. El film aposta per la creativitat més depurada i exigent.