Molt soroll per res

No és el millor director i guionista del món, però Paul W.S. Anderson s’ha guanyat, gràcies a la seva persistència i honestedat, el cor dels aficionats al fantàstic i a l’entreteniment en general. Li devem la saga Resident Evil, joies com Horizonte final, remakes afortunats com Death Race i fins i tot extravagàncies tan divertides com la seva versió d’Els tres mosqueters. També té algunes (simpàtiques) aberracions, com la primera Mortal Kombat o aquell pèplum amfetamínic titulat Pompeia; rareses com Soldier o Monster Hunter, i crossovers fets amb amor com Alien vs. Predator. Havia d’arribar el dia que faria una pel·lícula indefensable, d’aquestes que prometen diversió i acaben proporcionant patiment, on les limitacions es fan massa evidents i el conjunt no seria digne ni de prestatgeria de videoclub. I aquesta és Tierras perdidas.

Ho tenia tot per agradar el mateix espectador que porta somrient a Anderson durant tota la seva carrera: es basa en un relat curt de George R.R. Martin (el de Joc de trons), explica una història amb bruixes, reines malvades i Homes Llop, i compta amb la dona i sòcia del director, la gran Milla Jovovich, al capdavant del repartiment. Però ni un acte de fe pot compensar la sensació permanent que el film ni té el guió ni el pressupost necessaris per resultar presentable.

De producció alemanya, com gairebé tota la filmografia del cineasta, Tierras perdidas comença quan una reina, desesperada per trobar l’amor i la felicitat en temps de foscor, envia la poderosa bruixa Gray Alys a un perillós viatge per les anomenades Terres Perdudes per tal que es faci amb un poder llegendari que converteix els éssers humans en llops. Gray només comptarà amb l’ajuda de Boyce, un caçador de passat misteriós que s’ha guanyat fama de ser implacable amb les criatures infernals que s’han de trobar en la seva recerca. Però quan la bruixa finalment troba el que estava buscant s’adona que l’encàrrec amaga un pla molt sinistre que podria acabar amb el món tal i com el coneixen.

Té a favor que és prou curta com per no fer-se pesada, i que Anderson gaudeix com un nen explorant l’imaginari de Martin, però mai transmet una veritable emoció (de fet, la majoria de clímaxs són d’un mecànic que fa caure d’esquena) i el CGI arriba a embafar.

Al costat de Jovovich, el millor de la pel·lícula, destaca la presència de Dave Bautista (premi des de fa anys a l’actor de Hollywood que a més bombardeigs s’apunta), Arly Jover, Deirdre Mullins, Amara Okereke, Fraser James, Simon Lööf, Eveline Hall i Sebastian Stankiewicz.