Lilo y Stitch: L'invasor entranyable

Lilo & Stitch forma part de la política de revestir d’imatge real els més notoris èxits de Disney, tant els clàssics (101 dàlmates, La Ventafocs, Dumbo, Blancaneu) com els contemporanis (Mulan, El rei lleó, La sireneta). Han passat dues dècades des de l’original animat que ens explicava la relació entre una nena hawaiana de 6 anys i una criatura una mica estrambòtica arribada d’un altre planeta. Argumentalment, no varia res entre aquell film del 2002 i el que ara s’estrena. El pròleg al llunyà planeta de Stitch ens situa encara en els dominis de l’animació, i animada digitalment és la criatura blava i gamberra, però la resta dels personatges ja són de carn i ossos. Un remake fidel que no aporta res de nou tret dels rostres humans.

Quan es deprimeix, el Lilo escolta l’àlbum d’Elvis Presley Blue Hawaii, pedra de toc de la mitologia hawaiana per als mateixos nord-americans. El film insisteix en els tòpics i ens repeteix més de 10 vegades que l’únic important és l’ohana, la família. Stitch s’encarrega de dinamitar-la amb la seva presència per després salvar-la en una espiral d’esdeveniments esbojarrats. Els espectadors més petits, principals destinataris del film, es poden identificar amb el Lilo. Als adults potser no els farà tanta gràcia.

‘Lilo & Stitch’

Dean Fleischer-Camp (Estrena: 23/5/2025)