El Departament Q arriba a Netflix

Després d’alguns llibres sense gaire ressò, l’escriptor danès Jussi Adler-Olsen va trobar un filó amb la novel·la negra sobre casos sense resoldre: aquells que es proposa il·luminar l’antic inspector d’homicidis Carl Mørck al capdavant del Departament Q, un càstig administratiu convertit, al final, en una forma de redempció i de resurrecció. Els més de 30 milions de llibres venuts certifiquen la popularitat d’una saga inevitablement adaptada a la pantalla, primer en forma de llargmetratges danesos i ara com la sèrie Dept. Q (Netflix), de producció britànica però cocreada i dirigida per l’estatunidenc Scott Frank, prolífic guionista de Hollywood (de vegades sense acreditar, com a arreglador en l’ombra) i creador de Gambit de dama.

Trasllat a Escòcia

Frank va adquirir els drets de la saga per a la televisió nord-americana el 2013, és a dir, el mateix any que es va estrenar Misericordia, primera d’una sèrie d’adaptacions locals per al cinema que no van agradar a Adler-Olsen, convençut que una novel·la de 500 pàgines no es podia resumir en dues hores (o menys: 96 minuts concisos durava la primera pel·lícula). Segons va explicar en una entrevista amb l’expert en novel·la negra Barry Forshaw aquell mateix any, li feia més gràcia la idea d’una sèrie. Dept. Q sembla el seu somni fet (tardana) realitat: la fundacional La mujer que arañaba las paredes (2007) convertida en nou hores de drama criminal absorbent.

Però a Adler-Olsen tampoc li van agradar els canvis als personatges i a les històries en les primeres adaptacions cinematogràfiques –va celebrar la renovació del repartiment a partir de la cinquena, El efecto Marcus, amb un nou productor al capdavant–, i no sabem què en pensarà d’una sèrie que trasllada l’acció a Edimburg i es pren serioses llibertats tant a nivell argumental com estructural. Matthew Goode està impecable en el paper del comissari Carl Morck, tan eficient en la seva feina com inútil en les relacions socials. Només sap ser amable amb el seu antic company James Hardy (Jamie Sives), en part per sentiment de culpa: va quedar paralític després que Morck se l’endugués a una escena del crim on no haurien d’haver estat, i s’hi va produir un misteriós tiroteig en què un altre agent va perdre la vida.

Quan torna de la seva baixa, en Morck és escollit per la comissària en cap Moira Jacobson (Kate Dickie, una de les moltes estrelles escoceses de la sèrie) per liderar el nou departament de casos oberts que dona títol a la sèrie, bàsicament una estratègia publicitària per aconseguir titulars cridaners i desviar l’atenció dels fracassos d’un cos policial mancat de recursos. Gairebé sense voler-ho ni creure-ho, el nostre heroi comença a sentir-se intrigat pel cas de la Merritt Lingard (Chloe Pirrie, vista a Gambito de dama com la mare biològica de la Beth), una fiscal (i no, com en el llibre, una jove promesa de la política) que va desaparèixer durant un viatge en ferri, segons una certa teoria perquè el seu germà William (Tom Bulpett), una persona amb discapacitat, la va llançar per la borda. A la recerca de la veritat, acaba formant al seu voltant una brillant colla d’inadaptats que inclou el seu ajudant Akram (Alexej Manvelov), un refugiat sirià amb un passat fosc, i la perspicaç agent Rose Dickson (Leah Byrne), que havia estat relegada a una feina d’oficina després d’una crisi mental en el seu primer any de servei.

Dept. Q és una adaptació tan intel·ligent i rica com es podia esperar de Frank, un creador televisiu conegut per situar-nos a les històries sense pressa ni efectismes, i que ja té experiència traslladant imaginaris consolidats a nous paisatges: a la recent Monsieur Spade, disponible a Filmin, va portar el mític detectiu Sam Spade de San Francisco al poble idíl·lic de Bouzouls, a França.

La seva mestria a l’hora d’escriure diàlegs enginyosos fa que aquesta primera temporada recordi menys la solemne Misericordia i més Slow Horses, una altra sèrie protagonitzada per un brillant misantrop (l’espia Jackson Lamb, interpretat per Gary Oldman) relegat a funcions per sota de les seves capacitats. Goode comparteix converses d’alt nivell, sobretot amb la seva nova terapeuta, la Dra. Rachel Irving, interpretada per una Kelly Macdonald amb un accent escocès menys exuberant que a Line of Duty. Els nostàlgics de Trainspotting estan d’enhorabona: també hi apareix Shirley Henderson com a Claire Marsh, la perspicaç cuidadora del germà de la Merritt.

Si aquesta temporada té l’èxit que es mereix, en Frank podria adaptar fins a deu llibres més, l’últim dels quals (Las almas muertas no cantan) escrit per Adler-Olsen en col·laboració amb Line Holm i Stine Bolther, a qui sembla haver cedit les regnes de la saga després de ser diagnosticat amb un càncer terminal.